Ells no saben res: Cartes i contes de la França ocupada / Mercè Rodoreda
Un llibre amb molta relació amb un altre que m’estic llegint alhora (hauré d’editar aquesta entrada amb l’enllaç correcte a Anys de barbàrie), Ells no saben res de Mercè Rodoreda, amb un subtítol que deixa clar el que tenim (i que també explica perquè aquest llibre està com a No-ficció, almenys en part): Cartes i contes de la França ocupada.
He parlat (i el que em queda) de Mercè Rodoreda molt en aquest blog, la jefa de les nostres lletres. Formava part dels intel·lectuals que van poder fugir amb el bibliobús cap a la frontera, amb els franquistes pràcticament ja entrant per la Diagonal. La majòria van esquivar els terribles camps de reclusió on van anar a parar els refugiats, van estar prou més bé, però quan els nazis ocupen França la seva situació deixa de ser millor (dir-ne bona potser era excessiu), i les passen canutes, com tothom. I això afecta especialment al company de Rodoreda, Obiols, que és reclutat forçosament com a treballador pel Reich, un destí del qual no sempre es tornava. I Mercè Rodoreda va moure cel i terra, dins les seves minses possibilitats, per intentar que almenys li toqués un destí millor que el de picapedrer.
Quinze cartes entre juny de 1941 i desembre de 1942.
Amic Carles Riba:
Fa uns quants dies, l’Obiols va rebre un avís del Comissariat Especial convocant-lo per al dia 5 a dos quarts de deu del matí. Es va presentar a l’adreça que li deien i se’l van quedar detingut per a enviar-lo a una companyia. Junt amb un diputat castellà ho hem intentat tot per a evitar el trasllat i poder trobar abans un patró que el reclami per a treballar: és l’única solució, i, vista de lluny, sembla ben fàcil; però tots aquells a qui ho hem demanat, han defugit. Malgrat tot no ens donem per vençuts i farem tot el que puguem perquè pugui tornar a Limoges, on encara és, però tan malament, que val més obviar els detalls. Sé que us seu una carta; no estranyeu que l’hagi deixada pendent. Penseu, a més a més, en els retards, en les irregularitats amb què es rep tot el que procedeix de la Maria Antònia, en la inquietud amb què ens fan viure.
Riba, us escric, també, perquè, com ens passa a tots, tenim una gran necessitat d’amics. Tot això és massa amarg: i potser un dia ens quedarem asfixiats dins aquesta campana de vidre. Escriviu-me i sobretot envieu-me una carta per a l’Obiols; jo la hi faré arribar de seguida. Sé que tindrà una alegria i li convé perquè aquests darrers temps ha estat, tot i fer esforços per a dissimular-ho, molt deprimit. Ho fareu, oi?
Els tres contes, el primer Cop de lluna.
Encara era de nit. Estirat, Pere veia, emmarcada per la fosca més densa de la cambra, la taca rectangular del cel esquitxat d’estrelles. Li arribava un gemec esmorteït de branques i de fulles, el cant dels grills. De sobte va tenir la impressió que un insecte li corria pel pit: s’aixecà, es fregà la pell: era una gota de suor que relliscava. Estava amarat. Assegut al llit va tancar els ulls. Els arbres gemegaven, lluny, com una mar secreta. Els arbres. ¿Per què no lliscaven i canviaven de lloc? ¿Com l’aigua? ¿Per què les coses havien de ser sempre iguals? Li feien mal els ronyons i els polsos li palpitaven. Havia dormit com si fos un tronc de fusta, però li semblava que només havia dormit una meitat d’ell en un món d’ombres agitades mentre l’altra meitat contemplava aquell rectangle d’estrelles.
Anar a treballar en una granja no era tampoc cap ganga, sobretot si l’experiència prèvia del treballador era tota una altra. A efectes pràctics era un presoner que com posés gaire problemes tornava a la companyia i als altres destins. Obiols sembla que no va anar pas a cap granja, de totes maneres d’experiències d’aquest estil entre els exiliats no en faltaven.
Completen el trio Nocturn i Nit i boira. Això és de Nocturn, un conte on tot passa de nit, una nit en que cal trucar un metge, en una França que no és casa seva:
Tot d’una tingué la sensació que havia d’accelerar els moviments: obrir la porta, precipitar-se escales avall, trucar a casa de l’adroguer, agafar el telèfon i comminar el metge que vingués a l’acte. Però romania palplantat, com si els tres fills que hi havia darrera la seva vida el retinguessin: l’un, falangista a Madrid; un altre, exiliat a Mèxic; una filla seduïda per un oficial italià, a Reggio —”les meves contradiccions interiors fetes carn”, solia pensar.
“França —li havia dit un dia un francès— és això… no París i el luxe d’uns quants… Les cases sense higiena, els reguerots d’aigua bruta pels carrers, els diguem-ne vàters per eufemisme sota l’escala d’entrada a la disposició de veïns i passants, el pot higiènic individual i l’aigua corrent considerada com un luxe. Voilà.”
No hi havia gaires telèfons, i al final va haver d’anar a un d’aquells locals amb un llum vermell a l’entrada, que allà sí que en tenien. Un lloc on, en un país ocupat, els principals clients eren els oficials i soldats estrangers.
Mai no havia entrat en un indret com aquell. Els coneixia, és clar, però per referències. De jove tots els seus amics el prenien per confident. Sabia molt d’escoltar i això li havia servit per convertir-se en confessor innocent de minyons més temeraris. Havia viscut molt de la vida dels altres. Massa. […] La vida havia passat a l’abast de la seva mà; n’havia copsat, com d’un riu, la remor i el tumult, n’havia percebut els perills, però s’havia quedat a la riba. Quan es llençà enmig del corrent, inexpert, ho féu per seguir els altres, per pura contaminació: fou com si hagués agafat el tifus. El corrent l’arrossegà fins a França i l’hi deixa com una branca morta.
A Nit i boira tenim una de les primeres mostres de literatura concentracionària catalana. És un conte, no gaire llarg, i absolutament terrible:
Jo abans deia: fes el mort. Era quan encara no m’adonava que sóc una ombra. Ara callo. Res no justifica que m’hagin convertit en ombra. Encara hi ha el vent, encara hi ha arbres en altres països i gent. Més que fam de menjar tenia fam de gent, aleshores. Quan em venia aquell deliri m’hauria estavellat el cap contra un mur. Com més en moren ací, més m’agrada. És una joia tan pregona, tan complexa, que no es pot descriure. Ja fa temps que Meier va morir. Pudia. Tots puden. Per això, abans, tenia fam de gent. La gent dorm, es lleva, es renta les mans, sap que els carrers són per caminar i les cadires per seure. És polida, la gent. Fan llurs necessitats en un racó i tanquen una porta perquè no els vegin. Tenen mocador. Apaguen el llum per fer l’amor.
Després del contes hi ha una part sobre què va fer Obiols treballant per la companyia, i per saber-ho és imprescindible la figura d’Otto Warncke. Un alemany-espanyol, presoner, però que pel seu coneixement d’idiomes va esdevenir una mena de responsable de camp de treball de la zona de Bourdeus, i de més d’un camp. Sota la seva direcció les condicions de vida dels treballadors van ser relativament bones, o almenys millors. I Obiols s’hi va entendre i es va dedicar sobretot a treball administratiu, i això li va permetre tenir alguns privilegis, no gaires. A veure, estava obligat a estar allà i un cop allà va intentar situar-se el millor possible, no sé fins a quin punt és criticable.
Segons el que sabem avui, ni Otto ni Obiols no haurien tingut problemes judicials arran del que van fer a Bordeus sota l’ocupació. Però l’ombra d’aquells anys els va perseguir tota la vida, sobretot a Otto, obligat a defensar-se d’acusacions formulades pels que furgaven en la història d’aquell republicà d’origen alemany tan ben predisposat amb els exiliats. Pel que fa a Obiols, Marta Pessarrodona explica que la notícia del seu paper al Lager Lindemann al servei dels alemanys, “navegant l’Atlàntic, al cap dels anys, fa que els seus amics íntims en un passat sabadellenc, com Oliver, i un col·lega i conegut de la Institució de les Lletres Catalanes com Benguerel […], el considerin un autèntic col·laboracionista”. No van ser els únics.
I amb això i la “promesa” d’un propera biografia d’Otto acaba aquest breu volum. Interessant, tres contes de Rodoreda sensacionals (a veure si algun dia Club Editor aconsegueix els drets per un Tots els contes com cal) i un estudi d’una part molt concreta de la seva biografia que de retruc és la de molts altres republicans refugiats a França acabada la guerra civil. La bona literatura parteix d’allò individual per arribar a l’universal.
