Escrits de presó / Joaquim Forn
Quan des del futur mirem enrere aquests temps existirà una etiqueta que sigui “literatura processista”? La quantitat de llibres que surten és inabarcable, més enllà de teories m’agraden els llibres dels protagonistes, tot i la sospita de si estaran explicant o no la veritat, però quan no sembla que vulguin seguir dedicant-se a la política o ja no tenen gaire a perdre és possible que es deixin anar de debó. Veuré si és el cas del conseller (no sé si són com els presidents que sempre conserven el títol o no) Joaquim Forn en aquest llibre que com el seu títol indica comença a la presó.
Allà van viure el degoteig de detencions i les eleccions del 21-D i el festival per muntar govern, una frase de la filla de Joaquim Forn, Anna:
Només ens tenim a nosaltres per defensar-nos. O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà. Perquè el meu pare no pot ser mig a la presó i mig a casa, sinó a 700 quilòmetres de nosaltres o assegut a taula per Nadal.
Passa de la incredulitat que allò pugui passar a la realitat de la presó d’Estremera. Sabem poc de les presons més enllà de que existeixen i de que serveixen per tancar-hi gent. I aquí tenim algú que poc s’ho pensava entrant en aquest món, en un mòdul de respecte, confiant que serà per pocs dies. Vist amb perspectiva és molt trist veure com aquesta confiança es va desdibuixant. Però això és una de les coses, l’altre és la vida a la presó als ulls d’algú fins ara aliè a tot allò.
Un cas curiós és el del Quintela. Tenia permís aquests dies de festa i ha preferit tornar a la presó. Va marxar divendres a Madrid, i diumenge ja havia tornat amb la idea de sopar amb nosaltres. No té a ningú fora i diu que s’estima més estar amb nosaltres, els altres reclusos, que no pas sopar sol en un bar de la ciutat. Aquesta és una altra cara de la presó: la soledat que senten moltes persones quan surten d’aquí. En Quintela s’ha passat més de trenta-cinc anys a la presó. Coneix moltes presons d’Europa: Espanya, Itàlia, França, Suïssa…
Sempre diu que el primer que farà quan surti és tornar a “las andadas”, i estic convençut que si ho fa serà per poder tornar a entrar en un centre penitenciari. La presó s’ha convertit en casa seva. Aquí dins encara és algú.
Això va escriure ja fa temps, va estar encertat, malauradament.
No m’enfonso, però cada cop ho veig més negre i complicat. És evident que som ostatges: pagarem pels que hi som i pels que no hi som.
O això altre:
Els consellers empresonats i els Jordis ens hem convertit en un exemple públic de què els passa als súbdits que s’atreveixen a qüestionar segons quines coses. És com si ens exhibissin sobre un patíbul ben alt per poder ser vistos per la multitud. Si poguessin, retransmetrien per la tele el nostre dia a dia a la presó per tal que tothom prengués nota de com acaben els ciutadans díscols.
Un dels molts llibres que llegeix a la presó és el de Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla, m’ha fet gràcia veure que hem llegit un mateix llibre tot i que en circumstàncies molt i molt diferents. Aquesta és una constant, comentaris dels llibres que va llegint. I anàlisis sobre la situació.
Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.
Tot el temps que va passar-se a Estremera va poder “gaudir” de la “plural” oferta informativa dels medis estatals, un autèntic bombardeig que pateix una gent que no té cap alternativa a l’abast i que dedueixen que si tots els medis diuen el mateix allò és la veritat. Com quan els responsables polítics com Montoro deien que no hi havia malversació.
Els mitjans de comunicació espanyols, incloent-hi els suposats mitjans “progressistes”, estan escandalitzats per la controvèrsia, en considerar que “dona ales als independentistes”.
Em moltesta moltíssim aquesta actitud perquè, al capdavall, comproves clarament que als periodistes no els importa el més mínim si Montoro diu la veritat o no. L’únic que sembla importar als mitjans és que els independentistes no ens en sortim. Saber la veritat deu ser del tot insignificant, tenint en compte que els mitjans ja han decidit qui són els culpables des de fa mesos!
I quan per casualitat veu a La 2 un programa sobre Salvador Espriu.
Ha estat molt bonic i emotiu, i m’he adonat que era el primer cop, al llarg de sis mesos, que sentia parlar en català a la televisió. El català no existeix a Espanya. No els interessa gens ni mica. No ha format mai part de la seva realitat, ni tenen cap interès que així sigui. El viuen com un problema.
Tot i que al llibre no hi ha odi, ni ganes de passar comptes, però de vegades resulta inevitable de cara a algunes actituds decididament cíniques.
Precisament divendres al vespre vaig veure un reportatge a la Sexta sobre els cinquanta anys del Maig del 68. Veure la Marina Subirats, en Joaquín Estefanía i un altre professor universitari que ha escrit sobre el maig francès dient meravelles de la mobilització universitària i dels treballadors, dels canvis que es van iniciar arran d’aquella revolta… i després veure que tota la progressia abjura del que passa a Catalunya perquè no respectem la Constitució, francament fa plorar.
Jugar a la revolució durant quinze dies per acabar pactant amb De Gaulle, anar a unes eleccions en què el gaullisme va arrasar, ho troben fantàstic. Que els catalans posem urnes perquè la gent pugui decidir el seu futur és un acte de violència i de rebel·lió.
Cap a part final de llibre, quan el trasllat a una presó catalana és imminent, fa alguna repassada d’algunes coses, com els atemptats del 17 d’agost i el paper que hi van tenir els Mossos d’Esquadra.
Uns professionals d’una gran categoria tècnica i humana, sempre en el punt de mira dels nostres adversaris polítics. De tots aquells que no desitgen que Catalunya disposi de veritables estructures d’Estat. Dels mateixos que, arran del 17 d’agost, no van poder suportar que tot el món reconegués els Mossos d’Esquadra com una policia de primer ordre, equiparable a les millors.
No és un llibre fet per passar comptes, però de tant en tant no se’n pot estar, i tenint en compte la seva situació crec que es modera molt.
El llibre es llegeix molt i molt bé, imagino que hi ha una bona feina d’edició. És interessant per vàries coses: Forn no té la projecció o carisma d’altres dels presos polítics com Cuixart o Junqueras, aquest llibre ens l’acosta. I no deixa de ser el testimoni d’algú que està en un entorn absolutament estrany (no deixa de ser paradoxal que qui ho explica fos conseller d’interior, el responsable de la policia que agafa gent perquè els jutges els posin a la presó).
No és un pamflet polític. Òbviament les idees de Joaquim Forn són les que són, no és cap descobriment, i la seva opinió sobre les vistes al suprem, les detencions, el que diuen els exiliats, el 155, el 21-D o la moció de censura… tot això ho veu amb el seu biaix, però no intenta convéncer de res.
En fi, ara ja puc anar a llegir el següent llibre de Joaquim Forn: Entre togues i reixes.
