Els morts riallers / Ferran Sáez Mateu

Un llibre de ficció, ho repetiré: ficció. Almenys oficialment, segurament perquè vestir tot el que aquí s’explica com la realitat que va ser podria portar maldecaps. Una bona mentida pot ser la millor manera d’explicar la veritat, i això sembla que és el que ha pensat Ferran Sáez Mateu a l’hora d’encarar aquest llibre, Els morts riallers.

Al llarg de molts anys la Transició va ser mitificada de manera unànime i força acrítica. La tendència d’acabar en una guerra civil cada dos per tres va fer que la cosa tingués un cert mèrit. Les veus crítiques en aquell moment van ser ignorades de manera general. Només ara, amb el moviment independentista sobretot, però també amb els indignats, s’està qüestionant el relat oficial. Abans d’anar cap allà passem una mica per la Barcelona de 1993, quan es va publicar una biografia que més o menys és el que fa començar el relat.

Els Jocs havien transformat la ciutat en una mena de pessebre vivent abocat al turisme, i calien nous sopars de duro per justificar i atorgar consistència a un canvi tan radical del paisatge urbà. En el seu conjunt, aquells contes de la vora del foc resultaven grotescos i contradictoris, cosa que no semblava importar a ningú. Barcelona havia estat redibuixada a partir d’una identitat impossible: era a la vegada el luxós Manhattan i la Rosa de Foc obrera; un plàcid poblet de pescadors mediterrani i una relíquia obsoleta de la convulsa Revolució Industrial; una gran ciutat postmoderna que llavors feia de capital mundial del disseny i la Meca dels ocupes amb gossos sense desparasitar d’arreu d’Europa; el centre de l’elegància modernista i alhora el cau més infecte de la prostitució portuària d’Europa… Tot i res. Bé, siguem honestos: més aviat res.

Barcelona: Port Olímpic © Jorge Franganillo. Creative Commons.

La transició va ser un canvi on totes les cessions les va fer un dels bàndols i, l’altre bàndol, el guanyador de la guerra, s’assegurava que en l’essencial, les coses no canviessin gaire. Es va complir aquella frase de Lampedusa: Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. Aquest llibre entra de ple en aquest període, amb una novel·la que em temo serà més veraç que qualsevol no-ficció que puguem trobar sobre el tema.

El llibre comença amb un clàssic, les biografies que als anys 70-80 encarregaven els capitostos del règim per fer-se passar per uns democràtes de pedra picada. Una mica com un personatge de Juan Marsé, el protagonista de La muchacha de las bragas de oro, que escriu les seves memòries molt “tunejades” i més conforme amb els temps, com si ningú anés a recordar les camises blaves i totes aquelles coses. Va ser general, i uns editors amb habilitat en aquestes biografies tenien tot un nínxol de mercat per explotar.

Del text primitiu, espantós, en Francesc Andreu no en va perdonar ni una sola síl·laba. Ni una. El va reescriure de cap a peus, i aquell totxo inconnex va acabar sent, finalment, un relat coherent, amè, comprensible i fals de cap a peus. L’Andreu havia idealitzat de manera sorprenentment convincent una biografia —la de mon oncle— que, en realitat, estava plena de clarobscurs, per no dir una altra cosa més lletja.[…]

Les crítiques foren magnífiques, i les vendes, indesperadament bones. Estàvem salvats. Totes les ressenyes repetien les mateixes expressions: “reconciliació”, “mirar cap al futur”, “cauteritzar velles ferides”, “una democràcia que neix”, “un exercici d’honestedat”. Coses així. El llibre va contribuir a consolidar el mite de l'”aperturisme”, és a dir, a corroborar empíricament la improbable existència de persones que eren franquistes i antifranquistes a la vegada.

Eren uns anys més complicats que els actuals, molta gent encara era viva i això complicava les coses.

Avui quasi tots estan morts, però llavors encara eren molta colla. Una persona que l’any 36 tenia divuit o vint anys, posem per cas, el 1975 no arribava ni tan sols a la seixantena. No podíem ordenar-los que es morissin per estalviar-nos la incomoditat que provocava la seva presència. Què calia fer, doncs? Xiular i mirar cap al sostre? Segur? No em facin riure!

El llibre no va d’ell, però molts, com Samaranch, van aconseguir disfressar o amagar un passat que era el que era.

Si parlem de la transició ens hem de remuntar a la postguerra, perquè el que era important era guanyar la postguerra. Va ser un  terreny fèrtil per gent hàbil i sense escrúpols, es podia fer negoci amb coses que feien molta falta, com el menjar i l’esperança (i sí, la gent amb condemnes fortes estava disposada a comprar, o almenys intentar-ho, una mica d’esperança perquè l’alternativa era un escamot d’execució).

Malgrat la manifesta opacitat dels seus negocis, tota aquella gent no va tenir mai problemes amb el règim per una raó ben elemental: ells eren el règim, la flor i nata del règim, “los brazos más emprendedores y las cabezas más preclaras de esta bella y laboriosa región catalana”, en paraules del mateix dictador […].

Els guanyadors de postguerra van tenir fills, fills que van anar a la universitat i que eren tots molt d’esquerres, una mica com els de París el 1968, però de seguida es veia la impostura de tot plegat. Fer la revolució en pisos luxosos de 200 metres quadrats a la part alta de Barcelona, amb servei i whisky d’importació… les fàbriques i els proletaris ben lluny!

—Jo el vaig escoltar. Deia coses terribles contra el Govern, contra els empresaris, contra la policia, contra…

—Que digui el que vulgui, que parli fins que se’n cansi. Aquest pallasso no agafarà mai un fusell, no ens farà córrer; els altres sí, Morell, els altres sí. El futur és d’aquest homenet i dels marrecs que van a les seves homilies i fan veure que es llegeixen els seus llibrots de merda. Nosaltres ja som massa vells, Morell. Ara els toca als nostres fils. Tot seguirà igual: les cases de sempre, les cares de sempre, els cognoms de sempre. Tot igual. I, a més, tots contents.

Barbey Bruno. FRANCE. Paris. May 6th 1968. 6th arrondissement. Boulevard Saint Germain. Students hurling projectiles against the police.
© Ur Cameras. Domini públic.

Alguns d’aquests “revolucionaris” de seguida es van mostrar destres en això de nedar i guardar la roba, una postura poc ètica però molt pràctica.

Eudald Maria Obach de Planelles i Gutwirth sempre es va mostrar prudent i reflexiu quan algú plantejava la legitimitat, o fins i tot la necessitat, de la lluita armada contra la dictadura.

Carrero Blanco, el primer astronauta espanyol.

Amb els seus captivadors malabarismes dialèctics, era capaç d’esquivar completament el tema sense que ningú no se n’adonés. De fet, era una qüestió que jo crec que tenia ben clara. Me l’imagino pensant: “Per mi com si dinamiten El Pardo: no seré pas jo qui els barri el pas; més ben dit, picaria de mans fins a cansar-me’n —si algú mirava, és clar—, però, això sí, jo no penso fer-ho, ni parlar-ne: la comissaria, la presó o el garrot vil no entren dins dels meus plans. Jo estic compromès amb la lluita, sí, però, què vol dir això, exactament? Doncs vol dir que, si les coses es tornen contra la lluita, jo només hi estic compromès, no he mogut ni una pestanya, no he fet res, només soc el nenet innocent d’una bona família que va ser arrossegat per les males companyies i les idees dissolutes. Ara: si les coses surten bé, jo he estat compromès amb la lluita des del primer dia, des del primer minut, he treballat per la causa amb totes les meves forces, arriscant heroicament la meva vida.

Amb aquests personatges i el seu recorregut vital queda desmuntada la gran impostura de la transició, que es va basar en un oblit imposat pels vencedors. Aquest silenci i aquest no remenar el passat per no “obrir ferides” (hi ha ferides que no s’han tancat, així que difícilment es poden obrir). I després tothom adaptant la seva versió, el seu passat, en molts casos exagerant, o inventant, un paper de revolta que no van tenir.

Llegint aquest llibre no puc evitar recordar a Juan Marsé, i com en els seus llibres qui s’emportaven més garrotades eren els oportunistes que van passar en temps rècord de camisas azules a demòcrates de tota la vida. També revien els revolucionaris de classe alta, que vivien al cor de la classe més beneficiada per la dictadura però “posturejaven” que en realitat estaven en contra, i d’esquerres i molt a favor dels obrers tot i no haver-ne vist a cap ni un en tota la seva vida. Ara és un discurs més estès, Marsé va dir-ho abans que ningú. Un altre dels qui no es va empassar la Transició va ser Pedrolo, i això a la llarga el va condemnar a un ostracisme relatiu els darrers anys de la seva vida.

Al marge de totes aquestes referències, que són únicament cosa meva, el llibre és molt recomanable i es llegeix molt bé. Aconsegueix enganxar, tot i que cap a la part final dona una mica la impressió que l’autor no té del tot clar cap a on vol tirar, però és una sensació i pot ser completament subjectiva. A veure si anem desmuntant mites col·lectius amb l’ajuda de bones novel·les com aquesta.

(Visited 138 times, 1 visits today)