El vampiròleg innocent / Xavier Rigall Torrent

La veritat és que els anteriors llibre de Xavier Rigall, Una amistat corrompuda i Els diners bruts de l’honorable senyora Rita  em van agradar prou, així que agafo aquest El vampiròleg innocent amb ganes i una certa confiança que passaré una estona entretinguda. Per cert, potser un cos de lletra una mica més gran faria la lectura més agradable. Soc conscient que el paper va car, però forçar la vista no és ni bo, ni còmode.

El protagonista de la novel·la és un vampiròleg teòric, sobretot teòric, que ha llegit el que havia de llegir, es fa dir expert i es passeja per les teles de tant en tant, disfressat de manera estrafolària quan volen discutir del tema. La feina de professor universitari li deixa prou temps. Però passa alguna cosa que potser farà que hagi de deixar de bellugar-se en el pla teòric. El truquen del seu poble natal perquè hi vagi, perquè creuen que poden tenir un vampir. El poble és Sant Hipòlit de Fluvià, d’on el protagonista en va marxar cap a Girona amb sa mare als 12 anys. Al poble ja hi ha hagut dos morts dessagnats, han resolt el cas amb una malaltia estranya i llestos, però sembla que estiguin tapant la veritat. Per això busquen a una mena de Van Helsing, però tenen a mà el que tenen a mà.

Abraham Van Helsing © John Verive, Creative Commons.

El poble potser s’explica una mica veient el seu alcalde, en la primera trobada amb el nostre protagonista.

—Vilaplana, no havíem arreglat ja tot lo de la colla? —va demanar-nos just en entrar al despatx.

—Alcalde, no venim per la colla de caçadors —va haver d’aclarir-li en Vilaplana—, sinó pel vampir.

—Hòstia, sí, tens raó. És que no sé mai si la gent em ve a veure com alcalde o com a cap de la colla de caçadors. Porto un maremàgnum mental que no m’aclareixo.

—Perquè li deu portar molta més feina la colla que l’ajuntament? —li vaig demanar.

—Home, és clar que sí! On vas a parar, no hi ha ni punt de comparació!

—Ja m’ho suposava…

—Escolta, Agustí, així tu ets fill del poble?

—Sí, però no és culpa meva.

—Ha, ha, ha! Veus, alcalde —va intervenir en Vilaplana—, a més de caçar vampirs sap fer riure. L’haurem de convidar també a fer un monòleg a la festa major.

—O de cap de l’oposició a l’Ajuntament —va afegir l’alcalde.

—Millor humorista, perquè no soc de cap partit —vaig aclarir.

—Jo sí, però no recordo mai de quin —va respondre l’alcalde.

—Ni tu ni ningú —li va dir en Vilaplana.

El protagonista ens retrata una mica el poble amb les seves investigacions i un ajudant que s’ha buscat, l’Aniol, tot i que sempre que hi parla té l’impuls d’anomenar-lo Friki. Un nano que treu tota la informació necessària pel que sigui de google, en això no és especial, però en l’exhaustivitat potser sí.

Vampire © Samet Kilic, Creative Commons.

—Doctor Pladabella, doncs, en general, podem dir que en aquest poble hi ha dos tipus de persones: les que creuen que hi ha un vampir i les que no.

—I tu sabries quantificar els dos grups?

—Em sembla que aproximadament la meitat de cada. Els suposadament més llestos creuen la versió de la doctora.

—La que està tan bona.

—Sí. Hi podem comptar, a més de la doctora, com a membres destacats, la resta de regidors de l’oposició, dos escriptors locals, la bibliotecària, totes les membres del club de lectura, la directora de l’escola pública, un professor de filosofia, un egiptòleg aficionat i un noi que estudia el grau de matemàtiques.

—Sens dubte, totes persones d’alt nivell cultural. I els pro-vampir?

—L’alcalde i tots els regidors del govern, tots els de la colla de caçadors, la directora de l’escola religiosa, el mossèn, totes les beates del poble, cinc romanesos (per la cosa de Transilvània) i la pubilla i l’hereu d’aquest any.

El protagonista se’ns ha presentat com un “vampiròleg teòric”, bàsicament un professor universitari que ha agafat una especialitat prou estrafolària com per ser l’única eminència en molts quilòmetres a la rodona, un dels objectius de les especialitzacions. Podem deixar que ell mateix ens expliqui algunes coses sobre el que és la seva vida, abans de la trucada amb què es va iniciar l’acció d’aquest llibre.

La meva vida quotidiana es pot resumir fàcilment: no em llevo gaire d’hora, començo les poques classes que tinc passades les deu i això no és cada dia: tots sabem que un professor d’universitat que hagi de fer classe cada dia no les farà de qualitat i menys encara si les ha de fer a les nou o quarts de deu del matí. És clar que per a un professor universitari les classes són secundàries: n’hi ha molts a qui no els agrada fer classe, i dels que sí que els agrada, la majoria no saben fer una classe interessant; un professor universitari es dedica sobretot a la investigació. Milions i milions d’hores es dediquen cada any a la recerca en totes les universitats del país. Que el resultat siguin uns articles il·legibles publicats en unes revistes subvencionades que no llegeix ni el corrector no té gaire importància; de fet, és lògic si la investigació es fa majoritàriament al Twitter o a l’Instagram o, en els casos més complicats, a l’hemeroteca de La Vanguardia.

Heinrich Heine © Norbert Niehusen, Creative Commons.

Aquest és el tercer llibre que em llegeixo de Xavier Rigall, i el que trobo més rodó, més ben fet. L’aventura amb el vampir, amb la gent del poble, el friki i la doctora, i els mossos, i un ex-guàrdia civil, i la casa forta del poble i records de la infantesa i unes referències a Les històries naturals de Perucho… Però per sobre de tot humor, el llibre destil·la humor i això fa que les 130 pàgines passin en un sospir. Un llibre molt recomanable per a una estona de lectura entretinguda i divertida, i això que sembla simple i fàcil, no ho és gens.

(Visited 122 times, 1 visits today)