El subhastador / Joan Samson

El típic cas de llibre al que hi arribo després d’una recomanació, sí, tinc un problema amb això per no parlaré de mi sinó d’aquest El subhastador de Joan Samson, caldrà veure si val la pena o no (i després hauré de recordar qui me’l va recomanar per veure si el seu criteri encaixa o no amb el meu). Aquest llibre va publicar-se poc abans de la mort de l’autora a causa d’un càncer amb 38 anys i és la seva única obra.

Tenim una família en un granja en un poble americà, el pare de família, la seva mare, la seva dona i la seva filla petita. Una família que viu com pot del que aconsegueixen plantar, de les seves vaques… fins que un dia arriba un subhastador a demanar si tenen res que els sobri que ho subhastaran pel departament de policia. Es veu que és una cosa molt americana, donen alguna cosa, un petit percentatge va pel que fa la donació i el benefici pel destinatari de la subhasta benèfica. Però comencen a fer subhastes d’aquestes cada setmana, i cada vegada el departament de policia té més personal, i les coses que a la gent li sobren comencen a acabar-se.

—Tu no n’has tingut mai, de fe, fill. Vosaltres els joves no en sabeu res dels valors d’abans.
—I què té a veure amb els valor d’abans el fet que en Gore estigui reclutant una tropa d’ajudants? —va preguntar en John—. M’agradaria saber per què en vol tants. Són els valors d’abans el que fa que hàgim d’alimentar les subhastes setmana rere setmana? Abans que ens n’adonem haurà convertit tots els homes de Harlowe en ajudants de policia. Déu sap quina en porta de cap.
—Hi deu haver com a mínim vint pobles a New Hampshire que organitzen subhastes els dissabtes —va dir la Mim, col·locant el peto texà sota l’agulla i engegant la màquina.
—I porto tota la setmana repetint-vos que en Perly no té cap culpa de la xerrameca d’en Gore. No us podeu creure ben res del que surt de la bova d’un Gore. Aquella casa sempre ha estat can Pixa. I la veritat se’ns en fot, a aquella tropa.

A veure, en principi demanen que se’ls hi doni alguna cosa, no voldran ser ells els únics que no donen res… hi ha gent que es nega i després és gent que té terribles “accidents”, i quan ja no hi ha més trastos s’emporten altres coses, com les armes, i després de les armes tot és molt fàcil. I l’ambient de la novel·la es va fent opressiu com una mala cosa.

La Iaia no deia ni una paraula sobre el tema de les subhastes i de la resta, fet i fet, tampoc no deia gairebé res. Quan no mirava la tele o jugava amb la Hildie, passava llargues estones asseguda al sofà, amb els braços esquifits plegats sobre la bata prima, mirant per la finestra. Si li deien res, amb prou feines responia i feia setmanes que no explicava cap història. Incòmodes, en John i la Mim miraven de parlar-se quan ella no hi era. Cada vespre, a l’hora de sopar, el desànim era tan gran que darrerament la Hildie feia una rebequeria cada cop que la cridaven a taula.
I al poble les coses no anaven gaire millor. Quan en John o la Mim es topaven amb gent que coneixien de feia dècades, somreien i parlaven del temps o del cost de la vida o de la perversitat de les màquines. Xerraven com ho havien fet sempre, només que ara aquelles converses quotidianes semblaven sorgides d’un silenci tan pregon com el que regnava a casa seva.

Comencem a veure cap a on van les coses. Empobrir i putejar la gent fins que han de marxar venent les seves terres a preu de saldo, i aleshores algú podrà fer un bon negoci sense aquests molests grangers i la seva forma de vida.

—Si voleu venir a conèixer el lloc on es construiran les instal·lacions recreatives abans de comprar res, us convido a tornar el mes vinent, després que els antics propietaris hagin marxat i la terra estigui lliure. Però creieu-me, la meva paraula és or. I l’indret a què em refereixo és el paratge més bonic de tots. Per això no el posem a a venda i el reservem perquè tota la comunitat en pugui gaudir. És millor que el pa i el vi. Queda a tocar d’un estany i té un estable que es convertirà en un preciós centre recreatiu, un prat en un pendent escarpat que si us agrada esquiar us deixarà meravellats, i hectàrees i més hectàrees de boscos per conduir la moto de neu o fer esquí forapista. Hi ha un bosc encantat i tot, amb pins tan alts que us hi podeu amagar a sota per espiar com ballen les fades. D’aquí un parell de setmanes haurem passat el bulldòzer per totes les parcel·les i podreu arribar amb cotxe a cadascun dels lots.
“Però és important que tingueu present aquest fet incontestable: el món sencer està despertant. Milions de persones s’estan adonant que van perdre una cosa preciosa quan van marxar del camp. I ara hi estan tornant en massa. En els últims deu anys aquesta terra ha quadruplicat el valor. I quan la gent vegi què estem fent aquí, quan respirin aquest aire i sentin sota els peus la flonjor d’aquests prats, se’n tornarà a quadruplicar el valor en qüestió de setmanes. Si us espereu gaire pot ser que us hàgiu d’acabar barallant amb algú altre que s’ha enamorat tan bojament com vosaltres d’una masia de somni. Si compreu ara, només haureu de pagar la terra. Tots els luxes (les instal·lacions recreatives, l’autèntica comunitat rural) us arribaran com un merescut premi per haver tingut la visió de ser els pioners.

El tema de gent de ciutat anant a viure al camp és universal, i les segones residències en són un exemple molt clar. No és necessàriament dolent, es pot coexistir, però l’agricultura dona el que dona i vendre una casa o una masia o un terreny urbanitzable és molt més rentable que tenir aquell mateix prat destinat a pastures. El camp com un parc temàtic de natura verge i domesticada i còmoda… per un preu. I si  subhastar i vendre coses pràticament robades i terres aconseguides amb mètodes extremadament qüestionables no us sembla prou fort…

—L’adopció és un procediment molt car.[…] Segons els nostres càlculs, no podem donar aquesta nena per menys de deu mil dòlars.
Entre la gentada es va sentir una exclamació continguda.
—Tingueu present això —va prosseguir en Perly alçant la veu—: aquesta és una nena blanca amb els millors antecedents genètics. La seva mare és meitat alemanya, meitat sueca i el seu pare és anglès. Promet ser la perfecta filla rosseta i d’ulls blaus. Si algú de vosaltres ha intentat adoptar una criatura blanca, ja deu saber que hi ha una llista d’espera de prop de quatre anys, i tot i així, si tens més fills, és pràcticament impossible que te la donin. Les adopcions independents com aquesta són cent per cent legals, però no són fàcils (no són gens fàcils) de trobar, sobretot si aspireu a tenir una nena perfecte, blanca i noveta de trinca.
[…]

—Aquest nadó està disponible avui. Ara —va dir—. O sigui que si no voleu que els vostres nets tinguin ulls ametllats o el cabell cresp, aquesta és la vostra oportunitat. En aquest món tothom té el que pot pagar.[…] Per tant, el mètode més econòmic de resoldre l’espinós problema de qui es quedarà aquesta nena és posar-la a subhasta d’acord amb la respectable i arrelada tradició de Nova Anglaterra. —En Perly va picar el púlpit amb el puny imitant un sacerdot en el moment culminant del sermó—. I doncs —va dir—, sento que algú dona deu mil dòlars?
[…]
—Sé que us sentiu tímids i incòmodes —va etzibar en Perly—. És una comesa molesta. Però també sé que si no volguéssiu ser pares no seríeu aquí. Tant de bo hi hagués una manera més senzilla de fer-ho, tant per aquesta nena com per vosaltres. Però no heu d’oblidar que fins i tot la via habitual costa diners, tenint en compte com funcionen els hospitals avui dia. Aquesta és una manera poc problemàtica de tornar a casa amb un nadó acabat de néixer. Sense burocràcia. Sense dolors de part. Sense problemes racials. Algú en dona deu mil per començar?

En aquest llibre hi ha molts temes, un d’ells és el final d’un tipus de vida, que no deixa de ser un tema molt freqüent en les novel·les grit-lit… bàsicament la gent no es pot guanyar la vida, només tenen una mica de terra, i la terra potser sí que pot valdre, però els que hi viuen d’una manera que costa d’entendre, al llarg de generacions en una mena de comunió sagrada amb la terra… aquest gent sobra perquè es puguin fer pistes d’esquí o xalets amb piscina o el que sigui. I el poder de la violència, una violència implícita que va minant a poc a poc fins que no reps els subhastadors a trets perquè ja no tens armes, com a exemple. I de com la gent, els que haurien de ser els teus aliats prenen posició en contra teu, per allargar una mica més el seu temps, per treure’n alguna cosa. Excessiu? Us recordo que durant la Segona Guerra Mundial els nazis tenien l’ajuda per buscar a jueus amagats d’altres jueus, o sigui que potser no és tot tan fàcil. El poble està lluny i el poder local està en mans dels “dolents” o sigui que el protagonista i la resta de vilatans estan sols i a la mercè del que vulguin fer amb ells.

El llibre és un crescendo d’angoixa i mal rotllo que porta a un desenllaç que no explicaré. Llibre molt recomanable, val molt la pena, i les pàgines passen a tota velocitat, bon llibre, interessant i molt ben escrit, no es pot demanar més.