Elles parlen / Miriam Toews

El tema d’aquest llibre em va semblar prou interessant per a posar-m’hi: violacions en una comunitat mennonita, una d’aquestes comunitats tancades de les quals, en general, no en sabem res els profans. Aquest és l’escenari d’Elles parlen, de l’autora canadenca, que coneix aquest món perquè va ser el seu, Miriam Toews.

Afegiré que d’aquestes comunitats en sé alguna (poca) cosa gràcies a una pel·lícula, Únic testimoni (tot i que aquests eren amish), o de la comunitat d’on prové el protagonista de Superviviente de Palahniuk. Vaja, que algunes coses potser sí que les sé, però tampoc sé si seran útils.

L’Agata Friesen i la Greta Loewen havien organitzat de pressa i corrents aquelles reunions com a resposta a les estranyes agressions que feia uns quants anys que patien les dones de Molotschna. Des del 2005 quasi totes les noies i dones de la colònia havien estat violades pel que els d’allí en deien uns fantasmes o per Satanàs, i se suposava que allò era un càstig pels seus pecats. Els atacs sempre s’havien perpetrat de nit. Mentre les famílies dormien, esbaltien les noies i les dones amb un esprai fet a base de belladona, que s’utilitzava per al bestiar. L’endemà es despertaven adolorides, atordides, sovint ensangonades, i no entenien per què. Feia poc que s’havia descobert que els vuit dimonis responsables de les agressions eren homes de carn i ossos de Molotschna, i molts dels quals, parents pròxims —germans, cosins, oncles, nebots— de les dones.

School Field Trip © Jim Griffin, Domini públic.

I els fets narrats són una novel·lització de fets reals, violacions en el si d’aquestes comunitats,  atribuint-les després a dimonis o a pecats, amb l’ajuda de les drogues i que les dones eren ciutadanes de segona… en un grup en general que ja és de segona, o almenys al marge.

Nota sobre traducció: Les dones parlen plautdietsch, o baix alemany, l’única llengua que coneixen, i l’única que parlen tots els membres de la colònia de Molotschna, encara que avui dia, a l’escola, s’ensenya als nens molotschnesos un anglès rudimentari i que els homes també parlen una mica el castellà. El plautdietsch és una llengua medieval àgrafa, moribunda, barrija-barreja d’alemany, holandès, pomerani i frisó. Hi ha ben poques persones al món que parlin plautdietsch, i els que el parlen són tots mennonites. Ho cito per explicar que abans de transcriure les actes de les reunions he de traduir (mentalment, de pressa) a l’anglès el que diuen les dones, per poder-ho anotar.

Amb l’excusa de les reunions se’ns va fent un retrat de la comunitat, una descripció. No directament, però ens hem d’imaginar la comunitat a partir del que veiem en aquestes reunions. L’August en fa les actes perquè les dones no saben ni llegir ni escriure, i han de prendre decisions, han de decidir què faran quan els homes tornin a la comunitat, perquè tornaran aviat, tan bon punt es pagui la fiança. Se’ls planteja un escenari on hagin de conviure amb els seus violadors, i amb els que el van encobrir.

La Greta Loewen deixa anar un sospir profund. Diu: Tot i que potser no som animals, ens han tractat pitjor que als animals, i en realitat, els animals de Molotschna estan més segurs que no pas les molotschneses, i també més ben cuidats.

L’Agata Friesen recorda a la Greta que, per qüestions de temps, hem decidit deixar de banda el tema de si les dones són animals o no.

La Greta rebutja amb un gest l’observació de l’Agata i tanca els ulls. Tamborineja a la planxa del contraplacat amb la dentadura postissa.

Hi intervé la Mariche: Jo considero que l’única solució és la de fugir.

Ui, la idea de la fugida crea un bon esvalot entre les dones!

Mennonite choir in Dupont Circle [04] © Ben Schumin, Creative Commons.
Estem parlant de dones que han estat sempre sotmeses, que viuen en un món tancat i que ho desconeixen pràcticament tot del que se surt d’això, començant per la llengua. La decisió de marxar, contemplar-ne tan sols l’opció, és un gest de valor real que cal valorar. Valoren totes les opcions, però també han de tenir en compte les seves creences i trobar un equilibri, no és fàcil.

Tenim el deure de protegir les criatures que Ell ha creat, nosaltres i els nostres fills, i de donar testimoni de la nostra fe. La nostra fe ens exigeix un compromís absolut amb el pacifisme, l’amor i el perdó. Si ens quedem, posem tot això en perill. Estarem en guerra amb els qui ens van atacar perquè haurem reconegut que nosaltres —més ben dit, algunes de nosaltres— els volem matar. L’únic perdó que podem oferir si ens quedem serà un de coaccionat, un que no és autèntic. En anar-nos-en no trigarem a abastar el que la fe ens exigeix: el pacifisme, l’amor i el perdó. I ensenyarem als nostres fills que els nostres valors són aquests. En anar-nos-en ensenyarem als nostres fills que han de tenir aquests valors com aobjectiu per sobre i més enllà de les expectatives dels seus pares.

La decisió d’elles és valenta. Sobta que no es plantegin que siguin els homes els qui hagin de marxar, al cap i a la fi són els culpables, no pas elles. És el difícil equilibri entre el que necessiten, el que els han ensenyat i el que poden fer per no perdre la possibilitat d’anar al cel en morir, per elles una cosa perfectament real i segura.

Sunday Walk © R. Miller, Creative Commons.

Les paraules no tenien cap importància, era un document. El que comptava era la vida. La migració, el moviment, la llibertat. Volem mantenir la nostra fe. Volem el món. Volem el món? Si en soc fora, del món, si la meva vida n’és fora, del món, i jo soc fora de la vida, què en trec? Ensenyar? Què ensenyo si no és el món?

Un llibre dur, que ens deixa amb una sensació estranya. Amb tot el seu heroisme aquestes dones són unes víctimes i no poden sortir-se d’això. Era llegir això i esperar que fessin justícia per elles mateixes, però no és això, no podia ser això. I imagino que el llibre porta a l’única conclusió possible. Un llibre molt recomanable, un tema interessant, un llenguatge ple d’una poesia estranya. El catàleg de l’editorial Les Hores m’agrada més com més el conec.

(Visited 60 times, 1 visits today)