Fora de joc a Montserrat / Màrius Serra

Aquest és el primer llibre que llegeixo de Màrius Serra. No hi ha cap motiu per no haver-ne llegit cap abans. D’ell he llegit algun article i, fa molts anys (fa de mal recordar), crec que vaig llegir un conte seu al suplement del diumenge del diari Avui, possiblement ni ell se’n recordi. Crec que el conte anava d’una prostituta que feia el carrer, dos clients en un cotxe la recollien i després no pagaven i ella ho denunciava. Bé, fa molt que el vaig llegir, no sé si aquests contes els va arribar a recollir en algun lloc. Veig que aquest Fora de joc a Montserrat porta el subtítol de “ludocriminal” i correspon a la Sèrie Comas i Coma. Cap escriptor sense la seva sèrie de novel·la negra, em sembla bé. Com és normal, són de lectura independent però els personatges són els mateixos, tenim la sensació que tots plegats es “coneixen d’abans”, que ja és això. Aquesta sèrie comença amb La novel·la de Sant Jordi, i després Jugar-s’hi la vida, ambdues publicades al segell Amsterdam.

Montserrat. © Graham Collins, Creative Commons.

El llibre comença amb el grup organitzador d’una mena de congrés d’experts en jocs que es reuniran a Montserrat per decidir quins són els 100 millors jocs de la història. Una de les constants del llibre són les picabaralles entre la Sol i el seu nòvio/amic/el que sigui Garota. Ella té menys de trenta i ell passa dels quaranta, una millennial i un boomer.

Com una superstició barata, tan aviat faig la primera pipada apareixen tres cotxes de Mossos fent pampallugues de tres colors. El meu boomer m’ha explicat que, de jove, li passava el mateix quan esperava el bus a la parada. Si estava tip d’esperar i volia que arribés el seu bus d’una puta vegada només havia d’encendre un cigarret i, patapam, apareixia! La cosa té dos detalls vintage, un de premium, que diu el Comas. D’entrada, que no existien els mòbils. Però és que, a més, a les parades abans no hi havia aquestes pantalletes que t’indiquen quant de temps falta perquè arribi el següent bus.

Police Lights davidsonscott15 flickr. © Daniel, Creative Commons.

Mentre el congrés avança ens assabentem d’algunes morts recents de monjos, i revivim alguns episodis potser no molt edificants de l’escolania… I arribem als morts. Unes morts primer considerades accidents aïllats però que, cada cop més, es revelen com assassinats connectats entre ells, amb una teoria una mica conspiranoica, però que va encaixant.

—M’estàs dient que hi ha algú que es dedica a pelar monjos pel gust de donar sentit a una d’aquestes frases tan difícils de pronunciar?

Aquestes “frases tan difícils de pronunciar” són embarbussaments, o “trabalenguas” en castellà. Aquí surt el Màrius Serra més fanàtic dels divertiments lingüístics, fent relacionar això, i un antic quequeig amb històries passades a l’escolania. Com qualsevol altra institució religiosa, l’escolania també compta amb el seu passat d’abusos sexuals, i sembla que la cosa pot tirar per aquí. La investigació no és fàcil, han robat a l’arxiu dels antics alumnes i hi ha 10 anys que no es poden rastrejar, just els que els interessen. Hauran de buscar alguna altra manera de tenir una llista de sospitosos, com els pagaments bancaris, tots fets per entitats que ja no existeixen (estem parlant dels seixantes i setantes), o qualsevol altra cosa que se’ls acudeixi.

En una altra vida vull ser intendent de policia. Agafar el telèfon com fa aquest Roure i donar ordres, cada cop més complicades, als meus subordinats. Que visitin oficines bancàries fantasmes, que comprovin tallers de confecció de fa mig segle, que facin autòpsies de gossos esquarterats, que busquin tartamuts curats i al final, acabar sempre les ordres demanant unes patates braves. Això sí que és poder!

Per altra banda hi ha la possibilitat que l’assassí sigui un dels membres del jurat d’experts que ha de triar aquests 100 millors jocs, el Ludocànon, i els protagonistes aniran treballant en aquesta direcció. Al cap i a la fi és el tipus de gent a qui pots proposar un joc sense que ningú s’ensumi res d’extravagant.

Dice. © Geoff Livingston, Creative Commons.

El llibre està prou ben escrit. És un llibre on es menciona la pandèmia, com una cosa passada que ens va obligar a aturar-ho tot, sense més dramatismes ni més història, un punt de vista que una mica també s’agraeix. El llibre no m’ha entusiasmat, potser si sou molt de jocs o dels altres llibres de la sèrie en gaudireu més, no ho descarto pas.

(Visited 33 times, 1 visits today)