Glanbeigh / Colin Barrett

Em refio de coses que poden semblar estranyes, però si un llibre l’edita Sajalín i porta un pròleg de Kiko Amat no pot ser dolent.

Només per recuperar el genial Edward Bunker els de Sajalín ja tenen la meva gratitud eterna. A més a més tot i no estar centrats en el gènere estan recuperant peces indispensables de gènere negre.

No busqueu Glanbeigh en un mapa, no el trobareu, no existeix, és un poble inventat però completament real, la definició de poble de merda ambientat a Irlanda. Un d’aquells pobles on només es poden fer dues coses, marxar-ne o vegetar-hi fins a morir.

No conoces mi pueblo, pero seguro que te suena.

I en els contes del llibre veurem com passen la vida els seus habitants mentre esperen marxar, o veuen com altres marxen, o en què s’entretenen per passar els dies (i els mesos i els anys).

https://www.flickr.com/photos/edo-finelight/
|Sunday| © Edoardo Costa, Creative Commons.

Es domingo. El fin de semana, este desgastante festival de tres días, toca a su fin. El domingo es el día de purgación y reparación; de cerebros reblandecidos, estómagos subibaja y vanas propuestas de no volver nunca más a ponerme tan pedo. Un día que te alegra ver pasar antes de que haya empezado.

https://www.flickr.com/photos/loosepunctuation/
violence © Erica Kline, Creative Commons.

I com és la gent que hi viu? Doncs com sempre, hi ha de tot, i fins i tot alguns exemplars problemàtics, d’aquells que “no soportan estar en su propio pellejo”.

https://www.flickr.com/photos/narace/
Knuckles © Nari Sin, Creative Commons.

-No, no -la interrumpe Minion-. Nada de eso. Tansey era de los que no tienen nada bueno. Un puto loco. Paranoico, retorcido, con un genio que no podía dominar. Al menor pretexto era capaz de reventarte a patadas. Y cuando digo reventarte, me refiero a ti. La madre de su hijo no lo dejaba ver al bebé; el tipo la hizo papilla, le partió una botella en la cabeza. Era de los que no soportan estar en su propio pellejo, y tampoco nos soportaba a ninguno de nosotros.

El recull de contes que conformen aquest llibre és enlluernador, és com llegir per primer cop a Irvine Welsh o Donald Ray Pollock o Chuck Palahniuk o Harry Crews… autors que et deixen amb ganes de més i dels que he parlat aquí (i  aquí), aquí (i aquí), aquí i aquí (i aquí). Potser el “parent” més proper sigui Irvine Welsh, no només geogràficament. Un encert de Sajalín i espero que li segueixin publicant coses així com les escrigui.

(Visited 34 times, 1 visits today)