Els possessius / Jenn Díaz

Fa moltíssim vaig llegir i ressenyar un llibre de Jenn Díaz, el 2014. El llibre era Belfondo i el trobareu a la versió antiga del blog que encara existeix (suposo que algun dia morirà). La veritat és que em va agradar, apuntava coses bones. Han passat els anys, Jenn Díaz ha publicat més llibres, ha canviat de llengua (per això hi poso dues categories) i ha esdevingut diputada al Parlament de Catalunya. I ara publica aquest Els possessius a Amsterdam.

Veig que el llibre evoca un altre llibre, concretament La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg. Me l’agafo de la biblioteca a veure si me’l puc llegir just després, o poc després, perquè posar un llibre a la lleixa de pendents i començar-lo a llegir no són coses simultànies.

Tot el llibre són cartes, anem entrant en la història mitjançant cartes, és complicat i és necessari estar atent a veure qui escriu i a qui escriu. És un joc, però permet una aproximació a la història molt interessant. Bàsicament, tot comença amb una separació, la d’Agneta i Oliver, i a partir d’aquí anem veient el retrat de la família, la seva relació entre ells i les mentides que tots amaguen.

Letter

D’Helga a Greta

22 de novembre

Greta estimada,

L’altre dia vaig fer una visita al teu fill i vam estar xerrant. La veritat és que per a mi no és tampoc FÀCIL, perquè no entenc la decisió que ha pres la meva filla i ja els he fet saber, tant a ell com a ella, el que penso de la situació. Noia, si et soc sincera, a mi el que em sembla és que el jovent d’avui en dia NO sap el que és una relació ni un matrimoni ni la convivència, i que de seguida es cansen de tot.

Tenim la parella, exparella de fet, Agneta i Oliver, els sogres respectius, Greta com a mare d’ell i Helga i Samuel com a pares d’ella, que és la família en què més ens centrarem. I també una parella amiga, Sylvia-Mattias, i ens assabentem de per què tenen problemes i quin paper hi juga Agneta

D’Agneta a Mattias

13 de desembre

[…] Em vaig divorciar i ja sé que et vaig dir que no ho feia per tu, i era cert, no ho feia pas per tu, perquè quan una dona s’enamora d’una altra persona fora del matrimoni vol dir que aquell matrimoni és mort. I després es poden inventar moltes coses: pots tornar-hi, hi ha qui té fills, es poden parlar les coses i fins i tot ometre. Però jo el que vaig fer va ser divorciar-me, perquè em pensava que era el més just per a tothom: en primer lloc, per a mi. Perquè no volia viure una vida que no em fes feliç, i ara m’adono que la felicitat és una idiotesa i que jo mateixa ho soc, d’idiota, ho he estat des del moment en què m’he pensat que eres un home i no una criatura de trenta-un anys. Ara veig que m’he equivocat, i no, no m’he equivocat divorciant-me, perquè era el que havia de fer, sinó que m’he equivocat confiant en tu, que ets una criatura per més que jo t’hagi volgut considerar un home.

Relations

Un gran personatge és la serventa, la Tina, que, al cap i a la fi, fa el millor retrat de la família protagonista. Una mica cruel, però que voleu, aquesta crueltat m’agrada.

Segueixo pensant que els membres d’aquesta família fan coses perquè estan avorrits. La mare tot el dia compra. La filla gran es divorcia. La petita té una filla sense que el pare la reconegui. I el senyor Samuel és amable amb la persona més invisible de la seva família, és a dir, amb mi. No em fan enveja perquè penso que a la seva manera també deuen ser molt infeliços, i que si t’acostumes a tenir-ho tot, això que els passa també els fa patir. A mi el que em fa patir és que la meva mare fos una tossuda i es morís, i que el meu pare morís de jove i jo no tingui germans.

Women's History Month

El llibre es construeix amb aquesta multiplicitat de veus i punts de vista monologant, perquè no es pot parlar de diàleg, no estem parlant d’e-mails o de missatgeria instantània, cartes de les de sobre i segell i bústia i esperar, una cosa pràcticament extingida. Un detall, no sabem exactament en quin moment passa tot plegat, les cartes van datades, però sense any, amb la qual cosa, veient que no tothom té telèfon fix —allò altre encara és un invent llunyà— però sí bastants cotxes, jo ho situaria cap als 60, potser primers 70. Tampoc sabem on passa l’acció, però el fet que es parli tranquil·lament de divorci ens treu d’aquí i podem pensar en un llibre ambientat a França, per exemple. Aquí, excepte pocs anys republicans, el divorci no va arribar fins ben entrats els vuitanta. Però això són detalls, i bastant poc rellevants, tot i que jo sigui un maniàtic d’aquests detalls.

Jenn Díaz, foto treta d’aquest article.

El llibre funciona, el llibre funciona molt i molt bé. La diversitat de punts de vista aporta riquesa i no fa confusa la trama, que és el principal problema que pot tenir aquest tipus de tècnica. La història atrapa, primer amb els retrets típics d’un divorci i després per la resta d’interrelacions que es donen a la família, com si aquest divorci fos una pedra llençada en un estany i les ones anessin dibuixant un panorama diferent, com efectivament passa. Un llibre molt recomanable que ha sortit a temps per Sant Jordi, no se m’escapa.

(Visited 57 times, 1 visits today)