Els diners bruts de l’honorable senyora Rita / Xavier Rigall Torrent

L’altre llibre de Xavier Rigall em va agradar, el vaig agafar amb poques expectatives però va resultar ser una lectura d’allò més entretinguda (i ho dic com un elogi, no és gens fàcil!), per això aquest llibre l’agafo amb una bona disposició. Però, si us plau, el cos de lletra té una mida assassina! Sóc conscient que el paper és car, però una lletra així de petita i un text tan bigarrat… no convida a endinsar-se en el llibre.

Tenim un principi a l’estil de la novel·la negra clàssica, una paròdia divertida que no es deixa cap dels tòpics del gènere, una carta de presentació fantàstica.

Si ho creieu necessari, podeu imaginar-me com un home fracassat. Fracassat en tot el que és important a la vida i també en el que no ho és. No cal que penseu en un home brut, mal afaitat i sempre amb una petaca d’aiguardent a la butxaca; les pel·lícules han fet molt de mal, la vida és plena de fracassats nets, sense barba i sobris. La meva derrota és vital, físicament puc semblar saludable i, sense esforçar-m’hi gaire, procuro ser-ho; potser hauria de menjar més fruita i no beure tant vodka, però no m’hi veig amb cor. Imagineu també que soc un detectiu privat: traieu-li a aquest ofici tot el sex-appeal que pugui tenir i penseu que només ho soc perquè no puc ser gaire res més; ja suposareu que no visc a Los Angeles sinó en una ciutat que es pensa que és el que no és. Feu-vos ara la imatge que soc al meu despatx: petit, fosc, desordenat i no gaire net, i que hi entra una dona plena d’arrogància que porta un vestit vermell, ni curt ni llarg, que li ressalta uns malucs que ella creu ideals. Ja veieu que és una pija que farà el que fan les pijes: portar problemes.

The Red Dress © Sang Trinh, Creative Commons.

Les relacions del nostre detectiu amb el món actual, personificat aquí per la seva filla i el seu xicot dona moments d’allò més divertits.

—Collons, no m’acostumaré mai a aquesta familiaritat del jovent d’avui en dia.

—No digis collons —va dir en Ferran—. És un terme molt masclista.

—Me cago en la puta! Si això…

—Et prego que tampoc facis servir aquesta expressió, és una ofensa cap a les treballadores sexuals, gairebé totes explotades i que viuen en un règim pràcticament d’esclavatge.

—Ferran, digues-me una cosa…

—Sí?

—Em puc cagar en Déu?

—Oh, sí! No hi ha problema.

—Oi que és encantador? —va dir la Patrícia.

Novel·la negra carregada d’humor, fantàstic. El protagonista anirà escarbant i furgant, intentant aconseguir que li serveixin un vodka en alguna banda mentre resol l’encàrrec de la pija del vestit vermell. La veritat és que el to de la novel·la trobo que l’encerta, però alguns personatges els començo a veure venir, potser només perquè recordo que aquest era el defecte de l’altre llibre, veuré si en aquest es confirma o no. Tenim uns diners d’origen brut desapareguts, i el nostre detectiu buscant aquests diners per així alleugerir una mica la seva pobra economia, mentre recorda el diari on va treballar, la seva ex, i trampeja amb la seva filla i amb tot el que se li posa per davant, sobretot dones, com l’Úrsula.

—[…]Saps que hi ha dos tipus d’homes, oi que sí, Bernat?

—No ho sé. Els de dretes i els d’esquerres?

—No, això no té cap importància.

—Els guapos i els lletjos?

—Això té una mica més d’importància, però no gaire més.

—Els patètics i els que no ho són?

—Bernat, els dos tipus d’homes que hi ha són els que prefereixen les tetes i els que prefereixen el cul.

—Ah!

—O per ser més exactes, els de les tetes i els del binomi cul-cuixes.

—Això és d’algun llibre d’autoajuda?

—No, és del Pronto. Sempre llegeixo el Pronto. Tu no, Bernat?

—Jo no llegeixo res, però si hagués de llegir alguna cosa, llegiria el Pronto.

5 Lakes vodka © Sergei F, Creative Commons.

Amb l’Úrsula el Bernat aconsegueix una mena de parella, també en l’aspecte còmic, protagonitzen grans moments.

—Úrsula, anem a prendre alguna cosa abans de pujar amb la senyora Rita i els altres?

—Si em dius d’anar a beure aigua et diré que no em cal, del cafè en puc prescindir, la ratafia ja em ve més de gust i el vodka el trobo necessari.

Estava claríssim (com el vodka) que aquella dona i jo estàvem destinats a entendre’ns.

Ens vam asseure en una terrassa de la Rambla.

—Necessiteu un vodka? —va demanar el cambrer.

Vam respondre que sí. Quan va marxar el cambrer, vaig demanar a l’Úrsula:

—Com deu saber aquest espavilat que volem un vodka?

—No ha dit si el volíem, ha dit si el necessitàvem. Això és igual que un metge, si és competent, pot ser que només de veure’t ja sàpiga què et passa i quina medicina necessites; i aquest cambrer sembla competent.

Girona ©Tomás Montoya, Creative Commons.

Aquest permanent to humorístic fa del llibre una lectura d’allò més amena, que passa sense que ens en donem compte. El principal error és que els personatges són previsibles, un cop s’han presentat no es mouen gaire del que un esperaria d’ells, potser és una mania meva. Un llibre molt recomanable, i com l’anterior de l’autor ambientat també a Girona.

(Visited 147 times, 1 visits today)