Els arbres vençuts / Maria Mercè Roca

Els arbre vençuts és el primer llibre que llegeixo de Maria Mercè Roca. I la veritat és que em costa força. És un llibre on no passa res més enllà d’uns records d’una dona que, després del seu primer amor (que no acaba bé), va transitant per la vida amb més pena que glòria, per desesper de la seva família i la seva filla, amb entrades al psiquiàtric i intents de suicidi. Un malestar, una depressió, un no sé què. I això durant pàgines i més pàgines…

Comencem pel començament. Un home rep un paquet que són els diaris d’aquesta dona transcrits (i anotats) per la seva filla, i com que se’l menciona com a primer amor, i potser únic, li envia a ell. Ell gairebé no se’n recorda, se’n va apartar, com tantes coses que es fan de joves, perquè ella i la seva manera d’estimar li feien por. Se’n va haver d’allunyar, d’oblidar-la, però ella no va poder i sense ell va caure en el pou.

Però els arbres ja eren a terra. Són dos plàtans: el que hi ha entre la fleca i el bar i el que hi ha ben bé al davant de ca l’Aliu. Eren dos arbres grossos, però havien d’estar malalts per força, perquè el vent, ni que hagi estat un vent molt fort, els hagi fet malbé. El que toca a la fleca té un parell de branques molt grosses esqueixades del tot. L’altre era més petit i està inclinat cap a la dreta, com si mirés a terra, ajupit. Els hauran d’acabar de tallar. Els miro i no sé si podré tornar a tenir la mateixa calma que abans, des de la galeria, mirant la plaça. Em farà massa mal veure els arbres caiguts, vençuts, perquè sé que m’hi assemblo. Devien estar podrits per dins, com jo, i no ho sembla gens.

fallen tree © half a world away. Creative Commons.

Tot el tercer capítol, llarguíssim i nucli del llibre és això. Després tornem al “present” i el primer amor va a buscar la filla, i tornen als llocs on ell i la seva mare es van estimar, una mena de redescobriment per tots dos, ell recordant i ella descobrint, els dos tenen peces del puzzle de la mare i potser en la suma la poden trobar.

El llibre està ben escrit però se m’ha fet coll amunt, i el tercer capítol pràcticament m’ha fet desistir. Afortunadament després recupera una mica de ritme i es fa més passador, perquè si un llibre de 160 pàgines se’m fa llarg és que tenim un probema. No és el cas, però el llibre no m’ha entusiasmat, potser no l’he agafat en un bon moment o simplement és un tema de gustos.

(Visited 11 times, 1 visits today)