Els dits de la bruixa / Tamara Romero

Un llibre amb una primera versió en castellà, que després l’autora tradueix i aconsegueix publicar en anglès en una editorial nord-americana i que ara tradueix al català. Quin desgavell. Li poso la categoria de Literatura espanyola, que en general és l’idioma que fa servir. Per un moment he estat temptat de posar categories a lo loco.

A més a més, Ciència-ficció. Tot i que al pròleg (de Víctor García Tur) es parla de bizarro, jo estic veient una ciència-ficció amb tocs de fantasia i de ciberpunk, o sigui que crec que ciència-ficció potser no és del tot exacte però sí prou representatiu. Així d’inclassificable és aquest llibre de Tamara Romero de l’editorial Mai Més.

Cyborg © BGarutti, Creative Commons.

Les anomenaven bruixes, però ningú sabia exactament què eren. Moltes van arribar a Aletheia arrossegant altres dones des de la ciutat fins als boscos. No només a Aletheia, sinó a les ciutats de tota Yimla, el nombre de dones havia minvat.

Les bruixes també s’infiltraven als bordells de la ciutat, que ara eren plens d’homes recentment solters. I molts pagarien més per anar-se’n al llit amb una bruixa i veure com els cabells de colors se’ls tornaven salvatges, perquè a la nit una bruixa no només té el cos nu, sinó una condició nua. En aquestes habitacions convergien el cel i l’infern, l’èxtasi i la foscor.

El govern va prohibir el contacte sexual amb aquestes dones, però això només va fer més sòlid l’estatus de les prostitutes bruixes com a fruita prohibida a ulls dels homes de Yimla, que tornaven nit rere nit als seus llits.

Les bruixes potser serien la part més mística, la més fantasiosa de tot plegat, però hi ha l’altra part, la més “tecnològica”, o la més Blade Runner, si ho preferiu.

Cyborg blood © Jaci XIV, Domini públic.

Els biònics volien atènyer el que anomenaven “consciència eterna”, trobar la manera de substituir completament el seu cos humà, decrèpit, en decadència i mortal i, peça a peça, tancar l’ànima dins una armadura d’acer per a la resta de l’eternitat. De la mateixa manera que els tècnics havien aconseguit donar vida a les nines, ells volien substituir la seva carn mortal per materials imperibles.

La Briana sortia amb en Vomitacranis. (Aleshores no coneixia els seus dos altres noms.) Tenia només setze anys, però ja s’havia posat els colzes i els genolls de metall. S’havia tatuat part del coll i la cara simulant un circuit de cables. Era àgil i maca. Acostumava a voltar per Ruva de tant en tant, buscant extracte d’amalis per calmar els seus dolors postoperatoris.

El llibre veu de moltes fonts, tot és possible, hi ha molt també de 1984 i fins i tot hi podem trobar una societat amb ecos de Margaret Atwood o fins i tot de l’inquietant Y.

Cyberpunk 2077 © Pablo Nova, Domini públic.

A Yimla tothom estava sempre col·locat. Hi havia centenars de drogues legals a les quals es podia accedir fàcilment i moltes, com el vapor còsmic, eren gratuïtes. Hi havia distribuïdors de vapor per tot arreu, com si fossin contenidors d’escombraries. Everest, llàgrimes, pastilles Shakespeare… química de colors a l’abast de tothom: biònics, somnàmbuls o bruixes, a més dels yimlans, per descomptat.

Moltes influències però cap de predominant, i tampoc és un batibull de coses d’aquí i d’allà sense sentit. El llibre té un sentit, un ordre intern i una lògica que des del principi es veu que funciona. En aquest tipus de ficció especulativa no sempre és fàcil fer creïble o almenys versemblant el món, i fer-ho, a més a més, sense entrebancar la narració, però aquí l’autora se’n surt, i no és pas fàcil! El llibre enganxa com una mala cosa, i com que és curt ja no el deixareu, garantit!

(Visited 35 times, 2 visits today)