El tango de Dien Bien Phu / David Castillo

David Castillo és un autor que tinc present, que sé que ha ambientat novel·les al Carmel, però tot i això no el tinc llegit. Aquest llibre és una bona manera de resoldre això.

El resum de la contraportada em recorda força a la peripècia vital d’un dels personatges de Soldados de Salamina, la història de tots aquells que van perdre la guerra civil espanyola, van ajudar a guanyar la segona guerra mundial i van seguir amb el que calgués. Es van passar pràcticament la vida de guerra en guerra, amb un fusell a les mans, del 1939 al 1954, ni més ni menys, 15 anys.

Efectivament el llibre comença amb la retirada i l’arribada a França els primers (i freds) mesos de 1939, i els camps de refugiats que de seguida van semblar més de presoners-concentració (sense forns ni cambres de gas, però també amb una gran mortandat). França no volia tots aquells refugiats i només posava alguna facilitat als que se’n tornaven a Espanya.

El llibre es desdobla i anem llegint això i la investigació que sobre aquest tema fa el protagonista des de l’ara, un ara sobre el que també cauen reflexions.

El procés democràtic va funcionar perquè les organitzacions van pactar i es van integrar en un projecte comú. També van recuperar la vella picaresca, la repartició del pastís, des del centre i des de les perifèries, des dels organismes troncals als reponsables de qualsevol poble amb pressupost. El 1993, els escàndols van començar a esclatar. Era un nou període després dels equilibris de la transició. De manera progressiva, Felipe González va caure per la guerra bruta contra ETA, Aznar va pujar per l’atemptat d’ETA i el PP va caure per especular sobre un atemptat d’ETA a l’estació d’Atocha de Madrid. Una petita organització, paradoxalment militaritzada com el model contra el qual lluitava, movia l’Estat, els responsables del qual només pensaven en la torreta i a acumular una fortuna als paradisos fiscals. Ningú afrontava els problemes, com si pel fet de no assumir-los s’acabessin arreglant tot sols. La inèrcia general del qui dia passa any empeny. Era una dinàmica de la inactivitat que desembocaria, però, primer en els efectes devastadors de la crisi del 2007 i després en la rebel·lió catalana. Estàvem tan acostumats a eludir els problemes, que un dia els problemes ens van devorar, davant l’estupor dels més càndids.

Els paral·lelismes amb Soldados de Salamina són evidents, aquella també és una novel·la d’algú que està investigant per escriure una novel·la. En aquest cas però, la informació bèl·lica és molt exhaustiva, la tasca d’investigació aquí ha estat de les bones.

És un llibre sobre la guerra, sobre la seva part final, però també i molt destacablement un llibre sobre la derrota, una derraota que es dóna en tots els seus plans, també el mental.

Els cenacles dels conspiradors s’havien convertit en clubs privats de polemistes d’esdeveniments pretèrits. Uns altres s’havien perpetuat en el manierisme rígid d’una tribu que s’havia anat extingint. Els més rancis interpretaven la decadència com un parèntesi mentre l’au fènix es preparava per despertar de nou. Qui necessita una causa perduda podent abraçar el consum i la comoditat? Qui necessita lluitar quan l’enemic només vol seduir-lo i abraçar-lo perquè li compri les seves joguines? Qui, si no un tarat, voldria renunciar als béns i la promoció que li facilita la democràcia? Qui buscarà una cançó que només cantaven quatre desgraciats abandonats en una claveguera i que ja no recorda ningú.

Aquesta “cançó que només cantaven quatre desgraciats” és el fil conductor, bàsicament l’excusa per anar explicant tota aquesta història. La història dels derrotats abandonats i tancats en camps francesos. Allà hi havia poques maneres de sortir, es podia confiar en les promeses de perdó i tornar a l’Espanya de Franco, promeses completament falses. O també es podia sortir dels camps allistant-se amb els francesos, molts ni contemplaven l’opció però per molts altres era una manera de sortir dels camps i lluitar contra els nazis, una mica d’aquella manera, com els de la Nou, la Nueve.

—[…] Si el general Leclerc ens portava en primera línia no era per fer-nos un honor o pel fet de ser republicans sinó perquè fóssim el primer escut per a les bales alemanyes.

—El general Leclerc era noble i lluitava en primera línia també.

—Sí, no ho contradic, però les xifres parlen. Mira el que va passar amb els de la Nou, van morir gairebé tots. Érem els idiotes de la primera línia. Vam anar a correcuita cap a Saragossa, ens van fotre davant de Franco a Madrid al pont dels francesos, a l’escorxador de la Zona Universitària i a l’Hospital Clínic… Després, a la guerra mundial, un altre cop a primera línia, tant a Tobruk i El-Alamein com a París, on esperàvem una resistència dels alemanys al seu estil, lluita casa per casa. Els nostres homes van arribar fins al cau de Hitler, al Niu de l’Àliga[…]

La derrota, sense èpica però amb moments de poètica bellesa.

Un dels milicians va retrocedir on era la seva filla, que li va preguntar què passava. L’home, seriós, no va dubtar que la nena l’entendria: “Ens n’hem d’anar, no et preocupis”. Quan la nena va insistir, l’home es va treure la gorra militar, l’hi va col·locar per tapar-li la cara gelada i va acabar: “Perquè hem perdut. Ja hem perdut”.

Els camps francesos van ser una de les indignitats més grans que s’han fet. Han passat molts anys i un voldria creure que això no es podria repetir però els camps de refugiats a Grècia demostren que no, que això pot tornar a passar en qualsevol moment i segurament la reacció seria, lamentablement, la mateixa.

“L’ordre dins del camp està deixat de la mà del diable. Fora, el dispositiu militar el formen set destacaments de gendarmes. Rere els filferros hi ha dues companyies de fusellers senegalesos, dotats de metralladores. I al voltant del camp, patrulles d’espahís a cavall per capturar evadits. Com a reforç, i acantonats a Perpinyà, disposen de trenta escamots complets d’infanteria i cavalleria. Quan tots vam estar agrupats, els sanitaris van idear tot mena d’estratègies per resoldre la molèstia incessant dels polls: remeis casolans amb vinagre o orina, a part de bullir la roba sense descans.[…]”

I una mica més sobre els camps, i sobre el caràcter dels carcellers.

Cap a les deu del matí, el camp es transformava en un mercat d’esclaus, a l’estil de les fires de bestiar, on els patrons de la zona seleccionaven els més forts. No s’esperaven, però, la rebel·lió de molts dels anarquistes, que haurien mort abans de sentir-se vexats. Tres anys de guerra contra la tirania no servirien per convertir-los en mà d’obra gratuïta.[…] La contaminació de l’aigua insalubre va provocar les primeres epidèmies. La disenteria, els còlics continuats i la febre tifoide van provocar la mort d’infinitat de milicians i civils després de seguir una dieta de pa i aigua bruta durant setmanes.

Les vexacions eren el resultat d’una crueltat sense mesura. La covardia dels francesos era proporcional a la seva manca de valor contra els alemanys. Violents amb els febles, submisos amb els forts.

Un dels problemes que pot tenir la novel·la és una certa dispersió en els punts de vista dels diferents protagonistes que hi van apareixent. Records de l’avi, dels amics de l’avi, dels amics dels amics, companys d’armes, companys sindicalistes, companys al camp o a l’exili…

Almenys, amb el temps i donant alguna volta, alliberarien París i derrotarien a Hitler, convençuts que després no hi hauria excuses per no anar per Franco, fins i tot en això, després de fer-los servir, els francesos i la comunitat internacional se’n va desentendre. De derrota en derrota i fins i tot quan guanyen no serveix de res.

A la part final del llibre repassem la peripècia de Menero, presumiblement l’autor de la lletra de la cançó. A més a més dels elements comuns a la resta i que ja hem anat veient ell va acabar a Vietnam quan encara es deia Indoxina i era una colònia francesa. Allà lluita a favor dels francesos contra els comunistes. Vietnam ja era un embolic en acabar la segona guerra mundial i ja era una carnisseria. Generals incompetents, un De Gaulle encara més incompetent i uns intents estúpids d’intentar mantenir un imperi. Estúpid perquè els francesos feien servir tancs i els vietminhs feien servir bicicletes per portar els morters d’un punt a un altre, i disposaven de gent, molta gent i molt motivada. En la batalla que dóna títol al llibre es va decidir tot. Quan els francesos van marxar els americans van fer exactament els mateixos errors, però això seria tema per un altre llibre.

Aquest és un llibre sobre el final de la guerra, la derrota i el primer exili (per dir-ne d’alguna manera) a França, la història poc explicada i terrible dels camps de concentració francesos. És una història que es pot trobar també en llibres com Els vençuts, de Xavier Benguerel, per exemple, i la història dels soldats de la Nou la podeu trobar al còmic Los surcos del azar. En alguns moments el llibre potser pateix de certa dispersió però tot el que s’explica és interessant i està molt ben documentat, un molt bon llibre per entendre el desgavell del final de la guerra civil i el que va venir després.