Hi havia una vegada a Hollywood / Quentin Tarantino

A aquestes alçades crec que no cal explicar a ningú qui és en Quentin Tarantino, les seves pel·lícules a partir de la llunyana Reservoir Dogs (amb Edward Bunker d’actor!) el 1992 han estat esperades i celebrades. Cadascú té les seves preferides, i potser aquesta darrera Hi havia una vegada a Hollywood no seria de les que té més adeptes. És una molt bona pel·lícula, però inevitablement Tarantino va posar un llistó molt alt amb Pulp Fiction i tot el que no és una obra mestra deixa un regust estrany. Però sense aquest prejudici cal reconèixer que les seves pel·lis són sempre molt bones. En lectura només recordo la lectura del guió de Pulp Fiction, crec que el vaig llegir abans de veure la pel·lícula (era jove, el cinema era car i la biblioteca del barri on tenien el guió era gratuïta), però allò era un guió i això d’ara és una novel·la, i tinc ganes de veure com l’autor transforma una cosa en una altra i si se’n surt. I com que ja conec la història, perquè he vist la pel·lícula, assumeixo que m’ho passaré prou bé.

La novel·la comença amb la reunió de Rick Dalton amb un nou agent, especialitzat en portar actors americans a Europa, una cosa que es feia força als anys 50-70, i que tenen com a mostra més notòria els spaghetti western, per exemple.

—Volen en Marlon Brando; aconsegueixen en Burt Reynolds. Volen en Warren Beatty; aconsegueixen en George Hamilton.

Mentre en Rick aguanta l’autòpsia de la seva carrera que està fent en Marvin, nota la sensació d’escalfor i coïssor de les llàgrimes que li comencen a negar els ulls.

En Marvin, que no s’adona de l’angoixa d’en Rick, conclou:

—No estic pas dient que els italians no et vulguin. Dic que els italians et voldran. Però el motiu pel qual et voldran és que ells volen en McQueen però no el poden aconseguir. I quan finalment s’adonin que no aconseguiran en McQueen, voldran el McQueen que estigui al seu abast. I aquest ets tu.

El coneixement de Tarantino del món del cinema és enciclopèdic i en més d’un moment ens veurem bombardejats per llistes de noms que potser als més cinèfils us sonen, però molts d’altres crec que són d’allò més ignots, almenys per la majoria. No és el cas d’aquests dos, els veïns de Rick Dalton a la casa de Cielo Drive.

Sharon Tate & Roman Polanski (Paris,1968) Photo by Andre Perlstein © Lily Laurent. Domini públic.

Podem entendre aquest llibre com una versió estesa de la pel·lícula, molt i molt estesa. Això per una banda és bo, no és un llibre que es limita a novel·lar el que ja em vist, però com que sabem com acabarà el resultat és una mica estrany. I és estrany perquè hi ha personatges reals, ben reals, tot i que el final de la història aquí és força diferent.

Sharon Tate photographed by Terry O’Neill, 1968 © Lily Laurent. Domini públic.

El destí de Sharon Tate va queda lligat al de Charles Manson, un crim que va sacsejar el món del cinema a finals dels seixanta i que Quentin Tarantino aquí reinterpreta de manera catàrtica. Hi ha llibres on es parla de Manson i la seva “família” (grup de penjats seria més correcte), com per exemple Les noies, i també Helter Skelter, possiblement el més documentat i exhaustiu.

El personatges a la novel·la tenen molt més passat i història que a la pel·lícula, això és evident, però potser també és exagerat. A veure, el més fàcil hauria estat resoldre una novel·la amb l’argument de la pel·lícula i llestos, i no ho ha fet, és com una novel·la prèvia en què s’ha basat la pel·lícula retallant i escurçant aquí i allà. Res a dir amb això, com a idea de fet, és bona, però no estic convençut que el resultat funcioni gaire com una novel·la autònoma, que pugui enganxar algú que no ha vist la pel·lícula, aquest és el recel que em crea el llibre.

Aquest “no tinc clar que funcioni” em provoca sentiments contradictoris amb el llibre. Potser perquè ja he vist la pel·lícula i em costa deslligar-ho, però per altra banda m’ho estic passant prou bé i les històries que van sortint són prou interessants i entretingudes. I un comentari, sense fer espòiler: recordeu l’escena del final de la pel·lícula? A la novel·la no hi és. Potser en algun lloc Quentin Tarantino haurà explicat això, o potser no, però jo veia com anaven passan pàgines i no hi arribàvem… bé, no hi és. Si no heu vist la pel·lícula tampoc he revelat res. Aquí teniu una mirada amb lupa a l’univers tarantinià que donaria no per una pel·lícula, per una sèrie, si això seria millor que la pel·lícula que ja tenim és una cosa que haureu de decidir vosaltres.

(Visited 8 times, 1 visits today)