Els argonautes / Maggie Nelson

Em va agradar prou la lectura de Bluets per a seguir amb Maggie Nelson i provar amb el seu llibre anterior: Els argonautes.

Un dels principals problemes amb Maggie Nelson, que em passava amb Bluets i també aquí, és definir exactament allò que fa. No és gens fàcil. Podríem dir que se situa en una terra de ningú a mig camí de l’assaig, la novel·la d’idees i l’autoficció. Un poti-poti estrany i eclèctic que podria ser una recepta pel desastre en altres mans, però que ella manega amb prou habilitat per a sortir-se’n. Tot i que la sensació en començar a llegir és molt de “però què coi estic llegint?!”. Però de seguida entrem en el ritme del llibre i en la navegació per les seves idees. “Novel·la d’idees” potser també seria una definició que li escauria a aquest llibre, tot i que sense idees no pot haver-hi mai cap llibre, però potser que deixi de divagar.

Un o dos dies després de la meva declaració d’amor, salvatgement vulnerable, et vaig enviar el fragment de Roland Barthes per Roland Barthes en què Barthes explica que el subjecte que pronuncia la frase “T’estimo” és com “l’Argonauta que va renovant el vaixell al llarg del viatge sense mai canviar-li el nom”. De la mateixa manera que les parts de l’Argo es poden anar canviant amb el temps però el vaixell continua dient-se Argo, cada vegada que l’enamorat pronuncia la frase “T’estimo”, el significat s’ha de renovar, perquè la veritable tasca de l’amor i del llenguatge és donar a la mateixa frase inflexions sempre noves.

Aquest llibre seria un llibre de temàtica queer, o LGTBIQ+, o el terme o sigles que toqui, que també és una cosa que va canviant. La protagonista té una relació amb un home que abans era una dona, i que segons com —per exemple legalment— ho continua sent, amb un fill del qual ara ella n’és madrastra, i amb unes lleis i votacions que fan que puguin o no puguin casar-se en funció d’això, que la gent voti a favor o en contra de concedir drets humans a persones humanes. És així de simple.

BLACK AND WHITE ONLY [NO COLOUR PERMITTED]-158194A

Hi ha alguna cosa de veritablement estranya en això de viure en un moment històric en el qual l’ansietat conservadora i la desesperació davant del fet que les persones queer estiguin enderrocant la civilització i els seus costums (el casament, sobretot) es creua amb l’ansietat i la desesperació que senten tantes persones queer davant del fracàs o la incapacitat del moviment queer de carregar-se la civilització i les institucions, i la frustració que sent amb el gir fins fa poc impensable que ha fet el moviment mainstream LGTBQ+ cap al neoliberalisme i l’assimilació, invertint moltíssima energia a suplicar l’entrada a dues estructures històricament repressives: el matrimoni i l’exèrcit. “No soc el típic marica que vol posar un adhesiu amb l’arc iris en una metralladora”, diu el poeta CAConrad. Si hi ha alguna cosa que destapi l’homonormativitat es el fet desconcertant que pots ser perseguit i no ser gens radical: passa molt sovint amb els homosexuals, com amb qualsevol altra minoria reprimida. [Leo Bersani]

I així tenim teoria queer, una història que avança com pot i que és i no és la de la mateixa autora, tot plegat en paràgrafs curts i separats, com minicapítols, que són la marca de la casa en l’escriptura de Maggie Nelson. Perquè tot el tema queer és una alternativa a la família tradicional i aquesta és la base de tota la nostra societat, una esmena que pot ser a la totalitat, i per això és un tema tan controvertit i que genera un cert rebuig. També el tema de la transició de gènere qüestiona la manera com entenem la societat, i també en tenim d’això amb el marit de la protagonista fent-se una mastectomia i injectant-se testosterona, tot un procés que coincideix amb l’embaràs de la protagonista-narradora (si en algun cop això resulta confús pels pronoms ell-ella demano disculpes).

Com explicar-ho: que “trans” funciona bé com a abreviatura, però que la narrativa mainstream que evoca i que s’està desenvolupant amb rapidesa (“nascut en el cos equivocat”, que necessita una peregrinació ortopèdica entre dues destinacions fixes) és inútil per a uns quants, però —parcialment, fins i tot profundament— útil per a altres? ¿Que per a uns quants, “estar en transició” pot voler dir deixar del tot enrere un gènere, mentre que per a d’altres —com Harry, que se sent còmode identificant-se com una butch amb testosterona— no ho vol dir? No estic anant enlloc, contesta a vegades Harry a qui l’hi pregunta. ¿Com explicar, en una cultura obsessionada per la resolució, que a vegades el merder no s’endreça?

transitioning

L’estructura familiar canvia i aleshores tot pot canviar, com per exemple la idea de maternitat, o de tenir descendència. I començant per això es pot anar pujant i adonar-nos que els problemes són els de sempre, és un tema de classes i de poder.

Sé que Edelman està parlant del Nen en abstracte, no de cap nen en concret, i que el meu amic artista està més preocupat per desafiar l’statu quo capitalista que per prohibir la procreació. I jo també tinc ganes de fotre’ls un punxó a l’ull als qui s’omplen la boca amb el “protegim els nens” per justificar tota mena d’objectius nefastos, des de donar armes als professors de les guarderies fins a llançar una bomba nuclear contra l’Iran, passant per destruir totes les xarxes de suport social i carregar-se el poc que queda de les reserves de combustibles fòssils al món. Però ¿per què coi ens hem de preocupar d’engegar a la merda les forces que s’activen i s’amaguen darrere de la seva imatge? El futurisme reproductiu no necessita més deixebles. Però tampoc n’hi ha prou amb l’actitud punk de “no future”, com si tot el que ens quedés per fer fos seure a mirar com els injustificadament rics i poderosos es carreguen la nostra economia, el nostre clima i el nostre planeta, mentre grallen sobre els escarabats egoistes que tenen la sort de menjar-se les molles del banquet. A la merda ells, dic jo.

298.GayPride.Parade.BaltimoreMD.15June2019

La narradora es va quedar embarassada, fecundació in vitro amb un donant, perquè el seu marit va néixer com a dona. Però, al cap i a la fi, una maternitat, tan personal i universal com ho són totes.

No m’he sentit mai tan a favor de la llibertat d’elecció com quan estava embarassada. I mai a la vida no he entès més profundament, ni he estat tan emocionada, amb la vida que comença en el moment de la concepció. Les feministes no faran mai un adhesiu que digui ÉS UNA TRIA I TAMBÉ ÉS UN NEN, però és clar que es tracta d’això, i ho sabem. No cal que esperem que George Carlin parli massa. No som idiotes: entenem què hi ha en joc. A vegades triem la mort. Harry i jo a vegades fem la broma que totes les dones haurien d’embarassar-se fins passades les vint setmanes —potser fins i tot fins dos dies després del part— per decidir si realment volen quedar-se el bebè. (És una broma, eh?)

Aquest llibre no és tan antimaternitat com d’altres que he llegit. Sí que és escèptic amb el tema, i sincer sobre el fet que la maternitat aparta a les dones del món durant una temporada, i que això reforça l’heteropatriarcat. Normalment, aquesta sinceritat no es troba gaire. Hi ha llibres on es parla que millor no tenir fills, però sempre després de. Aquí la crítica se centra en el moment de tenir-los, una culminació de l’embaràs que té més dificultats de les que ens agrada tenir en compte.

Si tot va bé, el bebè se’n sortirà viu, i tu també. Tot i això, hauràs estat prop de la mort durant el procés. T’hauràs adonat que la mort et tocarà a tu també, inevitablement i sense compassió. T’arribarà encara que no t’ho creguis, i t’arribarà a la seva manera. No hi ha hagut cap humà a qui no li hagi arribat. Suposo que ja només espero morir-me, va dir la teva mare, desconcertada i incrèdula, l’última vegada que l’havíem vista, amb la pell finíssima sobre un llit que no era el seu.

Navajo hospital maternity ward

La gent diu que les dones s’obliden del dolor del part, degut a no sé quina amnèsia divina que manté la reproducció de les espècies. Però això no és ben bé així: al capdavall, ¿què vol dir que un dolor és “memorable”? O sents dolor o no en sents. I no és el dolor el que s’oblida. És la part en la qual la mort et frega.

Déu n’hi do, i podria haver posat més fragments, però crec que amb això us feu una idea. És un llibre diferent i molt personal, Maggie Nelson ha creat un estil propi, tant pel que fa al tema com a la forma i els seus paràgrafs curts. Un llibre que ens demostra que la vida tota pot ser un camí, un camí on anem apedaçant el nostre vaixell, però que, tot i això, continua sent el nostre vaixell. I qui diu vaixell diu cos, diu gènere, diu rol social… És difícil resumir un llibre que, ben mirat, parla de pràcticament tot, una mica com la vida mateixa. Una bona manera d’entrar en l’obra i el pensament de Maggie Nelson. I si ja l’heu llegida abans —com era el meu cas— ja sabeu una mica quin tipus de llibre us trobareu, i si us pot agradar o no.

(Visited 22 times, 1 visits today)