Esa puta tan distinguida / Juan Marsé

Per motius variats m’he posat a llegir aquesta novel·la de Juan Marsé així a lo loco, sense pensar en les conseqüències ni res, sóc un temerari! Tot i que de novel·les de Marsé ja n’he llegit (i rellegit) unes quantes, aquí i aquí.

Aquest llibre té alguns punts en comú amb Caligrafia de los sueños, però de fet tots els llibres de Marsé són llibres de Marsé, amb uns personatges, uns llocs i uns estils molt concrets i reconeixibles. En aquest llibre un alter ego de l’autor rep l’encàrrec de fer un guió de cinema, una cosa que accepta, sense cap entusiasme, perquè la paga és bona i perquè no deixa de ser una història real: la d’una prostituta assassinada en una cabina de projecció per l’operador, en un cinema de barri, mentre es projectava Gilda. No poden haver-hi més elements “marsians” en un paràgraf.

Fijé la atención en un párrafo reiteradamente corregido, removiendo los rescoldos en busca de un poco de calor. Ciertamente no había ni rastro de sentimentalismo, ni sombra de melancolía personal o de melosa querencia por nada, y eso era bastante alentador, pero tampoco parecía haber ni una brizna de tensión narrativa. Oraciones simples convertidas en ceniza, eso era todo lo que tenía después de casi cinco horas de trabajo. La forma no se adecuaba al contenido y las palabras seguían empeñadas en no decir lo que debían, sobre todo en ese párrafo, sinuoso y lleno de vacuas resonancias, y, por supuesto, tan lejos de alcanzar alguna dignidad literaria como yo de merecer un Premio Nobel de Física Cuántica.

El llibre està situat l’any 1982, en plena transició i la seva efervescència política. En aquells anys Marsé ja havia tingut alguns desenganys amb el cinema, cosa que en aquest llibre es cobra, i també reparteix sense dissimular gaire. Les seves víctimes són les habituals i no han canviat des del suposat 1982 fins al moment d’escriure el llibre, aquí una mostra:

SALÓN GUINARDÓ. Escornalbou, 43.

Días 5 y 6 de febrero de 1945, sábado noche, domingo tarde y noche. ¡Selectas Varietés! CONCHITA LUCENA, baile clásico español. MATARI, caricato y fino humorista. PROFESOR FASSMAN, mago internacional y adivino. RUFIÁN y TARDÁ, afamada pareja de payasos volatineros y saltimbanquis. CARMEN DE GRANADA, la artista que personifica el arte andaluz. CHEN-LI, “LA GATA CON BOTAS”, bailarina excéntrica y acróbata. PILAR RAJOLA, contorsionista verbal y cómica radiofónica. PATRICIA GARBANCIO, aplaudida intérprete del tango-sardana. ANTONIO AMAYA, el Gitanillo de Bronce, artista predilecto del público. Precio localidad: 1,50 ptas.

marga berndt apollo revue 1934 © apfelauge, Domini públic.

La història en sí queda repartida, per una banda l’assassinat, del que sabem alguna cosa i que ell en els seus esboços de guió ens prepara, ho ambienta (no ho arriba a narrar). I ell ja sospita el que passa amb el cinema i amb els directors i amb el respecte per l’artista i les idees i…

Entonces no podía saberlo ninguno de los dos —si bien Mardanos ya manejaba resueltamente los hilos de la marioneta—, pero el ambicioso proyecto de Vilma Films, S.A. sobre el crimen del cine Delicias daría en los meses siguientes un giro de ciento ochenta grados, con una trayectoria tan azarosa y burbujeante que habría hecho sonreír al defenestrado director Héctor Roldán. Acabaría siendo la historia de un fracaso. Aquel guión original promovido inicialmente por un combativo director con orejeras, empeñado en reventar las fétidas burbujas del franquismo que todavía, según él, flotaban impunemente en el aire, pasaría por diversas manos y despachos y presupuestos para derivar paulatinamente en un alegre y profiláctico reclamo sexual y culminar finalmente en un sonado éxito de taquilla titulado Los ciegos amores de Manolita, comedia picaresca y zafia que ya no estaba en absoluto basada en hechos reales y en la que no había ninguna puta estrangulada, ningún asesino amnésico ni por supuesto memoria alguna, ni individual ni colectiva, que valiera la pena recuperar o reivindicar, siquiera como simple tributo a la verdad.

I per l’altra banda la història de com fer la història, de com rescatar des del 1982 una història del 1949. Són uns anys que Marsé coneix bé, uns cinemes de barri que també coneix, i una pel·lícula que va estar anys en cartell i que corria la llegenda que havien censurat escenes on la protagonista ballava nua o es banyava nua també, com si els americans d’aquella època no fossin tant o més puritans que els menjaciris locals.

Gilda 2 © Ethan Edwards, Domini públic.

De totes maneres, aquesta recreació, una mica impostada ens porta al Marsé del sempre, al més reconeixible.

Ha cesado la llovizna y Carol cierra el paraguas. Come castañas asadas que va sacando de un cucurucho. Lleva la boina gris y el rostro sin pintar, zapatos de tacón alto, medias negras y calcetines de lana rojos. La gabardina abierta deja ver el ceñido jersey blanco y la falda azul. Pasan sombras a su lado y alguna queja deja oír un requiebro apremiante y bronco igual que un ronquido, pero nadie se para, o quizá sí, pero ella no se vuelve para averiguarlo. Ni un risueño parpadeo en sus ojos achinados, ni el reclamo de una sonrisa; no busca trabajo en la calle, no espera a nadie. Empuña el paraguas cerrado y lo apoya en su hombro con gesto cansino y desmañado y sigue mirando la deslumbrante figura que se yergue en el cartel. La satinada diosa del amor sostiene un humeante cigarrillo en alto, arrastra con indolencia un abrigo de visón y sonríe con mirada insinuante, pero estrábica, alterada tal vez por la acción de la lluvia, y su melena sufre un desgarrón que alcanza el hombro desnudo.

Un llibre que té molt de l’autobiogràfic Caligrafia de los sueños. En aquell llibre Marsé ens explica els seus anys d’infantesa i primera joventut, aquí és algú ja molt més gran, més desenganyat, que intenta mantenir una certa integritat professional en un món on això és una raresa, i que potser com l’assassí amb qui va parlant és incapaç de dir perquè ho fa, però ho ha de fer.

(Visited 23 times, 1 visits today)