Fidelitat / Marco Missiroli

Vaig veure la novel·la en castellà, em va cridar l’atenció i vaig anar a buscar-la en català, coses que faig (sobretot amb traduccions) i aquí estic, amb el llibre de Marco Missiroli.

Tot comença amb un malentès, almenys aquesta és la versió oficial, la narrativa que s’imposa, però ja veiem que no és ben bé així. L’estudiant Sofia, el professor Carlo, i la seva dona Margherita, que no s’empassa que el seu marit simplement donés un cop de mà a una alumna sobtadament indisposada. Allà hi havia alguna cosa més però els dos protagonistes, Sofia i el professor, es mantenen en la seva història. Ell ha imposat la seva narrativa, cosa que irrita la seva dona, perquè no fa pas tants anys ella era al lloc de la Sofia.

Tot això a la ciutat de Milà, uns escenaris freds i civilitzats, molt diferents del sud més pobre i “salvatge”, més anàrquic.

Però hi ha més personatges, Margherita veu en el seu fisioterapeuta Andrea (és un home, tot i aquest nom que per nosaltres és femení) una mena de venjança pel que sigui que li ha fet en Carlo. L’Andrea té els seus problemes a més a més, i a tot això hi afegim que la Margherita i el Carlo es volen comprar un pis fantàstic amb un preu que s’escapa completament de les seves possibilitats.

—La vols?

—No té ascensor i és massa cara.

—La vols?

—La voldria si…

—La vols, aquesta casa?

—La voldria.

—La vols, aquesta casa?

Ella va somriure.

—La vull, per Déu, sí que la vull.

Es van acostar més i es van quedar abraçats. En Carlo es va apartar lentament d’ella i la va mirar de fit a fit. Quan era feliç estava preciosa. La Margherita li va posar bé el coll de la camisa i li va dir que tornés a la feina. Encara van continuar uns quants minuts com estaven, tot seguit ell es va aixecar del sofà i li va fer un petó de comiat, quan va sortir del pis sabia sens dubte que fugia. De la casa que l’enterraria sota un munt de deutes, de l’intent de compensació material, del segell de la maduresa oficial.

Com que el pis l’ha de vendre la Margherita farà creure a la propietària que les visites no es decideixen pel preu i així forçar-la a anar baixant i baixant. I també hi ha la mare d’ella, l’Anna, vídua amb una certa tirada a anar a espiritistes, però no per saber res del difunt marit, per saber l’esdevenidor, d’ella i sobretot de la filla. Aquesta és l’Anna.

I, com sempre, en primer lloc, desfer-se de les andròmines del seu marit. Trobar-les se li havia fet difícil. Feia un dia que l’havien enterrat i ella havia obert els armaris i havia tret tot el que hi havia, la Margherita i en Carlo havien intentat distreure-la, però després l’havien deixada fer fins ben entrada la nit. Se n’havia anat a dormir amb la casa feta un desgavell i, quan s’havia despertat, tres hores més tard, en adonar-se que al seu costat al matalàs antidecúbit no hi havia ningú, s’havia vestit i ho havia dut tot al traster. Els jerseis, les samarretes, l’abric i les sabates, els àlbums de Panini, tot llevat dels còmics de Tex, els discos, la pipa i el rellotge. Havia fet nou viatges, apilant la majoria de les coses a la taula de treball, havia guardat la bossa d’eines i havia topat amb una caixa de fruita embolicada amb un llençol. L’havia desembolicada i hi havia trobat còmics vells, sobretot de Diabolik i Capitan Miki, i entre les pàgines d’un Capitan Miki hi havia descobert vint-i-una postals enviades a l’adreça de la feina del seu home. Milano Marittima, Viareggio, els Alps, també Madrid, també Budapest, i una frase sempre diferent, ella les recordava totes, però l’única que repetia era “Com t’haurien agradat les casetes de muntanya amb olor de pi, la teva Clara”.

Enterrar el marit i assabentar-se de que hi havia aquesta “la teva Clara”, tot alhora.

Tenim el matrimoni i les dues persones amb les que aspiren a enllitar-se, la Sofia ell, i l’Andrea ella. La Sofia ha deixat el màster on ell era professor i se n’ha tornat a Rímini, no en vol saber res, el Carlo ho tindrà difícil. L’Andrea ha patit un accident quan un gos li ha mossegat la mà. Després, a la baralla d’aquella nit, el gos ha mort. La ferida s’infecta i qui el porta al metge és la Margherita. Ella sembla que ho tindrà molt més fàcil.

Detestava d’allò més la psicologia barata, el fet d’atribuir la traïció a la infelicitat. Ella trairia per les espatlles amples de l’Andrea. Pel seu cul. Perquè era jove. Perquè era tímid i ella podia fer que descobrís alguna cosa de si mateix. I, sobretot, pel desig que el noi sentia per ella. Veure’s desitjada d’una manera primitiva, com abans dels prometatges i els altars i les cases comprades amb hipoteca. El seu fracàs no era reconèixer l’efervescència, que reconeixia, sinó el fet de no acceptar el compromís: ella podia tocar el fisioterapeuta, però el seu marit no podia tocar les altres. Resulta que era una dona dèspota, i no tenia ni la més petita intenció de rectificar. Havia aconseguit calmar la irritació pel malentès del lavabo, però distava molt d’haver-se’n oblidat. Era el premi, l’Andrea? L’Andrea era un desig.

I acaba la primera meitat de la novel·la i ens en anem a 2018, 9 anys més endavant. La Margherita i el Carlo viuen en el pis fantàstic que volien, amb una hipoteca demencial i amb el seu fill, el Lorenzo. La crisi econòmica els ha colpejat, sobretot a ell que amb 44 anys es troba fent entrevistes pràcticament del que sigui per portar un sou a casa.

Va arribar a casa i ella i en Carlo van fer un clau. No pensava en res quan cardava amb el seu marit, de vegades se sentia gemegar, gemegar i gemegar i oblidava que era una mare i una esposa i només volia ser una meuca. Mentrestant havia passat: un pes feixuc s’havia evaporat per setanta euros i un cèntim donats a una endevina que li havia certificat un destí decent. No havia demanat res mes, quina altra cosa hauria pogut preguntar a les estrelles? Digueu-me si algun dia aconseguiré tornar a tenir una agència independent, si tindré orgasmes fins als noranta anys. Digueu-me si estimaré el meu home i el meu fill com els estimo ara.

L’Andrea, després de la relació amb la Margherita ha descobert que li agraden els homes i les baralles clandestines, al més pur estil Fight Club. I la Sofia, instal·lada a Rímini, encara recorda en Carlo, amb qui realment no va passar res de res, i li envia llibres per correu, com intentant refer alguna cosa. Aquests dos personatges orbiten al voltant de la parella protagonista però cada cop tenen unes vides més diferents i el fet d’estar junts és cada cop més forçat, més un record nostàlgic que una cosa real com havia estat abans.

—El que passa és que els enganys es paguen, Carlo.

Ell havia pensat en la Manuela. En la manera com havia portat el seu, d’engany. Aquella tarda d’anys enrere, després d’haver-hi cardat, havia tornat a casa, atabalat per les presses malgrat saber que la Margherita seria fora fins tard, s’havia dutxat minuciosament i havia intuït que a partir d’aquell moment ell es convertia en dinamita potencial per al seu matrimoni. El portador sa d’una separació: si el descobrien, si confessava, si la veritat aflorava per una raó entre les moltes possibles raons, el canvi podia donar-se en qualsevol moment. En les possibilitats d’indulgència no hi pensava: perdó, reconstrucció, comprensió, ell tenia la certesa que en el pacte amb la Margherita no hi entraven. Ho sabia des de sempre. El vespre de la infidelitat s’ho havia repetit passejant-se per casa, entrant a la dutxa, sortint de la dutxa, eixugant-se amb calma, observant-se el cos: era com abans, idèntic al d’abans, potser amb un indici de vermellor al gland, la seva col·lega tenia la pell llisa i pigues a l’esquena, una olor més acre que la Marguerita, els mugrons menys pronunciats, no havia pogut evitar la comparança.

Ara faré un espòiler, sí, hi ha infidelitats, per les dues bandes. No s’acaben de confirmar del tot i en contra del que seria típic allò no destrossa el matrimoni però tampoc el reforça, simplement passa, i ja. La Fidelitat del títol no és només la fidelitat a la parella, és més la fidelitat a la unitat familiar, a aquesta cèl·lula de què formem part. I sobretot és una fidelitat a un mateix. Els personatges fan el que fan perquè senten que no fer-ho seria traïr-se. No és desesperació, no és venjança, no és una necessitat de fugir d’una vida grisa o monòtona o falta d’amor o sexe. No és res d’això. És fidelitat a sentir-se vius, s’estimen i farien el que fos l’un per l’altre, però si deixen de ser ells mateixos aquesta fidelitat a l’altre de què haurà servit? Almenys és la lectura que jo en faig.

Llibre molt però molt recomanable. Els llibres d’Angle són ja tota una garantia i aquest autor m’ha anat conquerint pàgina a pàgina. Vaig començar i pensava “coi, escriu bé” i les pàgines cada cop passaven més i millor i costava deixar de llegir. Una història complexa, poètica i explicada amb una relativa economia de mitjans. El llibre no arriba a les 300 pàgines, aconsegueix l’equilibri entre no deixar d’explicar res i anar per feina. Estic mirant altres llibres d’aquest autor disponibles a biblioteques per llegir-ne més, sembla que només n’hi ha un més i en castellà. Si serveix d’alguna cosa aprofito per recomanar a Angle que també l’editin.