Icària, Icària / Xavier Benguerel

Aquest llibre és una marcianada, per temes extraliteraris, d’acord, però ho és. Ja he ressenyat coses de Xavier Benguerel, és un autor que m’agrada. Després de la guerra es va exiliar a Xile i amb els anys va tornar i juntament amb en Joan Sales va fundar Club Editor. Les coses a Xile li van anar bé i, en paraules de Sales, “era milionari, en dòlars”. De totes maneres les coses entre ells dos no van acabar de rutllar bé i amb el temps Sales li va comprar la seva part de l’editorial. A les molt recomanables Cartes entre Sales i Rodoreda s’expliquen coses d’aquestes, i Sales explica que els llibres de Benguerel cada cop li agraden menys i es venen pitjor. I aleshores arriba el Planeta el 1974 amb la seva morterada (no tan bèstia com ara, però déu n’hi do) i una tirada de 300.000 (cito de memòria) exemplars que fa que el Joan Sales editor es posi les mans al cap pensant (sense dir-ho) on s’hauran de ficar tots els exemplars no venuts d’aquell llibre. Que a dia d’avui no sigui gens difícil de trobar tot i haver-se reimprés relativament poc ja és prou indicatiu de que Sales ho va encertar.

Això per una banda, però hi ha més teca, perquè amb aquest llibre Benguerel va guanyar el Planeta, el Premio Planeta, PremiO, que quedi clar, com és això? Segons aquesta pàgina: “Novel·lista guanyador de l’únic premi Planeta bilingüe, Icària, Icària (1974)”. Fi del misteri. En aquesta altra pàgina es diu que s’autotraduïa, o sigui que suposarem que aquest llibre va ser escrit en català i traduït, i normalment venut en edició bilingüe com el cas del llibre que m’estic llegint jo. No li veig el sentit, res al voltant d’aquest llibre té gaire sentit, i em temo que no és pas el millor llibre de Benguerel, però clar, és un premi Planeta, ja ens ho esperem això.

Ja en aquells temps el criteri del Planeta era com ara, i en Lara volia fer calés, perquè veia que Club Editor anava venent més i més edicions de llibres de Mercè Rodoreda i consideraba que amb la seva capacitat industrial podrien fer el gran negoci. De fet va fer ofertes a Sales per comprar-li l’editorial que Sales rebutjava i deia (de nou a les Cartes) que se’n cansaria de seguida i deixaria morir l’editorial quan veies que el públic és el que és i el mercat dona pel que dona. Amb el temps finalment Club Editor sí va acabar a mans de Planeta (via Columna i Grup 62), i sí, l’editorial era un cadàver quan Maria Bohigas la va recomprar, però tot això és tota una altra història que aquí no toca. Tot això per explicar que Planeta volia fer el gran negoci amb Xavier Benguerel i sembla que no se’n van acabar de sortir. I ara, després de prop de 500 paraules d’introducció, potser que em posi amb el llibre. El protagonista freqüenta una tertúlia:

Remenes el sucre, encens un cigarret. La rècula d’ajusticiats i penjats per ganyot a la forca de l’eixida, branden lleugerament, grotescament. Tot plegat… ¿Què hi véns a fer a ca l’Aureli la nit dels dissabtes? ¿A tirar més llenya al foc, a si et deixa més llibres?Gràcies, Aureli; allò d’un comunisme de costums, de costums, no de lleis… Què te’n sembla? Fa per casa, oi? De totes maneres fes més cas de la vida que de la lletra impresa. Jo mateix, abans de tolir-me, és clar, m’organitzava excursions per no perdre la gana: Somorrostro, can Tunis, Marbella, Pequín, la França Xica… Alguns vespres em sentia inspirat i m’arribava al Cànem a l’hora que plegaven les de dos quarts d’onze. M’asseia en un dels pilons del portal, com si esperés algú. Tornava a casa confortat per uns quants dies.

Criatures de nou, de deu anys, deformades, raquítiques, enllefernades, forçades a suportar jornals de dotze a catorze hores; dones embotornades, ventrudes, tenyides amb els colors de la fam, de la pudor, d’una misèria que les arrapava fins que morien als vint-i-cinc, als trenta anys, a tot estirar i amb una gran sort als quaranta… D’acord? D’acord, Aureli. Vaig conèixer el teu pare, pensava com jo: hi ha coses que no podran esborrar-se fins que tothom no accepti de bon cor una comunitat d’interessos, cap altra llei que la de la generositat i l’afecte, la del treball adequat a cada u, i, el de tots, a benefici de la nova societat… En predicar, a l’Aureli se li transfigura la cara, les mans li tremolen, com si acabés de descobrir damunt la taula, al costat de la pipa, del cendrer, de les tasses, una senzilla i honesta felicitat que exigeix ser compartida.

© Francesc Català-Roca.

Tenim els anys del pistolerisme a Barcelona, de lluites sindicals que intenten pal·liar la desigualtat que fa que gran part de la gent visqui en condicions miserables. Som a Poblenou, prop de fàbriques però també prop del Somorrostro el major barri de barraques de Barcelona. Des d’allà la pobresa no és un concepte abstracte, no, és palpable i real i propera, com les condicions laborals extremadament dures. Tot i això hi ha l’esperança, obres units, comunisme, icarians

El protagonista, en Climent, va perdre son pare després que la policia li fotés una pallissa, i ara vol venjança però es diu a sí mateix que vol justicia. Té just vint anys i no té gaire clar el que vol, però veu que el món és un lloc injust i que cal fer-hi alguna cosa. A la tertúlia de l’Aureli entra en contacte amb en Santiago, que se l’emporta a fer accions (matar a trets a un empresari, en aquells temps ningú estava per hòsties) i així coneix a la seva germana, Clàudia, més gran que ell, però sorgeix alguna cosa.

—Seu… Em dic Clàudia.

Ella i el nom t’agraden, i el perfum que porta. Té la pell del color de les que vetllen fins a caure rendides. Agafa una armilla, separa l’agulla enfilada del coixinet del cosidor. En asseure’s, alça el cap, et mira amb simpatia.

—Fa temps que sou amics amb en Santiago?

—Cosa d’un any.

—Us vau conèixer a cal gallinaire?

—A l’agrupació.

T’interroga una estona en silenci.

—Ets molt jove, tu.

—Per segons què, potser sí.

—Per segons què, en aquest barri, la majoria neixem vells.

Aquest estil de narrar en segona persona resulta xocant, com també tenir les pàgines encarades català-castellà, però tot és acostumar-s’hi. Però costa, com si ni el propi autor tingués clar en alguns moment quina història en vol explicar si la del moment del 1922 o la història dels icarians i el seu intent de fundar la seva propietat a la llunyana i mig salvatge Texas de mitjans del XIX. La història dels icarians sembla una història de fugida, que va anar com va anar, i el que tenim al “ara” és una cosa una mica més violenta.

Vaga general de La Canadenca a Barcelona, 1919.

Ja és hora de canviar de solfa, d’anar per feina. Recapitulo, em dic: Aureli, els de l’Únic hi toquen: les vagues generals els couen molt més que les estossinades. Aleshores hem de canviar de tàctica: passar per l’adreçador els qui no aflueixen, els que segueixen conservant la paella pel mànec. No, a les bombres; sí, a l’acció personal, però prou de perdre’s per les branques. Que s’ha de pelar el rei? Doncs, se’l pela i, llestos! Dic sí als Morral, als Mateu, als Nicolau, als qui van liquidar el tsar Alexandre, el rei d’Itàlia, i MacKinley, i Carnot i tants d’altres. El rei perquè els representa a tots, però nosaltres el rei el tenim a quarts de quinze; en canvi, aquest parell de corbs, de capitans Aranya, els tenim a la vora. I, de passada, serà com escopir a la cara a tota la púrria que els diumenges i festes de guardar puja a la Colombòfila per matar colomins, però que per assassinar obrers ha de contractar un tal baró Koering…

La història avança en dos plans, tenim els atemptats a la Barcelona dels anys 20 i tenim els icarians, a Texas, amb més dificultats de les esperades i…  bé, que tot sembla indicar que els han aixecat la camisa i que per intentar assolir el seu somni hi deixaran la pell, i ni així. De totes maneres són dues històries diferents tot i que en alguns moments semblen fondre’s, imagino que aquesta era la idea de l’autor però a mig llibre no acabo d’entendre’n el sentit.

—Ja ho veig, fa temps que et desinfles… ¿Què et passa, Santiago?
—Simplement em pregunto si és o no és hora de canviar de solfa.
—Tens bona memòria, Santiago. Jo, també… Canviar de solfa… Socialisme revolucionari, socialisme experimental, comunisme pràctic, comunisme llibertari, i etcètera i etcètera: en el fons, títols distints de la mateixa obra, producte de l’orgullosa tristesa, de la migrada esperança de l’home que lluita, que pateix per les seves idees… Qui l’escolta? Ben pocs. Qui en fa cas? Ningú, o gairebé ningú… Ho acabem de veure: així que senten el soroll del sabre i palpen estrelles i galons, en un tancar i obrir d’ulls ja ens han fotut la porta pels nassos… Ja em diràs què hi podem tenir amagat sota el llit els desgraciats com nosaltres, els ciutadans de tercera classe, que diu el Noi del Sucre: ¿l’orinal, una assuutzena, una bomba?… No, de cap manera. Els Sindicats que facin el seu fet, i ens convenen, però els de debò no podem consolar-nos amb el desideràtum del temps de la Jamancia: “pa, ordre i treball!”[…] ¿Però, quin pa s’hi dóna amb la teoria de parar les dues galtes mentre ells no es cansen d’inflar-te-les a bufetades? […] no parem de coure la mateixa calderada dintre de la mateixa olla. Doncs, si et plau, obre els diaris, llegeix: canvia de nom, però sempre és qüestió de la mateixa guerra; el país és un altre, però sempre es tracta de la mateixa vaga; busca qui són els qui moren de fam, els qui reben a l’hora dels temporals i els tràngols, els dels hospitals, els asils… Climent, porta-me’l aquí el nostre pare Cabet, o el Saint-Simon, el Fourier, l’Owen, o qui sigui de tots aquests que s’han partit l’ànima per aconseguir la igualtat entre els homes!

La història dels icarians americans va pel pedregar. Aquí el Climent viu amb la Clàudia, i amb el Santiago, germà d’ella, sense estar casats ni res i que la gent digui el que vulgui. Però ell encara porta la malaltia de la mort de son pare, la injusticia i la lluita, tot i que entre els braços de la Clàudia sembla veure la lluita més lluny, com si el món se li fes més humà.

angel

T’escamotegen qui sap si les hores més saboroses de tota la setmana. Sovint et despertes igual que altres dies. La Clàudia encara dorm. Dius per tu: avui és diumenge. No se sent cap sirena ni tan sols el sotrageueig dels carros de la Fundició. Dorm profundament, i tu tanques els ulls, com ara. Els dies de festa empalmar un somni amb l’altre ve a ser una meravellosa recompensa… Més tard, en despertar-te de nou, descobreixes que ja s’ha fet de dia. Segons com, en obrir els ulls, t’acull la mirada de la Clàudia, i el ser somriure: t’estava espiant mentre dormies. Segons com, us agafa l’engrescament de trobar-vos junts després d’haver anat tota una nit cada u pel seu cantó qui sap on, i com que no porteu pressa, inaugureu el dia estimant-vos…

L’arribada del rei en tren posa en guàrdia tots els grups per intentar carregar-se’l pels túnels ferroviaris del Garraf, la Guàrdia Civil també es posa en guàrdia i detenen al nostre protagonista, i ha de passar un temps a la garjola.

Nosaltres venim a ser el pinso de les vaques, el carbó de la caldera, l’oli i el greix de les màquines… ¿Que els costa molt més de reemplaçar una màquina que un obrer? D’acord. Però, sense nosaltres, tots nosaltres, acabarien per quedar-se sense vaques, sense bous i sense esquelles…

La mateixa policia que va apallissar son pare, el mateix sistema repressiu, de control, no s’ha avançat pas gaire.

I, des de les seves cantonades, espien com t’enxampen, nyec!, i prudentment emmanillat et condueixen cap a uns anònims subterranis on t’arrenquen la pell a xurriacades, et dobleguen l’esquena i, resulta fantàstic, aleshores, a flor de carn viva, escorxada, resplendeix tota la veritat; cal simplement rubricar-la al peu d’una declaració jurada que dóna testimoni de l’alta virtut moral de lleis i jutges.

Mujer dispuesta a luchar (Barcelona, 1936)

El llibre s’accelera en aquest punt. Climent a la presó, i Santiago a França i poc després hi va Clàudia, allà comencen una nova vida i cadascú es casa, el que deixa a Climent sol amb el cor trencat. Es tornaran a trobar quan Santiago baixi a Barcelona amb dona i fill, just abans de l’esclat de la Guerra Civil i uns combats a Barcelona on tornarà a arrossegar el seu amic.

Et despertes. Et rentes, t’afaites, et pentines, et mires, fins i tot t’observes, i t’insultes… Són orenetes, però si afines l’oïda, molt lluny, diries que se senten ràfegues de metralladores. Baixes. Surts. Llevat d’un gos, pel carrer, ningú… Teulat-Icària-plaça de Palau-passeig de Colom-rambla de Santa Mònica-Cadci: sense imprevistos, és el camí més còmode, més directe… Pel carrer del Teulat, el fusell a l’espatlla, tres milicians, amb pas marcial; joves, disposats a jugar-se la vida… Més aviat diries que la claror del nou dia t’estimula a acompanyar-los. Al capdavall és un joc moral, inevitable; ni caminar no et reca, ni tan sols la presència del Cementiri Vell… Si vols ajudar a viure has de saber morir, com aquests que han passat, com el mateix Santiago. És lluitador en Santiago, d’ençà que el vas conèixer, des de sempre, porta unes quantes idees entre cella i cella i quan fica la banya en un forat…

Luchando tras una barricada de caballos muertos (Barcelona, 1936)

L’estil en segona persona fa que de vegades el llibre sigui confús, ja ho era quan barrejava la història dels icarians, entenc que Benguerel tenia ofici de sobres i per tant el llibre no va quedar així “perquè no en sabia més”, va quedar com ell volia que quedés, però el motiu a mi se m’escapa.

El llibre és bo però irregular, potser massa, pressa per acabar-lo i presentar-lo al premi? És una opció. El ritme del principi va bé, és sostingut, però després hi ha la presó i el temps s’estira de mala manera i ens plantem al juliol del 1936. Climent es va menjar la presó i no va delatar mai el seu company, un company que a poc d’arribar li posa un fusell a les mans per anar a defensar la República en els combats al carrer que hi va haver el 19 de juliol de 1936. Recapitulem, el fusell a les mans li posa un amic que el va deixar en mans de la Guàrdia Civil, va fugir a França, s’hi va emportar la seva germana (la xicota de l’amic) i anys després amb la vida refeta i arreglada torna aquí no està gaire clar per què però es suma a la gresca així que pot i hi fot en Climent. Amb amics així, no calen enemics. De totes maneres la primera part, amb la narració de les reunions i tertúlies (m’ha recordat una mica Incerta glòria) i la vida de Climent amb la Clàudia m’ha agradat molt, trobo que és la part millor trabada del llibre mentre que a partir de la detenció el llibre davalla força.

En definitiva, un bon llibre, però massa irregular, amb un estilisme que no té claredat com una de les seves virtuts, un llibre estrany amb una “biografia” curiosa començant per un Planeta per un llibre en català sense gaire informació sobre aquest punt concret. Bàsicament Xavier Benguerel venia molts llibres i Planeta va voler fer un gran negoci, crec que la jugada els hi va sortir d’aquella manera. N’esperava més, i el tema donava per més, però crec que va poder més la pressa per arribar a una data d’entrega concreta que fer una feina rodona i això es nota molt en la segona part del llibre.

(Visited 7 times, 1 visits today)