Florescència / Kopano Matlwa

Un altre llibre de Kopano Matlwa, l’autora de Coconut. Em va agradar aquell primer llibre i això m’animava a anar cap aquest altre, a tornar a una Sud-àfrica de la qual en sé ben poques coses, de la mà d’una narradora amb una gran veu.

Una protagonista, doctora, en un país on això no és una novetat però sí un canvi esperançador, la feina d’hospital en una zona deprimida de Sud-àfrica. Una doctora que no pot guarir la ferida pel seu germà que es va suicidar, a qui li envia correus electrònics i missatges de veu a un contestador que encara funciona, amb la seva veu demanant que deixis el missatge. Una presència espectral.

Sisplau, puc seguir donant bitllets de vint rands a l’home assegut a la porta de Checkers i seguir resant pels sense sostre i els oprimits? I si no et molesta, puc seguir, sisplau, enviant correus al meu germà mort que era el meu únic amic, l’única persona a qui li agradava veure’m, a qui li agradava dedicar-me el seu temps, el seu interès i el seu humor? Puc fer veure que tornarà del seu taller d’artista a les sis de la tarda amb un somriure i una carmanyola buida a la mà? Et sembla bé, món?

Se’m podria deixar en pau per enviar cares somrients i fotografies al meu germà mort, que el trobo a faltar més que res en tot l’univers sencer, que en morir va deixar un forat en mi tan gros que em pensava que relliscaria i hi cauria de ple?

No, al món no li sembla bé. No hi ha res que molesti més al món.

Sud-àfrica és un país relativament modern i pròsper, sobretot comparat amb els seus veïns, i en algunes coses fins i tot és comparable als països europeus. Tenen una assistència sanitària força bona, per exemple.

De vegades vull sentir les coses. Faig una reanimació i sé que hauria de sentir alguna cosa, però ja no sé com. Hi ha alguna cosa en mi que està bloquejada, encallada. Tinc un pes al pit, i intento fer-lo fora amb la respiració, però no puc. Per això quan es moren els pacients, tinc un alleujament. Em dic que per a ells és millor morir-se. Pateixen, tenen dolor. Intento justificar-ho. Estic cansada, Déu meu. Estic cansada que se’m recordi que puc fer-hi molt poc. Estic cansada dels degotaments que no paren de sortir. Estic cansada de veure’ls menjar la caca i beure el pipí. Estic cansada de veure’ls embogir. Estic cansada de veure venir la seva família cada dia i que em demani respostes que no els puc donar. Estic cansada de treballar amb gent que tant se li’n dona, que són morts com jo. No puc ni recordar per què vaig començar a dedicar-m’hi, per què era tan ximple de pensar que ser metge, amb sis anys d’estudis de medicina, em faria feliç. Només m’ha portat dolor i confusió.

Pretoria, South Africa © flowcomm, Creative Commons.

Però la prosperitat, encara que relativa, fa que rebin molta immigració i això provoca una xenofòbia absolutament desfermada contra els immigrants. Anava a posar racisme però no seria la paraula, estem parlant de negres odiant negres, no és el color de la pell (tot i que les diferents tonalitats tenen molta importància), és pobresa, és odi al pobre que ve a devorar els “nostres recursos”, el discurs antiimmigració és igual a tot arreu.

Però no és culpa nostra. És culpa dels blancs, Senyor. Tot ho és. Ells ens han ensenyat a odiar-nos. Ens han fet així. No érem així abans que vinguessin. No seria la nostra manera de ser si no haguessin vingut i no ens haguessin creat aquest merder a tots plegats.

sa_apartheid © openDemocracy, Creative Commons.

Al llarg del dia la televisió ha estat inflamada amb barraques cremades, botigues cremades, gent cremada. Els carrers van plens d’homes amb ganes de sang cridant als estrangers que se’n vagin del país. La Nyasha ha arribat a casa poc després de mi i se n’ha anat directa a la seva habitació i encara no n’ha sortit. De manera que he mirat sola les notícies sense so. Han mostrat imatges d’homes despullats arrossegats per una munió de nois, amb sang que els sortia a raig del cap, i després una imatge de policies llançant aigua sobre el cos d’una dona gran. Martells, destrals, navales, ampolles, pals, rocs, homes, dones, nens, animals per tot arreu.

Evidentment que era dur mirar-ho. Però ho havia de fer. M’havia d’enfrontar a aquesta cosa horrible en què ens hem convertit.

Però després aquests immigrants són els cuidadors, els metges i els infermers i… com a tot arreu, un odi a uns immigrants que fan una feina necessària. En depenen però els odien (potser una reacció condicionada a l’odi patit durant l’apartheid?). No és un odi subtil i soterrat, no, és pel broc gros.

La situació s’està descontrolant ràpidament. Ahir un pacient va escopir un dels metges nigerians. Segons els altres residents, el pacient va dir que no volia que l’examinés cap escarabat. Molts dels metges estrangers diuen que no se senten segurs a la feina. I la Nyasha encara no em parla a causa del cas del pacient cremat.

És de bojos, Senyor. Això és de bojos. En què ens hem convertit?

Tota la novel·la és això, la protagonista parlant amb Déu o dirigint-se a alguna divinitat. Em recorda el llibre d’Alice Walker El color púrpura, on la narració també anava així i hi ha no pocs paral·lelismes entre les protagonistes. Fins que la protagonista protesta per aquesta situació, recull firmes per demanar consideració pels immigrants i li acaba tocant el rebre. En aquell país, quan a una dona li toca el rebre vol dir que la violen, potser també la maten, és opcional, la violació, normalment múltiple, no és opcional. Xenofobia i masclisme i unes tradiciones que potser ajuden o potser no.

La Ma pensa que potser si anem al cementiri i parlo a Koko i Malome i Mamagolo i Rangwane i Rakgadi i Ntate i Abuli i Gogo i Ousi i Mani que potser em podran ajudar. Que potser des d’on són al cel poden intercedir, negociar parlar amb Tu, suplicar-te en nom meu. Diu que no sap com ajudar-me però que ells sí que sabran.

Diu que potser aquestes coses han passat perquè no havia explicat als meus avantpassats que m’havia graduat. No els vaig dir que ara treballava, no els vaig dir on treballava i que no era un lloc segur, que estaria fent guàrdies de vint-i-quatre hores, i que per tant hauria de treballar de nit. La Ma pensa que es tracta només d’una mala comunicació entre jo i el regalem ancestral, i que si hi hagués parlat, tot això s’hauria pogut evitar.

Això em sulfura. Són estúpids aquests avantpassats meus? Són ximples, espessos, curts? Que no veuen des de les altures celestials el que passa aquí? Per què se’ls ha d’explicar tot, d’avisar, d’actualitzar la informació detall a detall? Per què se’ls ha d’explicar, a aquests déus, allò que és evident?

Soweto, South Africa © neiljs, Creative Commons.

La segona part del llibre és ella batallant amb això, amb les conseqüències de la violació. Una realitat incòmoda sobre Àfrica on desgraciàdament això és molt freqüent.

Avui ha tornat a venir de visita el pare Joshua. M’ha posat oli al front i ha ruixat l’habitació amb aigua beneïda. Li he explicat tot el que va passar, de principi a final, sense estalviar-li res. Volia que sentís cada un dels detalls amb tots els pèls i senyals, per veure si la seva fe ho podia tolerar. Ha pregat per mi, ha pregat pels homes que em van violar, t’ha demanat que els perdonessis “perquè no saben el que fan”.

No he dit amen al final d’aquesta pregària. No vull que els perdonis. Sabien exactament què feien. Si em moro i vaig a parar al cel, no els vull veure allà. No vull trobar-me’ls. Aquesta no és la mena de cel on voldria anar.

Les ferides es curen però el trauma queda.

“Violació correctiva” ho ha definit, una violació per corregir allò que la societat considera un comportament abominable. Diu que en la nostra societat a molta gent no li agraden els estrangers, i els homes que em van violar devien haver vist en el meu comportament una amenaça a les normes socials, i van pensar que era el seu deure corregir-me. Això s’ha vist en la comunitat gai i lesbiana, però que no havia estat mai denunciat en el context de violència xenòfoba. Ha dit que m’aniria bé intentar entendre els motius d’aquells homes. M’ajudaria a refer-me. Havia estat pensant que ella i jo podríem escriure juntes un article científic sobre tot això, si m’hi veia amb cor. Evidentment, com que era idea seva, ella seria la primera autora. Però la meva aportació tindria reconeixement.

Li hauria volgut dir que se n’anés a prendre pel cul. Però no he dit res. Simplement he decidit no tornar a posar mai més els peus al seu despatx.

Kopano Matlwa – Love, Death, and the Whole Damn Thing © Ubud Writers & Readers Festival, Creative Commons.

Un llibre molt recomanable, que m’ha agradat tot i ser força més intimista que Coconut, més “narrat cap endins” des de la meitat del llibre. Una manera de descobrir coses de Sud-àfrica a partir de la seva literatura, per seguir amb Kopano Matlwa m’hauré de posar amb Aigua passada. El posaré a la llista.

(Visited 30 times, 1 visits today)