Els llocs on ha dormit Jonàs / Adrià Pujol Cruells

Adrià Pujol és un autor que ha passat per aquest blog, aquestes són les entrades de llibres seus. N’hi ha que m’han agradat més o menys, n’hi ha de més experimentals i de més normals…  És un dels pocs autors que tot i arrossegar una etiqueta EVITAR he seguit llegint, una dada curiosa. Veurem què em trobo amb aquest Els llocs on ha dormit Jonàs.

El llibre comença de manera potent, un d’aquells principis que et fan seguir llegint sí o sí. Se’ns presenta un personatge, i una cosa que ha fet, i un món dels videojocs que potser cada cop té més de realitat. El llibre comença exactament així:

Jonàs va escanyar una dona en un parc de la part alta. Després se’n va anar a dormir. Han passat els dies, els mitjans no n’han dit res. Això el porta a pensar que no la va matar, els records que en té són molt fragmentaris, no pot assegurar res, que la dona sigui morta li sembla una possibilitat. Se’n maten tantes.

Jonàs és un expert en videojocs, però en realitat la virtualitat ho ha envaït tot, com la pàgina per excel·lència de cites per internet.

I Tinder és un fàstic, no t’hi acostumes, és ple d’estrafetes que de viva vista trituren la idea que te n’havies fet a la pantalla, o et surten les que van de sobrades i et posen el mirall a tu, i et diuen que a les fotos no eres tan poca cosa com ara que et treies la samarreta, descarades, lliures de dir-te que no et cuides prou, sense la pietat que tu, en silenci, acabes de tenir amb elles, ara que es despullaven i la carn rosada i vella s’esllavissava roba enfora. La xarxa deforma en positiu i després tot són desenganys. Però parla per tu, botifler. Vós també feu part de tota aquesta carnassa sentimental i exposada. Si l’aparador de Tinder fos real i s’hi pogués aplicar un centrifugat, en resultaria un puré de greix, la muntanya ballarica de porquim empeltat d’ulls i d’ungles, en sortiria un resum que serviria d’avatar per a tots els tinderaires, el que som al servidor, un pegot de tendrums digitalitzats.

Datings Apps © Lyncconf Games. Creative Commons.

Que el protagonista treballi al sector cultural, o potser millor de la creació, no sé perquè em recorda a Els angles morts, una d’aquestes connexions potser absurdes que sempre acabo fent. El Jonàs, expert professional dels videojocs es permet reflexions potser no gaire correctes sobre els gamers d’avui en dia.

Encara bo, que hagin decidit de venir a una exposició. Almenys han sortit de l’abducció. A veure si els agafarà un atac cerebral, perquè fan cara de fumar porros i de jugar a les maquinetes tot el dia, i d’anar a buidar la nevera de casa entre pipada i pantalla. No surten del tauler de joc, la nevera torna a estar miraculosament plena quan al cap d’unes hores la tornen a saquejar. Al lavabo de casa el paper de vàter no s’acaba mai i, quan cauen morts, el llit és fet. Les mares i les germanes els paren la taula i els escolten. Des que tenen memòria, per a aquests nois, viure i jugar ragen alhora. Però no es pot jugar del tot fora del món. Fins a una certa edat et sembla que sí, el cercle màgic del joc potser es trenca un instant, has d’anar al lavabo, t’han obert la cella al partit de futbol, però és una pausa que no destorba, és com quan et lleves a mitja nit per beure aigua, que reprens el son sense gaire dificultat, de seguida tornes a jugar, et suturen el trenc de la cella i l’endemà corres com un desficiat rere la pilota, una altra vegada. Però a mesura que et fas gran trenques el cercle màgic, deixes una partida a mitges perquè has d’anar a treballar o a suturar tu el trenc d’un plançó, i al cap de poc aquestes pauses se solen convertir en definitives, eternes, el món adult és un món en pause permanent.

Gamer © ulricaloeb. Creative Commons.

Els videojocs com una metàfora de la vida, una vida com hauria de ser la vida, amb un recompensa i un sentit. I també com una metàfora del ritu de pas a l’edat adulta en els salons recreatius, la porta d’entrada a l’edat adulta, un lloc on hi anava tothom, on es jugava i es bevia i es fumava (no tenia mèrit perquè es fumava absolutament a tot arreu), on et relacionaves amb els més grans, on si eres bo a la màquina podies ser algú i acostar-te a un món de reservats i de drogues que allà es podia intuir, tot i que allà el més subversiu que es podia fer era ficar una moneda a una escurabutxaques (les responsables de que els recreatius limitessin l’entrada a partir dels 18 anys, bé, és un dir, en general no es respectava gens això).

Des de fora, poques vegades es veu com són els salons recreatius per dins. Les vidrieres es tapen amb cartells cridaners que reprodueixen macarres i xonis, la sexualitat de la Harley, del cuir tatxonat. Per la banda de dins es fumen els primers cigarros, es desplega l’aprenentatge en l’administració dels diners i en grapeig de les primeres parelles. En la foscúria de les sales de màquines el jovent practica, de dia, la nit i el lleure del futur; una modalitat. Demanen begudes contra el carnet, menjar porqueria, protegits per la cascada sonora dels arcades arreglerats, futbolins, brogit de pistoles, de motors i campanes. Els grunys i esbufecs masculins de l’Street Fighter i dels no saps quants jocs posteriors que s’hi van basar, grunys i esbufecs tant de la màquina com dels jugadors. Dards. Musiquetes que sembla que hagin posat una turbina a una gramola, quelle zizique! El cap com un timbal. La mateixa moneda serveix per matar marcians o per castigar el joc del milió, però la temptació, el pas de gegant, era quan la introduïes a l’escurabutxaques.

The Arcade © Amy. Creative Commons.

Si us agraden els videojocs suposo que entendreu molts dobles sentits i referències, si com jo no vau passar del Tetris no les enganxareu totes però la lectura fluirà igual, i cada cop us arrossegarà amb més força.

Els jocs, els seus consells als alumnes i els flashbacks de la seva vida formen aquesta novel·la. Sembles moltes coses, una barreja complexa, però es segueix de manera sorprenentment fàcil. Aquesta mena de regressió, de Jonàs que comença amb aquell escanyament que ni sabem si és real. Tenim la seva vida amb la seva crisi de mitjana edat i un matrimoni que comencem a intuir que no va del tot bé, tot trames secundàries pel protagonista absolut del joc.

De tots els llocs on has dormit, a la falda de la mare és on has descansat més bé, però no saps si te’n recordes o si et sembla que te’n recordes. I al maleter del cotxe que teníeu quan eres petit. Quina delícia de refugi. El maleter no estava separat de la cabina, s’hi podia entrar saltant la filera de seients del darrere. Una altra frontera. Allí la mare hi havia parat un matalasset, com aquells que es posen als gossos. Quan el viatge era llarg, per exemple si tornaven de passar el diumenge a Barcelona i es feia de nit, Jonàs s’ajeia al maleter i es tapava amb el tabard del pare. El bram continu del motor, l’olor de gasoil que entrava pels conductes de la calefacció, el moviment de barca als revolts, Jonàs volia que aquells viatges duressin tota la vida.

Un recorregut vital, potser desordenat i fragmentari però que ens permet conèixer millor Jonàs, que examina la seva vida com quan busca bugs en videojocs. Alguns detalls d’això són delirants, com un videojoc en línia de Lego on la gent aprofita per fer cigales i més cigales, o un del Far-West molt ben ambientat on hi ha la possibilitat (perquè a ningú se li va acudir desactivarla) que el jugador enlloc de fer el que ha de fer es dediqui a matar les sufraguistes que apareixen per allà.

Vas trobar una manera nova de pesar la teva vida. D’ara endavant aquest seria el teu inventari vital: els llocs on has dormit i les marques i les persones adjacents.

Lazy Sunday Afternoon © Hans Dekker. Creative Commons.

A la part final tenim el Mobile World Congress, tot plegat ha començat amb Jonàs muntant-hi una exposició sobre la història dels videojocs. Però no ben bé el congrés, més aviat les “altres coses” que envolten un esdeveniment així.

—A veure, Girondí, la festa, no saps què és la festa? —L’home torna a asseure’s i agafa un to divertidament confidencial—. El congrés dura tres dies, però dues nits també, o et penses que tots aquests se’n van a dormir d’hora i abans de ficar-se al sobre besen l’anell de casats?

—Jo durant un temps me n’anava a dormir d’hora —Jonàs agafa el timó.

—Girondí, Girondí que te vi. Cada any munto una bacanal, i això fa que vulguin tornar l’any vinent. —L’home fa cara de satisfacció.

—Parlem de prostitutes? —Jonàs es fa el pagès i el cap de protocol es confia i pica.

—No, parlem de rentadores —esclafeix i continua—. El que tu en dius prostitutes són putes, Girondí, però està tot controlat.

—M’interessa —diu Jonàs.

DFW36 © Amber Horowitz. Creative Commons.

Un llibre molt recomanable, n’he gaudit molt, possiblement es mereixi una relectura o una lectura més reposada de la que jo n’he fet. No és un demèrit, però a la meva velocitat possiblement m’he perdut matisos. Una cosa que m’ha meravellat és el llenguatge, quan algú comenti que el català no pot sonar correcte i actual alhora se l’ha d’enviar a llegir aquest llibre. Brillant en la forma i molt interessant en el fons, no és pot demanar més!

(Visited 148 times, 1 visits today)