Els nens són reis / Delphine de Vigan

Delphine de Vigan és un dels grans noms de la literatura francesa contemporània, porto dos llibres d’ella i així com Les lleialtats em va agradar força, Les gratituds, tot i semblar-me bo no em va convéncer tant, per tant el meu particular “desempat” arribarà amb aquest Els nens són reis. Això de “desempatar” és una mania molt meva. No descarto mai un autor amb un sol llibre (bé de fet n’hi ha que els descarto amb 0 llibres però seria un altre nivell), i fins i tot si el llibre no em sembla gran cosa li dono el benefici del dubte i ho torno a provar, i aleshores ja sí que la cosa es comença a decidir: dos llibres que em fan el pes? anem bé, un autor a tenir en compte; dos llibres que no m’han agradat? deixem-ho córrer; un de cada? Doncs tenim empat i cal resoldre això. Em va passar amb Faulkner, no em va agradar El brogit i la fúria (o em va fer  bola, que sé jo!) però sí Les palmeres salvatges (a més a més els vaig llegir un darrera l’altre), suposo que Llum d’agost ho resol tot favorablement a Faulkner, però va estar a punt a punt de caure, Hemingway també va estar en aquest destret i se’n va sortir, i en el cas de de Vigan soc força optimista.

Tenim una història en “temps real” i els flashbacks o la història en “temps anterior” que expliquen com hi hem arribat. 2001 i un programa de televisió, però parlem de les protagonistes.

Aleshores la Mélanie Claux tenia disset anys i acabava de sortir d’una classe de primer del batxillerat de lletres a l’institut Saint-François-d’Assise de La Roche-sur-Yon. De mena més aviat introvertida, tenia pocs amics. Tot i que no havia pensat mai seriosament que el seu futur pogués estar lligat d’alguna manera a la incerta continuació dels estudis, era estudiosa i obtenia uns resultats correctes. El que més li agradava era la televisió. La sensació de buit que tenia sense poder-la descriure, una forma dinquietud potser, o la por que se li escapés la vida, una sensació que a vegades li borava el ventre com un pou estret però sense fons, només se li calmava quan s’asseia davant la pantalla.

I l’altra protagonista:

A uns quants centenars de quilòmetres d’allà, a Bagneux, a la perifèria parisenca, la Clara Roussel mirava sola i d’amagat la final de Loft. Aleshores anava a segon. Una facilitat real i el nivell molt mitjà del seu institut li permetien treure unes notes satisfatòries tot i no treballar gens a casa.[…] Els seus pares, una parella de mestres molt compromesos amb la vida local i amb l’acció pública, pertanyien des de la seva creació al col·lectiu Somrieu, que us graven (una associació de persones que no volien caure en una societat de tecnologia repressiva, molt activa en el combat contra qualsevol forma de videovigilància), que havia fet una crida als teleespectadors per boicotejar el programa i, unes quantes setmanes abans, els havia demanat que anessin a buidar els cubells de les escombraries davant la seu social del canal M6.[…]
No val dir que als pares de la Clara, que el vespre de la final havien assistit a una reunió del col·lectiu sobre el tema “En quina societat volem viure?”, no els hauria fet gens de gràcia que la seva filla de només quinze anys aprofités que no hi eren per arrepapar-se davant d’aquell programa diabòlic, símptoma patent d’un món en què tot s’havia convertit en una mercaderia, i regit per la cultura de l’ego.

Ens remuntem al 2001 i l’estrena de Loft Story, la versió francesa de la Big Brother creada per una televisió holandesa i adaptada a tot arreu, a casa nostra Gran Hermano. Telerrealitat i teleescombraria, tot en un, les dues protagonistes veuen cadascuna a casa seva, la final. La televisió encara tenia audiències enormes, però amb allò potser estava començant tota una altra cosa?

Onze milions d’espectadors seguien aquell vespre la final de Loft Story. Cap altre programa de televisió no havia despertat mai tanta passió.[…]

Volien sortir a la tele per ser coneguts. I ara eren coneguts per haver sortit a la tele. Per sempre serien els primers. Els pioners.

[…]: “L’època en què es van obrir les portes de l’infern”.
Potser sí, que tot havia començat durant aquelles setmanes. Aquella permeabilitat de la pantalla. Aquell pas de la posició de qui mira a qui és mirat. Aquella idea a l’abast de tothom, de cadascú. No calia crear ni inventar res per aconseguir un “quart d’hora de fama”. N’hi havia prou de mostrar-se i quedar-se dins l’enquadrament o davant l’objectiu.
L’arribada de suports nous acceleraria el fenomen. D’ara endavant tothom existiria gràcies a la multiplicació exponencial dels seus propis rastres, en forma d’imatges o de comentaris; uns rastres que, tal com no es tardaria a descobrir, no s’esborrarien mai. Accessibles a tothom, internet i les xarxes socials agafarien el relleu de la televisió i ampliarien el ventall de possibilitats. Mostrar-se per fora, per dins, des de tots els angles. Viure per ser vist, o viure a través dels altres. La telerealitat i les seves variants testimonials s’estendrien a nombrosos àmbits i dictarien durant molt de temps els seus codis, el seu vocabulari i els seus modes narratius.

Sí, tot havia començat aleshores.

Amb el temps Mélanie participa en un programa de telerrealitat on la fan fora el primer dia, però intueix que allà es pot fer un forat en aquest món i viure de posturejar. Clara, per espant dels seus pares, decideix fer-se policia.

La història en “temps real” és la investigació per la desaparició de la Kimmy, la filla de la Mélanie a través de la descripció de les stories a instagram veiem que Mélanie ha convertit els seus fills en estrelles de les xarxes, una cosa cada cop més normal, una combinació de maternitat explotadora, narcicisme a través dels fills i consumisme a sac perquè tot això no és fa per amor a l’art pur i sincer.

La Clara, per la seva part, ha ascendit i ara és agent processal.

L’agent processal era garant de l’expedient que arribava al despatx del jutge o del fiscal: de la seva coherència, de la seva solidesa, de la seva absència de falles. […] Que el relat judicial s’aguantés…, i dins d’una carpeta, si podia ser: en això consistia la seva tasca. Que fos llegible, comprensible. Irreprotxable. De formigó armat. Que cap advocat no es pogués agafar a cap vici de forma, que no s’hagués deixat res a la sort, i que totes les portes entreobertes tornessin a quedar ben tancades. Una professió d’obsessiu, de perepunyetes, de pixatinters, afegia ella a vegades somrient.

La història va acostant-se al punt que intuïm confluiran les dues històries, històries que s’expliquen per la societat en que ens movem i que van tenir en aquells realities de principis de segle potser el seu moment fundacional. S’abandonen les dues línies temporals, la Mélanie ha creat un imperi amb els seus dos fills, Sammy i Kimmy, el seu canal de youtube Happy Esbarjo és una mina, una mina de la que viu la família. No és simplement explotar els fills en anuncis o espectacles, és mercadejar amb la seva vida, tota la seva vida. I aleshores, desapareix la Kimmy.

El llibre no és un novel·la negra, i la trama de la investigació potser és una mica fluixa, però ens podem seguir el fenòmen aquest de les estrelles de youtube, que no és una cosa minoritària ni molt menys.

Per a mi, aquests nens són víctimes de violència intrafamiliar. Se’n tornarà a parlar, ja ho veurà. M’hi jugo el que sigui. Els pares afirmen que és un passatemps —que fa guanyar milions—, però jo d’això en dic feina encoberta. Una feina dura, esgotadora, i perillosa, diguin el que diguin. Una feina que aïlla aquests menors i els exposa al pitjor.(…).
La intimitat és una paraula que aquesta gent no coneix. Miri com graven els seus nanos, acabats de llevar, davant del bol de l’esmorzar, quan no és al lavabo, no m’invento res. N’hi ha prou de mirar aquestes imatges per entendre que es tracta d’un abús. Sí, un abús d’autoritat. De poder. Els bons soldadets repeteixen les mateixes frases apreses de memòria, hello Minubus friend, ciao happy fans, hola dudús estimats, fan muacs, o petons d’estrelles, i sobretot, no us oblideu de subscriure-us, i el polze cap amunt per fer-nos m’agrada. Han après a somriure com els micos de fira, s’aprenen el número. Vostè creu que poden dir “no, ja no puc més, ho deixo”, quan tota la família viu dels ingressos d’aquests vídeos? (…)

És un tema que almenys fins ara jo no havia vist tractat, no exactament així almenys, i m’ha posat una mica els pèls de punta, començo a ser massa vell ja per a segons què. Tampoc vull entrar a la crítica sense més ni més, és un comportament adaptatiu, hem creat aquest món i tots aquests youtubers se’n saben aprofitar millor del que nosaltres ho farem potser mai, o sigui, per aquí respecte, però amb els tema dels fills potser estem ja baixant massa massa però massa el llistó, no? Per cert, el tema de la intimitat m’ha recordat molt la part final de Número dos, de Foenkinos, però en un altre àmbit, les xarxes han multiplicat tot plegat a nivells simplement immanejables.

N’hi havia prou de donar una ullada a les plataformes d’intercanvi de continguts per veure que la noció d’intimitat, per regla general, havia evolucionat profundament. Les fronteres entre l’interior i l’exterior ja feia temps que havien desaparegut. Aquella exposició de si mateix, de la pròpia família, de la pròpia quotidianitat, la recerca del m’agrada, tot allò no s’ho havia inventat pas la Mélanie. Avui tot allò era una manera de viure, de ser al món. Un terç dels nens que naixien ja tenien una existència digital. A Anglaterra, uns pares havien compartit amb els susbcriptors l’enterrament del fill, mort pocs dies abans. Als Estats Units, una noia havia mort el seu nòvio per accident mentre gravava un vídeo destinat a fer-se viral. I per tot el món centenars de famílies compartien la seva vida quotidiana amb milions de subscriptors.

La part més “criminal” és la més fluixa, no explico per no destripar, i quan ho tenim tot conclos arribem a una part titulada 2031, amb un salt endavant. I al principi he cregut que l’autora ja derrapava completament, però no. Com ha sortit tot plegat, com ha acabat la gent implicada després de tot? Allà on la majoria de novel·les simplement acaben amb un final feliç o tràgic o el que toqui… realment la vida, la història, segueix, i és tan interessant com tot el que hem llegit abans. Així que no, res de derrapades, l’autora sap molt bé el que es fa. Un llibre interessant, molt recomanable, que parla de coses de les que convé parlar i ens fa fer-nos preguntes, que és el que cal demanar als llibres.