Els angles morts / Borja Bagunyà

No he llegit res de Borja Bagunyà (i que sigui cofundador de l’Escola Bloom em fa sospitar) però sembla que Els angles morts és un dels llibres que cal llegir, així que aquí estic, posant-me a la feina.

El llibre és dens, quasi 500 pàgines i ben denses, res d’una cosa lleugera, aquest llibre no es pot despatxar de qualsevol manera. Encara no sé si això és bo o dolent, caldrà esperar una mica. El principi del llibre és lent, potser massa, costa d’entrar-hi fins que anem movent-nos en aquesta mena d’intriga entre professors universitaris que veuen amenaçat el seu estatus per un nou professor, que té presència a xarxes i carisma i totes aquelles coses que ells ni tan sols oloren, vaja que ell deu estar olorant la por (i el mal alè d’un dels profes de sempre també). Està bé aquest retrat d’un món nostre, perquè normalment aquests temes sempre parlen d’universitats americanes, com si aquí no en tinguéssim. L’entrada del nou professor fa trontollar l’estatus d’en Morella.

En Morella només podia pensar en l’absurditat de voler renovar una facultat que mai no havia sabut què fer-ne, de la novetat. Des que en Morella havia entrat a la Universitat, que només havia vist com es desactivaven sistemàticament les propostes i les idees que fessin olor de nou, se les aturava en nom de bibliografies i de buidatges, o se’ls trobava incompatibilitats burocràtiques o reglamentàries (perquè una idea s’havia d’acompanyar d’anys de recerca si volies que l’acadèmia et prengués seriosament, i aquests anys només els poden sacrificar els qui no han de treballar de res o els que reben beques d’investigació, però per obtenir una d’aquestes beques has de formar part d’un grup de recerca que, naturalment, no t’agafarà la idea tal com els la planteges, sinó que l’adaptarà a les seves línies d’interès, que són les línies per les quals han rebut ajuts ministerials, etc., de manera que s’ocuparan de pentinar-te la idea, repelar-la i masegar-la prou perquè al final de tot el procés sigui una cosa petita i domesticadeta, derivativa i incremental, que ja no té res a veure amb el que fos que volies fer i que, amb prou feines, afegeix valor al director del grup i el seu currículum).

El món universitari i les becàries, un tema en què costa ser políticament correcte.

En Mundet i la noble causa de les becàries. De les set que havien tingut al grup de recerca, se n’havia anat al llit amb sis. La setena era una noia de l’Opus que no trobava cap incompatibilitat entre formar part d’una investigació sobre les polítiques de la identitat i tenir un crucifix barroc recolzat a l’escriptori. Tot altruisme, en Mundet.

Una de les primeres coses que fa Olivier, el flamant nou catedràtic, és portar a Guzmán, un català que parla en argentí per fer una conferència i dir coses com que res té ja sentit. La veritat és que el seu discurs m’ha semblat tan buit que m’ha costat seguir-lo, em quedo amb el retrat que en fa en Morella:

Veient-lo a la tarima, mig arrupit, darrere de tota aquella gesticulació estudiadament desganada, a en Morella li va semblar veure-hi simplement un home trist, un home que s’havia passat quinze anys escrivint per acabar entenent que el que li celebraven no era el que havia dit i que el que havia dit no ho havia sentit ningú.

A la segona part pren la narració la parella de Morella, la Sesé, ginecóloga a Can Ruti. La seguirem en una nit de guàrdia.

Els pares i les mares seguien preocupadets per les seves matrius asimètriques i les seves impotències puntuals, que no els deixaven posar en contacte unes dotacions genètiques precioses ni engegar una reacció en cadena que els inflaria els ventres, primer, i els collons després, pensava la Sesé, una imposició brutal de la matèria sobre les consciències estretetes i eixarreïdes d’aquelles mones que la visitaven i que seguien creient que tenien alguna cosa a dir-hi, en aquella violenta eclosió biològica, quan era la biologia el que els havia atret l’un per l’altre i els havia entaforat els penis a les vagines tantes vegades com havia fet falta fins al bingo, i, així i tot, encara tenien la increïble arrogància d’anomenar la criatura que havien parit, dir-li Joan o Clàudia o Ulisses, i sentir que, d’alguna manera, el nom els concedia algun tipus de dret o els reconeixia alguna mena de mèrit. De vegades, els obriria el cap a destralades. Si seguia treballant del que treballava, era perquè, en aquella batalla entre la biologia i la consciència, la Sesé estava el costat de la biologia. Era la gent, el que la molestava. La gent i les seves piles inacabables de paraules.

Una visió poc poètica del miracle de la vida. Com tampoc és poètic el retrat sobre la universitat com una extensió de la societat, i si parlem concretament de lletres la cosa empitjora bastant.

Resultava increïble que una colla de filòlegs se sentís tan còmode constatant que ja ningú llegia res que no fossin novetats. Esclar que era l’època en què els espantaven amb la crisi de les humanitats i en què tothom semblava haver descobert que no, que la gent no llegia de manera massiva ni rematadament matisada (menys que ningú, els postadolescents mig tarats que els arribaven a Lletres només perquè no volien saber res de cap número o perquè algun tutoret vocacional els havia dir que “escrivien bé”).

Tota aquesta literatura universitària em recorda alguns llibres de Robertson Davies, potser fins i tot el Wallace Stegner d’En lloc segur, tot i que enlloc d’universitats canadenques aquí estem parlant de la més propera UB i de la seva secció de filologies vàries, que si no em falla la memòria diria que són les úniques disciplines que encara s’estudien a l’edifici antic.

Un bebé “cubista” amb una cara cubista més concretament, una malformació casual o potser quelcom més seriós, un avís del que ha de venir…? un nebot postadolescent incomprensible, classes amb el llest de torn intentant per tots els mitjans posar en evidència en Morella… un panorama poc engrescador per a un investigador que encara està treballant en trobar una gran idea que justifiqui una gran investigació i que justifiqui tant la seva feina com a si mateix. Però amb la sensació que el temps se li acaba a grans gambades en un món que cada cop és menys el seu.

El bebé cubista, el nadó nascut en la guàrdia de la Nit de Nadal en el torn de la Sesé i desaparegut des d’aleshores és la seva obsessió. Una obsessió que la porta a pics d’activitat seguits de pics d’apatia. Però no considera que ella tingui cap problema.

A la gent no li agradaven els tristos. Eren una mena de mala consciència, un voltadits al peu dansant dels grups, perquè en realitat tothom volia estar-se en aquella felicitat tèbia de la festa i el quintet i la collonada quotidiana, sense adonar-se que només se’ls acudien el quintet i la collonada perquè estaven massa cansats de treballar tota la setmana —en feines de merda, per a caps de merda que s’enriquien gràcies als seus envelliments prematurs i a la seva espantosa buidor general— i no entenien que el malestar de la Sesé significava alguna cosa, que tocava alguna cosa de la picadora de carn que els trinxava —i no un problema seu, o sigui d’ella, de la seva estructura mental, de les seves al·lèrgies emocionals.

El nebot Olof, és fill del germà gran del Morella, un germà gran que va ser el preferit i el que ho feia tot bé i a més a més martiritzava el seu germà petit, que no servia per res segons tota la resta de la família. L’Olof és americà perquè el germà fa anys que viu allà i que triomfa, a l’americana manera. Potser aquest ser de fora permet un anàlisi de casa nostra prou encertat.

Per molta turistada i molts anys temàtics, a Barcelona ja no passava res que no fos el que havia passat abans (o sigui, les ocurrències, els projectes insensats, les genialitats i les brutalitats de la història) (els cerdàs, els modernismes, els gaudís, els carners, els dalís) (sense que aquestes genialitats se seguissin repetint o, en el cas que ho fessin, de forma tan diluïda que no se les podia anomenar “genialitat”), de manera que l’únic que hi passava, a Barcelona, era que la gent venia a veure què hi havia passat, a Barcelona, què hi va passar quan els uns i els altres, els arquitectes i els dissenyadors, els pintors i els poetes feien coses, i a endur-se’n fotos, del que hi havia passat, i a comprar-ne relíquies de poliestirè, però passar-hi de veritat no hi passa res.

La buidor general de tot plegat, i encara més de les coses concretes que fa en Morella és una constant i trobo que en el següent fragment es retrata a la perfecció, una mena de happening amb acròbates muntat al Santa Mònica però organitzat per la universitat…

Al seu voltant seguia girant una corrua de pretensió i autopromoció: americanes cares que mostraven braços estratègicament tatuats, gent que només parlava d’altra gent, més famosa, amb qui havia coincidit feia un parell de dies; bigotis d’actor porno dels setanta, camises irònicament hawaianes. Al voltant de les tauletes rodones cobertes de canapès, aquella mateixa combinació de foulard + copa de vi blanc + rialla espantosament falsa que, de tant exagerada, obligava a recolzar la mà a l’avantbraç de l’interlocutor, que s’encomanava de la rialla i acabava llançant la mà sobre la mà de l’altre (però també postissos i fundes a les dentadures, implants capil·lars, reduccions de papada i de tripa, bòtox als llavis, vagines rejovenides, Viagra a la butxaca, anus blanquejats, rinoplàsties) (a banda de les depilacions de cos sencer, les lavatives preventives, les dietes dissociatives, l’obligat vòmit bulímic) (el gramet per després, la mica d’M, els poppers) (tots satisfets de l’èxit esclatant de les seves vides, de la meravella dels seus cercles socials, farcits de gent brillant i insultantment guapa, de les cases a la Cerdanya, dels “projectes”, les “iniciatives” i les “col·laboracions” i del fet que tots els seus orgasmes eren simultanis) (de ser burgesia que vol creure’s intel·liguèntsia però que no passa de murga de botiguer, pensava en Morella) (venedors de pinso mental, canviadors de gats per llebres, fariseus i falsaris) (i així, a plena llum del dia, s’anaven esborrant tradicions i sentits comuns per aquella insofrble xerrameca de cotorra amb doctorat) (els crims intel·lectuals no es cometen a les fosques ni en privat, havia dit algú, sinó a plena llum del dia). No era contra tota aquesta banlització que en Morella s’havia proposat escriure?

Morella i Sesé i les seves obsessions en els seus àmbits respectius, aquest podria ser un resum bèstia del que passa al llibre, massa bèstia. Amb ells dos i les seves circumstàncies tenim un retrat de l’actualitat, uns personatges que tot i ser professionals respectats, noten com de vegades tot els passa pel damunt, un risc de quedar desbordats molt dels nostres temps (absurdament ràpids i fugaços), només queda un retrat cada cop més desfassat i un sentiment que si no fos un clixé ells mateixos qualificarien de nostàlgia. Un molt bon llibre, molt recomanable, tot i que dens i de llegir lent, però que es gaudeix, una lectura potser exigent però que compensa sobradament.