Els detalls / Ia Genberg

La literatura nòrdica ens arriba amb comptagotes, si deixem apart la novel·la negra, i que aquest llibre s’estigui traduint a més d’una vintena d’idiomes doncs… evidentment pot no ser res o pot ser que ens trobem davant d’un d’aquells llibres que tenen alguna cosa. A veure què em trobo amb aquest Els detalls d’Ia Genberg.

La lectura pot no ser fàcil, l’estil és dens, ràpid però enrevessat, amb molt pocs punt i apart. La sensació de pàgines i més pàgines atapeïdes de lletra fa que penseu que potser aquests 150 pàgines seran més difícil de pair del que podia semblar. Sempre ho repeteixo: no us refieu dels llibres petits.

La primera part es titula Johanna, però no la narra ella, ella n’és l’objecte la veiem a través de la que ha estat una temporada la seva parella.

Després d’un any de treballar als magatzems Pressbyrån em vaig matricular a un munt de cursos de la universitat, que llavors deixava a mitges o ajornava, fins que vaig posar-me a escriure de debò. I ni tan sols quan vaig prendre la decisió d’intentar dedicar-me a la literatura a temps complet, no era capaç de seguir la planificació que jo mateixa em marcava, sinó que podia ben ser que passés dies sencers passejant sense rumb pels carrers d’Aspudden, Mälarhöjden, Midsommarkransen i Axelsberg. Era una època en què encara hi havia força activitats més aviat sòrdides a l’àrea propera al centre de la ciutat, com ara clubs de motoristes, estudis de tatuatge, videoclubs foscos com una gola de llop o salons de bronzejat amb raigs UVA. Les estacions del metro eren brutes i tètriques. Hi vivien costat per costat persones de tota mena, oficinistes que anaven cap a la feina amb la cartera a la mà, artistes que llogaven tallers a bon preu a la zona industrial, drogoaddictes que vivien als blocs on la policia feia batudes, homes grans asseguts a la plaça amb ampolles de cervesa lluint la morenor; tots vivien barrejats a les cases de tres plantes dels carrers sinuosos plens de botigues amb sostres baixos i olor d’espècies exòtiques, i de restaurants senzills de menú decorats amb tons marrons on jo em quedava asseguda en una cantonada, amb el plat buit en una safata de plàstic, bevent les últimes gotes de cervesa fluixa i observant detingudament els altres clients de primera hora de la tarda.

A veure, aquest no és un llibre sobre què passa, és sobre com s’explica, i aquí l’autora demostra molt talent, per entretenir-se quan cal o per deixar anar coses de manera ràpìda i breu com un cop de puny.

Després, quan va desaparèixer amb els seus llibres i la seva roba i em va deixar sola en un apartament polsegós que jo no podia pagar i un mobiliari que no volia tenir, vaig comprendre que tota aquella adoració que em mostrava m’havia entrellaçat amb ella. O, més ben dit: havia fet que la meva capacitat estigués entrellaçada amb ella. Juntament amb la Johanna, va desaparèixer la meva única lectora, la meva millor lectora, la meva lectora més escrupolosa i la que més m’encoratjava, i els obstacles per asseure’m a escriure altra vegada es van tornar insuperables.

La segona part es titula Niki, com en l’altre cas és l’objecte de la narració, una relació en aquest cas d’amistat i no de parella, i una Niki que, en paraules d’un dels protagonistes és: una llunàtica de collons.

Ara que ja han passat més de trenta anys no recordo què havia anat a fer ell ni que esperava jo ni per què al final me’n vaig cansar, d’esperar-me, i vaig començar a buscar-lo, però el que sí que recordo és que em va dir que s’havia quedat penjat i que s’havia oblidat de mi, i que aquell va ser l’any que vaig deixar de sortir amb aquella colla i vaig trobar noves companyies a la universitat, gent que es drogaven menys i parlaven més, que es cuidaven més i estaven més pendents els uns dels altres.
Una d’aquestes noves amistats es deia Niki, una persona que també vaig haver de buscar un dia, més endavant.[…] Es feia dir Niki perquè odiava el nom que li havien posat els pares, i odiava el seu nom original perquè odiava els pares. Quan deia aquella paraula, “odiar”, arrufava el nas i obria els ulls de bat a bat, com per subratllar la seva actitud d’atac. Aquell odi no era una cosa que es prengués a la lleugera, com si no li fes ni fred ni calor, un residu d’una adolescència punk, sinó unes brases que cremaven nit i dia.

Una Niki que probablement seria bipolar i amb molts traumes, o potser és una altra cosa, que tampoc em posaré a diagnosticar personatges de ficció. Un viatge a Galway d’on la narradora l’ha d’anar a buscar a transmetre-li un missatge, trobar algú que no vol ser trobat i que es pren les coses com se les pren…

Aleshores, com es va acabar la nostra amistat? Amb una escridassada, com no podia ser d’altra manera; estava escrit des del començament. Tota relació es pot trencar d’una manera abrupta, és un risc inherent a la relació mateixa, però quan em vaig fer amiga de la Niki era conscient que un trencament brusc no era només una possibilitat, sinó l’única imaginable.[…] Tot va començar en ple estiu, la Niki havia d’anar a Irlanda i jo a viure amb la Sally, amb qui ens havíem fet amigues de seguida d’haver-nos conegut i que just aleshores passava a fer-se càrrec del xalet del seu pare a Lidingö mentre ell salpava per fer la volta al món a vela. M’entusiasmava la idea de marxar del centre de la ciutat i viure en un lloc més gran i a la vora del bosc. La Niki no era capaç de dir quan tornaria. “Ves que no m’hi quedi per sempre”, va dir. “Ens casarem i jo escriuré novel·les i tindré fillets catòlics que s’assemblaran a James Spader. La veritat és que no em puc imaginar una vida més feliç”.

I la tercera part Alejandro, com si no hi fossim prous anem afegint gent a la trama.

La Sally i jo sortíem sovint d’aquesta manera, sortir i prou, dèiem, soles o amb altra gent a qui trucàvem per telèfon i que se’ns afegien a mesura que avançava el vespre, i el que volíem no era cervesa ni música ni converses amb desconeguts que ens trobàvem tota l’estona, sinó la sensació d’una mena de llibertat especial, i si haguéssim estat altres persones en altres llocs potser hauríem sortit a pescar per aconseguir la mateixa sensació, o ens hauríem banyat despullades al mar i després ens hauríem assegut una al costat de l’altra dalt d’un penya-segat a contemplar l’horitzó.

L’Alejandro començarà a entrar en aquesta història però gairebé més com un convidat perquè al principi son les dues protagonistes les que porten el pes de la història i formen una unitat prou sòlida i autosuficient.

Al principi de la nostra amistat havíem temptejat la possibilitat que estiguéssim enamorades l’una de l’altra, però allò de seguida es va desinflar i va cedir el pas a una cosa molt més duradora, una conversa d’anys i anys que girava i girava, un veritable amor sense sentiment de possessió, un pacte de suport mutu davant de tota nova vicissitud de la vida de cadascuna. Al llarg dels anys que feia que ens coneixíem, jo m’havia assegut a plorar moltes vegades al seu sofà; els sofàs canviaven però les llàgrimes eren més o menys les mateixes, i havia rigut i m’havia enamorat i enlletgit, m’havia posat malalta i tingut fracassos, havíem arribat al punt d’entreteixir les nostres vides com si fos la cosa més natural del món, amb una promera mútua i silent de protecció, com ara si hagués d’anar a una illa deserta i desolada amb només una persona i coses d’aquestes.

Costa de resumir i costa de dir perquè, però el llibre funciona molt i molt bé, atrapa i l’estil embolcalla i arrossega.

Vivim moltes vides al llarg de la vida, vides menors amb persones que van i venen, amistats que desapareixen, fills que es fan grans, i no entenc mai quina de les meves vides és la que les emmarca totes. Quan tinc febre o estic enamorada, tot se’m presenta amb la nitidesa del que és evident, el meu “jo” s’enretira i cedeic el lloc a una felicitat que no té nom, una plenitud de detalls preservats, inseparables i distingibles. Després recordo aquests moments com una benedicció. Potser és així com es pot explicar la plenitud, amb persones que entren dins meu i en surten sense cap ordre ni jerarquia. No hi ha un “principi”, no hi ha un “final”, i sobretot no hi ha cronologia, només instants i allò que hi sorgeix.

Aquesta darrera frase potser és la que defineix i explica millor la novel·la, perquè no hi ha manera de fer-ho, però jo almenys no he pogut parar de llegir. I a més d’això ho he llegit amb la impressió que és un Llibre amb majúscules, un d’aquells que t’acompanya quan tanques la darrera pàgina tot i que te l’hagis llegit en poc més d’un dia (que seria el meu cas). Autora desconeguda, literatura “exòtica”, i un llibre de primer nivell. Si els altres llibres d’Ia Genberg són d’aquest nivell per mi ja es poden posar a traduir-los i publicar-los.