Els germans Cabot / David Cordero

Em va agradar molt l’altre llibre de David Cordero, l’esbojarrat i divertidíssim Quan la mort és la vida i la vida és la mort, prou com per atrevir-me amb el seu següent llibre, aquest Els germans Cabot.

David Cordero és un lector de la literatura de Dirty Works, i això és nota en aquest llibre. Hi trobem elements clàssics d’aquella literatura, sobretot personatges que no estan al món, sinó que hi són llençats, desprotegits, a tota velocitat, sense agafadors ni idea de res mentre intenten sobreviure amb unes armes que de seguida descobreixen que són insuficients, un desastre esperant succeir.

Les influències són moltes, i totes del mateix estil, però a mi m’ha recordat a estones a Harry Crews, a Larry Brown i sobretot al Donald Ray Pollock d’El banquet celestial. Com sempre això és una apreciació personal, aquestes connexions que de vegades em suggereix una lectura, potser un símptoma que llegeixo massa, a saber. Això sí, encara que els referents siguin americans tenim una història ambientada a casa nostra, al camp, com correspon a un rural noir.

© RG in TLV, Creative Commons.

Les coses ja no anaven bé, massa feina per tan poc rendiment. Els preus havien començat a baixar i els agricultors començaven a abandonar les seves terres, incapaços de fer front als creditors. Dos o tres multinacionals monopolitzaven el sector i absorvien les granges més petites, endeutades fins al coll amb els bancs, i la imatge de temporers dormint als bancs de la ciutat esperant que algú els contractés era cada cop més habitual.

Aquí els referents ja són d’altres, Francesc Serés i Pep Coll potser serien els més evidents, tot i que els problemes del camp també han estat tractats per Mathias Enard i fins i tot pel terrible Houellebecq. El retrat del camp és dur i trist, i com és la gent que hi ha de créixer?

Rottweiler. © Snapmann, Creative Commons.

—Deu ser el Roll.

—El Roll? Es pot saber de què cony parles?

—Del Roll. Un rottweiler que m’han deixat. L’haig de portar més tard a una baralla darrere dels antics dipòsits d’aigua.

—Portes un coi de gos al maleter?

—Esclar. Què volies? Que el fiqués aquí amb nosaltres? Seria capaç d’arrencar-nos el cap…

—Vols dir que portes un gos al maleter del cotxe del teu pare? El teu primer dia amb carnet? Que t’has tornat boig?

[…]

—I per què collons no ho fem al revés? Jo m’encarrego del maleter i tu del bat de beisbol.

—Qui té el gos d’uns gàngsters a punt d’ofegar-se al maleter del cotxe del seu pare? —va replicar el Jacob recalcant molt cada paraula.

—Ok, entesos. Tu obres el maleter i jo agafo el bat de beisbol.

Tràfic de petita escala, baralles, cotxes mig desballestats que encara tiren (un Lada Niva, un Talbot Horizon, un Seat Ritmo…), i baralles de gossos, i dos amics que fabriquen pólvora, el que vindria a ser un poble típic.

Seat Ritmo. © Juan Ledo, Creative Commons.

Els germans Cabot, el Jona, el Samuel, el Dylan i el gran, el Jacob, primer es queden sense pare i poc temps després sense mare, venen les terres i van fent la viu-viu, junts, treballant o estudiant o vivint amb la idea de mantenir-se junts i d’aquesta manera cuidar-se del Samuel, amb trastorn de l’espectre autista. Un poble ofereix poques distraccions, una d’aquestes distraccions és lligar, i en això el Dylan no té rival.

L’endemà ja era negra nit, quan el Dylan va arribar a casa. El Jacob s’hi hauria apostat uns quants bitllets que venia del cementiri de cotxes. Als propietaris, el vell Leopold i el seu fill Daniel, no els feia res que els nois fessin servir els seus cotxes destrossats per refregar-se amb les noies del poble.[…] Moltes vegades era el segon fill dels Cabot, un autèntic Casanova, qui apareixia pel forat custodiant un dels seus trofeus, una noia maca, gairebé sempre uniformada amb minifaldilla fent veure que tenia més edat i experiència de la que realment tenia. Llavors el vell Leopold arrossegava la seva cama tolida en silenci fins a la part del darrere del cotxe que havien ocupat els nois i, aixoplugat per la nit, s’acariciava el penis flàccid mentre xarrupava de l’ampolla recordant temps millors.

Tot saltarà pels aires amb un tret i una condemna de presó pel Jacob, que provocarà la desbandada general dels altres germans. Però la presó s’acaba i el Jacob intentarà reunir de nou els germans, no ho tindrà fàcil, gens fàcil.

Un cop es comença costa molt deixar de llegir la novel·la, és una novel·la sobre la família, sobre les coses que fem per la família, per molt improbables que puguin semblar. Per posar-li “peròs” sense fer espòiler: la part “mexicana” és la que menys m’ha convençut; i potser la part final es podria haver desenvolupat més, sembla que hi hagués una mena de pressa per acabar. Tot i aquests detalls és un llibre molt recomanable i de classificació difícil, part de novel·la negra, part de novel·la de família… jo em quedaria amb aquests dos elements, una novel·la d’una família amb una certa tirada cap a la novel·la negra però sense arribar a entrar-hi del tot. Atreviu-vos-hi!

(Visited 69 times, 1 visits today)