Els contes / Tomasi di Lampedusa

La veritat és que em va agradar prou El Gattopardo com per atrevir-me amb aquest recull del mateix Tomasi di Lampedusa. Un recull de tres contes i una mena de memòries que amb el títol Records d’infantesa obren el volum.

Com sempre passa amb Lampedusa és convenient llegir la introducció per fer-nos una idea de la “peripècia” del que estem a punt de llegir. És el que té l’obra pòstuma, que de vegades els marmessors fiquen més o menys la mà en els texts i és complicat trobar allò que va dir l’autor abans que algú ho decidís arreglar per deixar-ho millor o, com sembla ser el cas, per no molestar a ningú. Fet l’incís, passem al llibre.

La primera part representa que és autobiogràfica, amb fragments de gran bellesa. I les descripcions de les cases on va viure.

En cap punt de la terra, n’estic segur, el cel no s’ha estès mai tan violentament blau com damunt a nostra terrassa tancada, mai el sol no ha llançat llums tan dolces com les que penetraven a través dels porticons entreoberts en el “saló verd”, mai taques d’humitat a les parets externes del pati no han presentat formes més excitants per a la fantasia que les de casa meva.

D’ella m’agradava tot: l’asimetria de les seves parets, la grandària dels seus salons, els estucs dels seus sostres, la mala olor de la cuina dels meus Avis, el perfum de violeta del lligador de la meva Mare, la xafogor de les seves cavallerisses, la sensació agradable dels cuiros nets del magatzem de selles, el misteri de certes habitacions no acabades de l’últim pis, el local immens de les cotxeres on es conservaven les carrosses; tot un món ple de misteris amables i de sorpreses sempre noves i tendres.

O aquest altre:

No sé si fins aquí he aconseguit comunicar que era un nen a qui li agradava la soledat, que s’estimava més estar amb les coses que amb les persones. Com que era així, és fàcil d’entendre que la vida a Santa Margherita era la ideal per a mi. Voltava per la vastitud decorada de la casa (12 persones per a 300 habitacions) com per un bosc encantat.

Però tota aquesta part té un gran problema. No té ànima, o en té molt poca. L’autor es perd en unes descripcions inacabables de les cases que aconsegueixen, no pas aclarir com eren les coses, sinó fer-ho difícil, molt difícil i feixuc. Els records personals hi són ben escadussers, el viatge a Santa Margherita, el primer cop que intenta caçar, algunes excursions… Sembla més un esbós del que hauria de ser un intent de llibre de records més que no pas una obra viva i enllestida.

I després tenim els contes, això sí cadascun amb la seva introducció. I aquí sí, aquí el llibre “respira”, aquí Lampedusa sap exactament què està fent. Tenim un conte trist, molt trist a L’alegria i la llei, amb aquest sentit de l’honor tant de l’autor.

I després tenim la joia del llibre: La sirena.

En dotze hores havia perdut dues xicotes que es complementaven útilment entre elles i un pul·lòver que m’agradava d’allò més; per postres havia hagut de pagar la consumició del Tonino infernal. El meu amor propi sicilianíssim se sentia humiliat; m’havien aixecat la camisa. Vaig decidir retirar-me del món i de la seva pompa una temporada.

“Ja t’ho he dit, Corbera; era una bèstia i, al mateix temps, una Immortal; és una llàstima que les paraules no puguin expressar en cada moment aquesta síntesi tal com ella l’expressava, amb una senzillesa absoluta, en el seu propi cos. No solament manifestava, durant l’acte carnal, una jocunditat i una delicadesa oposades al zel tètric dels animals, sinó que la seva manera de parlar era d’una immediatesa potent com nomes n’he retrobada en pocs grans poetes.”

Aquest conte val molt, però molt la pena. De les quatre peces que formen el llibre aquesta és sense cap mena de dubte la més rodona de totes, la més enllestida, la que ens transporta a una història tan impossible com inevitable. No hi ha sorpresa, el propi títol és un espòiler, però tot i així la història ens atrapa.

I arribem al darrer conte, que té molt del Gattopardo, el mateix ambient i els mateixos arquetips, una història d’una nissaga siciliana que només s’intueix però que apunta molt bé.

El gran llibre de Lampedusa és El Gattopardo, això no es discuteix, aquest llibre agradarà als fans i aquells que tenen un afany completista, el conte de La sirena i el que sembla un primer capítol d’alguna cosa (de fet sembla que aquesta era la idea però no hi va haver temps) Els gatets cecs, són molt bons i justifiquen de sobres aquest volum.