Hipocondria, mon amour! / Xungarro
Llibre estrany de l’autor que signa amb el nom de Xungarro i que a la contracoberta del llibre diu que “Només és una excusa barata per a parlar sense un criteri clar de la filosofia, de la política, de la ciència o de la societat. En definitiva, d’un món que sembla estar malalt, però que en realitat és imbècil.”
Déu n’hi do!
Això no és una novel·la, s’acosta més al que seria un assaig una mica passat de voltes, que és una de les coses per les que va força bé el pseudònim, tot i que algunes observacions molta gent les firmaria amb el propi nom sense gaires problemes. Bé, potser no molta gent però sí més de dues o tres persones.
Les relacions entre la hipocondria i la genialitat són profundes. ¿Què hauria sigut de Marcel Proust si no haguera estat un furiós hipocondríac? ¿Com hauria pogut escriure les set rajoles d’À la recherche du temps perdu sense estar tocat de l’ala i passar-se mitja vida clavat dins del llit? ¿Com hauria composat Mozart el seu gloriós Rèquiem sino haguera estat convençut que l’escrivia per a ell mateix? I Darwin? Darwin estava malalt del tot, mai hauria pensat la teoria sobre l’evolució de les espècies si haguera pensat que el món és un lloc tranquil i segur on no hi ha cap lluita per la supervivència. Sort que es va deixar de fer viatgets en vaixell i de perseguir papallones i es va tancar a casa a patir de reuma, a mesurar becs de pardalets i a llegir a Malthus.
Per tant això és un assaig sobre la hipocondria? Doncs més o menys.
És per això que sempre defensaré la hipocondria com una forma radicalment autèntica d’anarquisme. Per a l’hipocondríac —que és un ésser profundament egoista!— paradoxalment no existeix l’ego. No hi ha jo, només hipocondria. Li fa mal el cap, té punxades de ventre, fa dos dies que no caga, creu que li ha eixit un bonyet sospitós darrera de l’orella i acaba preocupat perquè eixe és el seu estat, el seu ésser.
A poc a poc va passant de l’assaig a les seves anècdotes d’hipocondríac, i amb això va confegint un llibre entretingut, amb un estil menys destroyer del que m’esperava, tot s’ha de dir. Evidentment metges i medicina són temes recorrents, pràcticament constant quan s’està malalt i quan no (perquè no estar malalt és un estat transitori fins a tornar a emmalaltir com saben tots els hipocondriacs).
Quant a la qualitat dels medicaments, també m’estime més que em recepten el més fort que tinguen a mà: antibiòtics, antivirals, fungicides… Com més potents, millor. Desconfie particularment dels metges no intervencionistes, els que et donen paracetamol i t’envien a casa a descansar. Eixos no són metges ni són res; això de prendre’m una aspirina i gitar-me a dormir també m’ho aconsella encertadament la meua iaia sense haver passat pel MIR ni res.[…]
Fer-se proves mèdiques és el més paregut a anar a un parc d’atraccions que pot haver dins del món de la sanitat, són molt millors que una atracció de fira i molt més útils. Poden no ser divertides, però qui vol una atracció divertida? El que busquem en atraccions de la fira són emocions fortes, tensió, ansietat, adrenalina i un poc de patiment masoquista. Just el mateix que podem trobar en un bon TAC o una colonoscòpia.
[…] L’alimentació sana és un suplici per a la nostra opulenta civilització; preferim unflar-nos de Donuts amb crosta de caspa glacejada o hamburgueses més “hormonades” que un ciclista del Tour i morir als 50 anys amb les artèries com un braç de gitano, a menjar quatre herbes saludables i desitjar morir molt abans.
Ja he dit abans que això no és una novel·la, tampoc seria ben bé del tot no-ficció, és una cosa híbrida a mig camí, té molt de recopilació d’entrades tipus blog. L’autor escriu bé i amb gràcia, el llibre es llegeix bé i dóna la impressió que l’autor té les eines per intentar escriure una novel·la i sortir-se’n. És el “però” que se li pot posar al llibre, és entretingut i estrany però l’autor que apunta maneres i que estaria bé llegir-lo jugant-se-la, atrevint-se a donar el pas. Ha demostrat que sap fer tocs amb una pilota, com se’n sortirà en un partit?
