Hivern / Ali Smith

Em va agradar Tardor i, per tant, segueixo amb aquest quartet d’Ali Smith, escriptora escocesa que retrata la Gran Bretanya d’avui en dia, un imperi amb símptomes d’esgotament en un món completament embogit.

El principi del llibre, les primeres línies, la primera pàgina, és d’aquelles que deixen sense alè. Què ens podem trobar després de començar així?:

Déu era mort: això per començar.

I l’amor era mort. La cortesia era morta. La poesia, la novel·la, la pintura, tots eren morts, i l’art era mort. El teatre i el cinema, tots dos morts. La literatura era morta. El llibre era mort. Modernisme, postmodernisme, realisme i surrealisme, tots morts. El jazz era mort, la música pop, disco, rap, la música clàssica, mortes. La cultura era morta. La decència, la societat, els valors de la família eren morts. El passat era mort. La història era morta. L’estat del benestar era mort. La política era morta. El comunisme, el feixisme, el neoliberalisme, el capitalisme, tots morts, i el marxisme, mort, el feminisme, també mort. La correcció política, morta. El racisme, mort. La religió, morta. El pensament, mort. L’esperança, morta. Tant la veritat com la ficció eren mortes. Els mitjans de comunicació eren morts. Internet era mort. Twitter, instagram, facebook, google, tots morts.

L’amor era mort.

La mort era morta.

Una gran quantitat de coses eren mortes.

Algunes, però, no eren mortes, o no encara.

Costa entrar al llibre, la història està plena de salts temporals que ens han d’ajudar a entendre la relació entre les dues germanes, la Soph i la idealista mitòmana Iris, i l’Art, el fill de la Soph, que va a casa a passar el Nadal amb la Lux, una noia que ha acabat de conèixer i que es fa passar per la seva xicota, Charlotte (és més fàcil portar una Charlotte falsa que explicar que acaba de trencar) a canvi d’uns diners. Charlotte a més a més porta el twitter d’Art, comença a descontrolar-se i està aconseguint molts seguidors pel compte Art In Nature (joc de paraules amb el seu nom). Una presència virtual d’ell mateix que amenaça amb devorar l’Art real, què és real i què no?

SouthWestOct18_70 © Richard Szwejkowski. Creative Commons.

Les quatre persones a la casa de Cornualla, amb els fantasmes del passat i intentant desentranyar el present. Un present on a vegades tot allò digital pot semblar que reemplaça la realitat, o potser ja ho ha fet?

O sigui, quina és la realitat? Aquesta biblioteca no és el món? És aquest món, el de la pantalla, i això, això d’estar-se aquí assegut amb tota aquesta altra gent al voltant no ho és? Mira per la finestra més enllà del vell ordinador. Passen cotxes, passen persones en totes les direccions, hi ha una noia asseguda llegint alguna cosa a la parada d’autobús del davant i no està gens agitada, oi que no?

És un tema recorrent, a la societat i també al llibre.

[…] Algú que no ets tu que fa veure que ets tu.

Ho faré, diu l’Art. Ho penso fer.

Si no és que tu no ets tu, diu l’Iris, i el teu tu real és en una altra banda enviant tuits. En fi. Ets tu, tu?

Jo soc jo, sí, diu l’Art. Soc més jo del que voldria admetre.

Jo, jo, jo, diu l’Iris. Ets d’una generació egoïsta que no sap parlar de res més. Penso fer un fil de tuits en un llarg pergamí que anirà desplegant-se de la meva boca com en una il·lustració d’un dandi satíric del segle XVIII. No, vull dir com un president. Ho faré presidencialment. Vull dir un president fals, ho faré de manera falsament presidencial.

El pit de l’Art es contrau.

Ho sap, pensa.

El cor li fa un bot.

Tothom sap que soc un farsant.

Els salts temporals tenen el nexe en comú del Nadal, van passar-hi coses, al Nadal, coses que expliquen per què aquest Nadal d'”ara” és com és, amb aquestes persones i no unes altres. Com en aquell conte de Dickens, aquí tindríem el fantasma dels Nadals anteriors.

Christmas lights: North Road, Cardiff © Jeremy Segrott. Creative Commons.

Inesperadament ha viscut un dels millors Nadals de la seva vida.

Ha conegut un home que coneix Dante, Blake i Keats, que pot parlar com si les paraules fossin màgiques i que s’ha disculpat davant d’ella, que s’ha adonat que ella té sentiments i que els ha respectat, que l’ha mirat a través de fulles de grèvol i li ha parlat de tota mena de coses, d’art, poemes, teatre, i del vestit verd de l’esperança.

Ha estat aseguda amb l’esquena repenjada en un arbre isabelí. Té el cap ple de noies amb armadura dansant sota l’aigua fins que les cobreix del tot, noies sota la superfície esperant el raig de llum de l’esquer del pescador.

La sensació que m’ha deixat el llibre és estranya. Hi ha coses que surten al principi que després no es tornen a mencionar i la història bascula de l’Art a les seves tieta i mare, i de vegades costa de saber on i quan i qui. Tinc la sensació de no haver acabat d’entrar-hi, d’emportar-me una història amb punts interessants, de tenir una part que potser tindrà més sentit sumada a les altres, un cop el quartet estigui complet, amb l’acabat de publicar Primavera i ja després amb Estiu.

Això sí, l’autora continua amb la seva disecció de la societat britànica, el racisme, el brexit, el turisme, el canvi climàtic, les velles revolucions, les guerres… tot això té cabuda en el seu contínuum, i els seus personatges juguen amb les cartes que poden a cada moment.

Ali Smith, imatge treta d’aquesta pàgina © Uli Martín.

El llibre m’ha agradat, però m’ha costat d’entrar-hi més que no em pensava. També recordo que Tardor no va ser un llibre particularment fàcil, però bé, m’agrada i una opinió més contundent (en un sentit o un altre) haurà d’esperar a haver llegit tot el projecte, en global.

(Visited 33 times, 1 visits today)