Estimada Mirta / Maria Escalas

No he llegit res abans de l’autora. Tot i que es va parlar força de Sara i els silencis, al final no el vaig agafar i, per tant, aquest Estimada Mirta és el meu primer contacte amb Maria Escalas. A veure com surt.

Tenim una història d’emigració, sortir de la Mallorca dels anys 40 cap a l’Argentina. Una mica com si Mallorca fos la Galícia dels Països Catalans, un lloc d’on sembla que tothom hagi hagut de marxar. Tot i aquesta petita broma, als anys 40 la cosa no anava gaire bé, el règim començava a eternitzar-se, els vencedors no deixaven de recordar la seva situació als vençuts i, en general, molta gent era molt pobre i amb poques perspectives de millora.

Tot va començar així, estimada; jo amb setze anys, al port de Palma, amb una maleta de cartró, els estalvis de la família i una estampa de la Mare de Déu de Lluc cosits en una faixa al voltant del cos, vestit amb roba de diumenge, i, ben guardada, una carta d’invitació d’una senyora amiga de ma mare, que es comprometia a donar-me feina en una agència de transports de Buenos Aires.

Així més o menys comença l’aventura de Francisco, de Mallorca cap a l’Argentina, sense poder protestar ni dir-hi res perquè eren altres temps i, si els pares manaven els fills obeïen. Allà el rep una amiga de la seva mare, que va fugir després de la guerra civil, i que no pensa tornar a Mallorca mentre mani aquell d’un sol colló.

A Argentina va treballant i progressant, es porta a la família i en funda una de pròpia, i arriben els anys de la mort d’Eva Perón i la Revolució Alliberadora. La família protagonista havia perdut la guerra civil i ara, a l’altra banda del món, també els tocava el bàndol perdedor. I la història d’Argentina és una successió de peronisme i cops d’estat, democràcies i dictadures militars, i uns anys 60-70 amb conflictes armats entre Montoneros i ERP i, per la banda del govern, la Triple A. Un detall és que des de l’exili Perón animava les forces d’esquerres perquè lluitessin, i quan va tornar les va arraconar sense contemplacions. Em recorda el que explicava Marguerite Duras a El dolor, sobre com De Gaulle es va beneficiar de la tasca de la resistència francesa (formada per exiliats espanyols i comunistes) i, quan va tornar a França, va fer una política completament anticomunista. Al final tots els sàtrapes s’assemblen.

Daniel Passarella, capitán de la Selección Argentina, levantando la Copa del Mundo de 1978. Domini públic.

Al llibre li costa arrencar, potser perquè els primers anys van ser relativament plàcids i ràpidament Francisco escala posicions i es casa amb la filla de l’amo de la fàbrica, que l’ha acollit després de la mort de l’amiga de la mare que el va fer venir. Un matrimoni formalment impecable i algunes coses del passat que tornen. Però cap als anys 60-70 l’acció se centra en la filla de Francisco i Teresa: la Mirta. Una noia jove de classe alta que vol fer la revolució i va amb capellans i gent d’esquerres, contra la idea dels pares, i es converteix així en objectiu de la AAA. I també tenim altres fills d’altres branques de la família, a una banda i a l’altra de l’espectre polític-activista-repressor. Un panorama complex, però és que la història argentina en aquells anys va ser ben complexa.

Al llibre li costa arrencar, també, perquè en els primers anys tot va relativament bé, o bé en comparació amb el que vindrà després. Els anys de la dictadura militar de Videla els patiran, no tant els protagonistes primers de la novel·la com els seus fills, acabats d’entrar a l’edat adulta i amb un panorama que fa por. Les desaparicions eren normals, ningú denunciava res per no ser el proper. Els centres de detenció, com la tenebrosa ESMA, i allà les detencions-segrestos, les tortures, les violacions, els robatoris de nadons i, com a part final de tot plegat, els vols on el que quedava dels detinguts era sedat i llençat al mar. Mentrestant Argentina va organitzar i guanyar el mundial de futbol, perquè ni a la FIFA ni al COI aquestes xuminades dels drets humans els han importat mai gaire.

Daniel Passarella, capitán de la Selección Argentina, levantando la Copa del Mundo de 1978. Domini públic.

La darrera part del llibre es mou en aquest ambient i dona un mal rotllo que no us podeu imaginar. Sobretot perquè tot això va ser real, i els responsables se’n van sortir amb una impunitat gairebé total (Videla va ser condemnat, però al cap de cinc anys va sortir de la presó i va morir tranquil·lament a casa. Mai es va penedir absolutament de res). Al llibre li costa arrencar i agafar la velocitat de creuer, no atrapa des del principi, però la sensació de no poder parar de llegir va en augment i al final sí, es devoren les pàgines tot i el mal rotllo de tot plegat. No és una història feliç, però és real, i en part estem obligats a no oblidar-la, per allò de no repetir. Aquí també hem tingut una dictadura militar i sabem sobradament el que és.

(Visited 68 times, 1 visits today)