Estructures profundes / Jair Domínguez

No és el seu primer llibre, però sí és el primer cop que m’acosto a un llibre de Jair Domínguez, amb aquest Estructures profundes. Podríem parlar d’un autor mediàtic perquè l’hem vist a Està passant, o l’hem escoltat a El búnquer, com a exemples més recents. Fa gala d’humor corrossiu que molesta i que de vegades l’ha fet passar pels tribunals. Tot això ho podeu trobar a la viqui (teniu l’enllaç més amunt) o bé… anava a posar enllaços però quasi tots són de mitjans que no penso enllaçar, si teniu ganes poseu a google: “jair dominguez tribunal” i us en fareu una idea.

El llibre entra de ple en el terreny de la ciència-ficció amb la seva societat distòpica on el canvi climàtic ha fet estralls (això no és pas ciència-ficció, ja veurem com acabarem tots plegats). Un futur alternatiu que pot ser molt més proper del que ens agradaria.

Tenim un protagonista que es dedica a fumigar, jo no puc evitar veure-hi un paral·lelisme amb el protagonista d’El almuerzo desnudo, però és una malaltia meva de veure connexions on segurament no n’hi ha cap.

Al carrer fa el mateix dia que ahir. La contaminació és tan densa que som en un capvespre constant. Encara que siguin quarts de vuit del matí la ciutat viu instal·lada en un crepuscle ataronjat, interromput només per xàfecs furtius que foraden el mur d’òxid de nitrogen. Sé —perquè m’ho van explicar a l’escola— que hi ha un astre incandescent que ho il·lumina tot, però fa tant de temps que no veig el sol en la seva plenitud que bé podria tractar-se d’un gegantí focus elèctric manipulat per un operari de Hollywood. Però la promesa de felicitat que a les pel·lícules s’albira cada matí amb la sortida del sol va desaparèixer fa molts anys. Miro el terra i m’adono que no projecto ombra. Dec ser un fantasma o un vampir.

Un futur no excessivament llunyà on es fumiga la ciutat sencera, així mateix, infeccions, bactèries, pandèmies… res que no es pugui mitigar fumigant de manera total i metòdica. La ciutat no és Barcelona, o no clarament, podria ser-ho, podria no ser-ho, no és important.

Apocalypse © Cliff James, Creative Commons.

La ciutat és tan gran que hi ha carrers repetits i els veïns no se n’adonen. Tot és gris i opac i sorollós, i a les nits, quan tothom calla, es pot sentir un gemec que emergeix del subsol, com si un monstre adormit estigués a punt de despertar-se i devorar-nos a tots. És el Túnel que brama. La ciutat va ser una capital pròspera i bressol d’artistes i poetes però és ara un niu de rates i especuladors, de pisos en forma de rusc on viu gent de països que ja no existeixen. Vista des del cel, es diria que la ciutat l’ha dissenyat un nen; és un rectangle dividit en rectangles més petits i creuada per una autopista i un riu que formen una gran X. Al mig d’aquest rectangle, flanquejats per parcs i jardins i sobre un turonet, hi ha els tres barris residencials on viu la gent de classe alta: els sectors Parc, Avinguda i Excelsior. Jo visc al sector Centre, on s’arreplega el gruix de la població. El meu barri està força bé. Hi ha comerços oberts i un índex de criminalitat acceptable. Fa tres anys que hi visc i no m’han atracat mai. Bé, un dia ho van intentar, però el ionqui que m’amenaçava estava massa drogat per evitar que marxés xino-xano mentre ell es quedava palplantat allà, amb la navalla a les mans, mentre se li escapava el pipí.

Comença a semblar clar que, més que explicar una història, el que Jair Domínguez vol es deixar anar les seves neures i observacions sobre el món on vivim, dissimulant una mica amb l’escenari interposat d’un entorn fictici i d’un narrador protagonista, però llegint segons quines coses a mi em sembla clar, com quan parla de l’escola:

Equilibren per sota. S’ha d’evitar que despunti la intel·ligència. Has d’intentar no destacar massa perquè els professors et miren malament. Els diuen als pares que tens TDAH o alguna cosa pitjor i recomanen medicació. Nens drogats o idiotes. I anar fent. L’escola ja només serveix per crear un ramat d’obedients imbècils que treballin del que no vol treballar ningú. Però està bé, penso. Està bé forjar una societat d’analfabets perquè tothom sap que els analfabets no es queixen gaire. Mentre tingui droga d’algun tipus —heroïna, cervesa, futbol—, un tio sense estudis deixa de tenir inquietuds i consciència social.

O això, sobre alguns programes de televisió i el mercat immobiliari, tot alhora:

Miro programes de gent que reforma cases. Una parella de professors i els seus quatre fills (en aquests programes la gent sempre té molts fills) que volen comprar-se una casa. El seu pressupost és de nou cents cinquanta-mil dòlars. Quin collons de professor té un milió de dòlars estalviat? M’he passat tota la vida estalviant i tinc dos-mil sis-cents euros al banc. Què estic fent malament? No gasto. No consumeixo. No em drogo. No tinc fills i només pago un lloguer miserable. Com s’ho fa la gent per comprar cases?

I would assume © Bailey Rae Weaver, Creative Commons.

El món que ens presenta té uns índex d’addiccions que fan esfereir, o no, depén de com t’ho vulguis mirar, com quasi tot. La idea que és més fàcil controlar a una població narcotitzada hi és per tot.

L’heroïna va tornar amb força a finals de la dècada perquè la coca valia moltíssima pasta i el cavall el portaven d’Europa de l’Est tirat de preu, amagat en maleters i contenidors de vaixell i vagines de prostitutes lituanes. La corrua de morts vivents amb la xeringa clavada al braç passejant pel carrer a les quatre de la matinada va passar a ser una estampa habitual de les ciutats. Els heroïnòmans són més fàcils de gestionar que els farloperos, i també es moren abans, de manera que ningú va posar el crit al cel. Quan el consum es va disparar, la qualitat va caure en picat i els traficants van passar de tot: tallaven el cavall amb guix i amb mata-rates i els carrers s’omplien de ionquis morts.

Tenim un retrat força complet de l’escenari, faltaria una mica d’acció que justifiqui tot plegat. Però van passant les pàgines i veig que no és així. La història, la trama, és fluixeta, molt, pel meu gust massa, però permet enllaçar diferents situacions i que ens arribi un retrat d’aquest món tan semblant al nostre des dels ulls del protagonista.

Quina gent que hi ha al metro, quin desastre. No parlo dels ionquis ni dels homeless ni dels tolits que hi van per necessitat. Aquests no poden molestar-te. Prou feina tenen per malviure. Però la resta de la gent, aquesta raça d’individus lànguids que ja s’han desintegrat espiritualment, nois que ja són ancians, no tenen res a fer, ja. Me’ls miro amb fàstic mentre vessen els seus globus oculars sobre les pantalles dels mòbils mentre el món s’ensorra, ballant sobre les brases, empaitant estels, caçant Pokémons a Mauthausen.

El retrat del món apocalíptic és bo, i l’estil de l’autor és bo, punyent i irònic. El llibre es llegeix bé i té punts divertits i carregats de mala baba i de crítica. Si busqueu una gran història no la trobareu. Sí trobareu un llibre entretingut i que es llegeix bé i que fa una mica de por. Perquè el món que retrata és tant, però tant, semblant al nostre que potser ja hi som, potser només ens cal fer una passa més en direcció a l’abisme, i potser sense adonarnos-en, ja hi serem… no és una bona perspectiva, més que res perquè normalment quan alguna cosa pot sortir malament surt malament… no hi ha raó per ser optimistes amb això.

(Visited 31 times, 1 visits today)