Germà de gel / Alicia Kopf

Sento apreci i respecte pel Premi Documenta, per això sempre que puc em busco el llibre guanyador i me’l llegeixo, i diria que mai m’en penedeixo.
El llibre combina dades sobre els pols amb la vida de la protagonista. De manera en principi aleatòria va recopilant dades sobre la conquesta dels pols, les expedicions de Scott o Amudsen, el gel i la neu, amb la seva pròpia vida, i amb el seu germà, un germà de gel.
El seu germà té un trastorn, ni els metges tenen clar exactament quin i simplement en diuen TEA (Trastorn de l’Espectre Autista), s’encalla, no sap que ha de fer en cada moment i se li ha de dir.
I ella la protagonista? Té una feina en una botiga de roba on té temps per pensar i per la nit es dedica a la seva dèria polar. Els seus pares es van separar quan ella era petita i ella va quedar-se amb la mare i de vegades intentava viure amb son pare i una mica acabava fent el que més volia i menys li convenia, com quasi tots els adolescents.
La història de l’exploració dels pols està plena d’épica, i de mort i també una certa crueltat, com la cursa entre Amudsen i Scott, i l’expedició d’Scott ja funcionant de manera completament suicida i perdent (el llibre d’Stefan Zweig Moments estelars de la humanitat ho explica en un dels seus capítols).
 

North Pole (c) Christopher Mitchel, Creative Commons.

A la primera part del llibre s’hi alterna el tema polar amb detalls de la vida de la protagonista. A la segona part és quasi tot la vida de la protagonista, feina, parelles, trencaments, relació difícil amb els pares, una independència una mica precària i un germà que tot i que sembli que no hi és ha acaparat gran part de l’atenció del pares primer i de la mare després, una atenció que en altres circumstàncies aniria més repartida, a la protagonista la subleva haver de somicar ajuda per coses com anar a Ikea un dia de vacances, i sa mare és d’aquelles que diu que “no es queixa” però no para de fer-ho.

Blue Lagoon – Iceland (c) Heather R, Creative Commons

La tercera i última part és un viatge a Islàndia, sola, sense intermediaris entre un paisatge polar i salvatge i ella, però sense aventura ni perills, Islàndia és un país molt segur i a prop de les seves obsessions, de fet una part del país és dins el cercle polar àrtic, tot i que aquest límit es mou, com la vall que marca el punt on es troben les plaques tectòniques americana i europea.
Els pols es belluguen, són un punt de referència però no pas fix, potser això explica la protagonista, que no està perduda i té més o menys clar cap on vol anar, està aproximadament ben encarada, potser no amb precisió però com en el primers viatges al pol no hi havia medis per saber del cert si s’havia arribat al punt exacte. De fet les expedicions norueges cada cop que arribaven al punt anaven en direcció als altres tres punts cardinals (tots excepte aquell d’on provenien) per assegurar-se d’haver trepitjat el pol. Com si un cap arribats fos necessari donar voltes per acabar d’estar-ne segurs.
El llibre passa molt bé, es fa curt i enganxa, tot i un argument amb tendència a la dispersió (un detall, encara queda gent que vagi al psicoanalista???), és un llibre que a nivell de l’autora (Alicia Kopf) promet, és un bon llibre però estic segur que el següent serà millor, si és que hi ha següent que tot això d’escriure (com deia a Jambalaia l’Albert Forns) és opcional.

(Visited 14 times, 1 visits today)