Hamnet / Maggie O’Farrell

Després que gairebé tothom recomanés aquest llibre al final m’he decidit a agafar el llibre de la nord-irlandesa Maggie O’Farrell, a veure què.

Hamnet és el nom del fill de William Shakespeare, un fill de va morir i després d’això el seu pare va escriure Hamlet, però això ho sabem nosaltres no pas el protagonista que és un nano al petit poble d’Stratford mentre el seu pare és a Londres, treballant.

No és un llibre fàcil i de lectura ràpida, això per començar, el llibre és dens, està molt ben escrit però no el qualificaria de lleuger, això no. Però està bé i ens va situant en la família i en el lloc on ens movem i de seguida veiem que els estàndars de comportament són una mica diferents, bàsicament veiem que l’avi de la família fot anar la mà amb una lleugeresa que esgarrifa una mica. De fet Hamnet té un missatge clar del seu pare, allunyar-se de l’avi, que no el pugui enxampar, perquè amb el pare ja no s’hi atreveix que s’hi pot tornar, però ell és petit. Ja hem dit que el pare està a Londres intentant treballar, no crec que a aquestes alçades algú no sàpiga a què es dedicava William Shakespeare.

Les cartes del seu pare parlen de contractes, de dies llargs, de multituds que els llancen menjar podrit si no els agrada el que senten, del gran riu de Londres, del propietari d’un teatre rival que va obrir un sac ple de rates en el moment culminant de la seva nova obra, de la memorització de versos, versos i més versos, de la pèrdua de les disfresses, d’incendis, de l’assaig d’una escena en què els actors baixen amb cordes a l’escenari, de la dificultat de trobar menjar quan estan de gira, d’un decorat que ha caigut, d’elements d’attrezzo extraviats o robats, de carros que perden les rodes i ho enfonsen tot al fang, dels hostals que els neguen un llit, dels diners que ha estalviat, del que necessita que faci la seva mare i les persones amb qui ha de parlar a la vila respecte a un terreny que li agradaria adquirir, d’una casa que ha sentit dir que està en venda, d’un camp que haurien de comprar i després arrendar, de com els troba a faltar, i afegeix que els envia a tots el seu amor, que li agradaria molt poder-los petonejar, d’un en un, que es mor de ganes de tornar a ser a casa.
Si la plaga arriba a Londres, podria tornar a estar-se amb ells durant mesos. Tots els teatres estan tancats, per ordre de la reina, i estan prohibides les reunions públiques.

Shakespeare theater in london

Shakespeare, la que serà la seva dona (i com ho fan per casar-se tot i l’oposició de les dues famílies), els seus fills, el pare, la malaltia que arriba… tot i que ara hem tingut un tast hi ha hagut altres pandèmies a la història, una de les més sonades va ser la de la pesta bubònica. De totes maneres el llibre es mou endavant i endarrere en el temps, veurem com seran també els primers anys de matrimoni.

¿S’hauran de quedar per sempre en aquesta vila, es pregunta? ¿No veurà mai cap altre lloc?, ¿no viurà enlloc més? No hi ha res que desitgi tant com agafar l’Agnes i la criatura i marxar amb ells tan lluny com puguin. Al casar-se, es va pensar que potser començaria una vida més gran, més lliure, la vida d’un home, però continua aquí, separat per una simple paret de la casa de la seva infància, de la seva família, del seu pare i els seus humors volubles, els seus rampells i les seves manies. Sabia, esclar, que haurien d’esperar l’arribada del nen, que no podrien fer res fins que el seu fill naixés sa i estalvi. Però ara aquest moment ja és a prop i els seus plans de marxar no han avançat gens. ¿Com s’ho farà per fugir? ¿Hauran de viure aixó, en un apèndix estret de casa dels seus pares? ¿No hi haurà escapatòria?

Però després, per casualitats i puces que arriben a Europa gràcies al comerç la pesta arrasa gran part d’Europa, en uns anys en que la medecina estava completament a les beceroles per combatre una cosa d’aquesta magnitud.

Ring around the rosie

El cos del seu fill és en un lloc de tortura infernal. Es recargola, es retorça, es regira i es convulsiona. L’Agnes l’agafa per les espatlles, pel pit, per impedir que es mogui. Ha començat a veure que no hi pot fer gaire res més. Pot estar-se al seu costat, confortar-lo tan bé com pugui, però aquesta pesta és massa gran, massa forta, massa brutal. És un enemic massa poderós per a ella. Ha atrapat el seu fill amb els seus tentacles i es nega a alliberar-lo. Desprès una mena d’olor de mesc salada i humida. Ha arribat fins a ells, pensa l’Agnes, des de molt lluny, des d’algun podrimener rellentós i estancat. Desbocadament, s’ha obert camí entre els humans, les bèsties i els insectes; s’alimenta del dolor, de la infelicitat i del patiment. És insaciable, imparable, el més negre i funest dels mals.

La mortalitat per la malaltia no era absoluta, però gairebé, les primeres epidèmies de pesta a Europa es van endut per davant entre un 30 o un 50% (depen de la zona) de la població. Tot i que aquesta gran epidèmia és cosa del passat això no vol pas dir que encara no n’hi hagi casos.

Però el protagonisme del llibre no és de Shakespeare, ni de Hamnet, aquí el personatge amb una presència que es menja a tota la resta és Agnes, que es casa amb Shakespeare i mare de Hamnet. Filla d’una dona mig salvatge, amb una connexió amb els altres móns, com els dels morts, els esperits, el bosc, el futur… És un coneixement, una saviesa que per ella no pot ser més natural, i que a nosaltres també ens sembla natural i és present en tot allò que pensa i fa. És un gran personatge, el motor de tota la novel·la. Però amb tot el seu poder i tota la seva saviesa no pot impedir la mort de Hamnet, tot i que aquesta no era la mort que ella temia (no dic més per no fer espòiler), però sabia alguna cosa, perquè ella sap coses, no les suposa o les imagina, no, les sap.

La mort i el dol, i com el pare, enterrat el fill se’n torna a Londres, perquè allà finalment fa el que li agrada i triomfa fent el que li agrada, entre la felicitat de ser amb la família o de fer allò que el fa feliç ha triat això segon. En el seu cas també, com una manera d’afrontar el dol, marxar del lloc on va morir el seu fill.

Necessita ser allà, en tot moment, per assegurar-se que el que hi ha a sota avança, que tot va segons els plans. I es deleix, és veritat, per tornar a ser entre les quatre parets de l’habitació de l’hostal, on no entra mai ningú, on ningú el busca ni demana per ell ni el molesta, on només hi ha un llit, un bagul i una taula. Enlloc més pot fugir del brogit, de la vida i de la gent que l’envolta; enlloc més pot deixar que el món quedi en segon terme, tenir la sensació de dissoldre’s, convertir-se només en una mà que agafa una ploma plena de tinta, mirar les paraules que es despleguen sobre el paper. […]
No pot renunciar a res d’això, no es pot quedar aquí, en aquesta casa, en aquesta vila, amb un peu en el negoci dels guants, ni tan sols pel bé de la seva dona. Veu que es pot quedar encallat a Stratford per sempre, com una bestiola amb la pota atrapada a la mandíbula d’una trampa de ferro, amb el seu pare a la porta del costat, i el seu fill descomponent-se, fred, sota la terra del cementiri.

Remember Me (2013)

El llibre va cap a un final fantàstic, amb un crescendo amb l’estrena de Hamlet, potser la manera de Shakespeare de resoldre d’alguna manera, la pèrdua del seu fill. El llibre és molt bo, però les darreres 30 pàgines són absolutament magistrals, porta l’emoció al límit i després del punt i final et deixa sense alè. És el primer llibre que llegeixo a Maggie O’Farrell, però no serà el darrer, quin tros d’autora!

(Visited 57 times, 1 visits today)