El rei de la Cerdanya / Sebastià Bennasar

Amb Sebastià Bennasar em passa una cosa: em cau bé però els seus llibres no m’acaben de fer el pes. No és greu, i no vol dir res d’ell o de la seva capacitat d’escriptor, de vegades passa que els llibres no et convencen. Aquest és una mica la darrera oportunitat, i depenent de què em sembli abandonaré del tot o no aquest autor.

I el principi bé, molt bé, a veure si es manté. Tenim la història del rei de la Cerdanya, el Martí Cots Saleta, més conegut com a Rambo, un malnom que ja ens diu moltes coses. És un personatge real, l’autor ficcionalitza un personatge que sembla tenir moltes més ombres que no pas llums.

El llibre comença el dia que el deixen anar de la presó, tothom fa apostes sobre el temps que trigarà a tornar-hi, si no és que algú es dona el gust de fotre-li un tret, perquè de motius i ganes per matar-lo tothom en té.

—Si és que en el fons té tota la raó del món, en Pere. Una escopetada i adeu al problema. Ha fet més mal en Rambo en trenta anys a la Cerdanya que tots els ossos i llops que han tornat a fotre aquí dalt. Això sí que és una fera salvatge collons.

—No diguis bajanades, si no n’has vist mai cap, d’os, ni putes ganes. I de llops diuen que n’hi ha però jo tampoc no n’he vist mai cap, i en canvi en Rambo sí que el tenim aquí, el molt fill de puta. I el tenim aquí perquè cada dos per tres el deixen anar o se’ls escapa, que es veu que són beneits aquests Mossos. Ara, a l’hora de fotre’t la multa no fallen, no, els malparits.

rambo. © Drümmkopf, Creative Commons.

Un delinqüent, un bala perduda, un tros de bèstia que armat amb la seva escopeta imposa el terror. Es considera un rei i no vol súbdits, vol esclaus acollonits de por, troba que és el que li pertoca.

La zona, el territori, aquí és determinant. La Cerdanya era una zona agrícola, un àmbit rural que va fer un salt endavant amb el turisme, un salt que no sempre s’ha vist bé. Un dels qui no ho porta bé és el Rambo.

Et molesta molt tota aquesta gent que ve de Barcelona amb ganes de respirar aire pur i d’experimentar sensacions noves. Que vinguin a llaurar a l’estiu si tenen collons, o a buscar les ovelles quan es perden i quan les has de perseguir durant dos dies per tota la vall perquè sou pobres i cada cap de bestiar compta i no es poden deixar perdre. Que treballin la terra i si llavors encara la troben bonica tindran tot el teu respecte, és massa fàcil venir i deixar-se extasiar pel paisatge i per les vistes i fer el pixapí, sempre tocant els collons a la gent de la Cerdanya, sense saber-ne res, fent túnels i pistes d’esquí i equipaments nous, escoles, instituts, pistes de patinatge i tot de merdes que els ceretans no necessiten per a res i que només serviran per dur nous turistes, la plaga, el càncer que omple les muntanyes amb les vambes acabades de comprar, els sacs de dormir de darrera generació i accent xava a la boca que tant et molesten, Rambo.

Cerdanya. © Brian Adamson, Creative Commons.

Anirem seguint el Rambo des de diferents punts de vista narratius i diferents moments temporals, una aposta arriscada que si no surt bé pot deixar un llibre confús. Però també ens dona una mica més de relleu al personatge.

“No sé per què li diuen Rambo de la Cerdanya quan hauria de ser el nostre rei. No el justifico pas, jo només sé que la mare i el tiet li donen menjar quan saben que campa pel país. I me n’alegro que ho facin, no puc explicar per què, però empatitzo amb aquest home, amb en Martí, l’únic que ha viscut sempre lliure com ha volgut ser o potser l’únic que ha viscut només com ha pogut, ves a saber. No diguis que soc jo qui t’ho he dit, perquè podria tenir problemes, però en Martí és a la vegada el nostre fracàs com a societat en conjunt i la seva victòria com a individu més enllà del sistema, no sé si m’entens.”

Un d’aquests punts de vista és del periodista que intenta escriure un llibre, fer alguna cosa amb aquesta matèria primera, una aproximació a l’autoficció però també una manera de retratar l'”ecosistema literari” català. Un ecosistema precari, fins i tot molt precari, no cal insistir tant en el tema.

Nosaltres ens mantenim dins la legalitat vigent i intentam col·locar més peces periodístiques o algun projecte d’escriptura o alguna traducció i així anem arraconant els nostres projectes personals, llogant el temps i el cervell a qui ens vulgui fer el favor de donar-nos feina pagada, la que no genera incerteses, la que serveix per pagar l’escola de les nenes, el lluç a la plaça, la llet del supermercat, les factures de la llum i de l’aigua. Les novel·les, els relats, els poemes, queden per al temps lliure, per a les hores robades a la son i a la salut. Sí, escriure, amic meu, és un esport de risc precisament perquè es fa assegut i amb totes les incerteses del món: el talent, el públic, si això seràs capaç d’explicar-ho o no te’n sortiràs i arribarà el fracàs més absolut, el de la incompetència de narrar. El desgast mental és brutal en cada una de les preses de decisions, en cada paraula triada per explicar la història.

I seguim amb el Rambo, amb més aproximacions al personatge i al seu rastre delictiu i de violència.

I tard o d’hora la cagues, perquè la Guàrdia Civil et posa paranys, i te’ls posa perquè tots els alcaldes de la Cerdanya els demanen que et facin caure, que ets una salvatgina que els malmets la gent enlaire. Tot i això, respectes els pagesos que tornen de mercat amb els diners fets, perquè hi ha coses sagrades. La mare sempre t’ho ha dit: mai els facis mal perquè arribarà un dia que els hauràs de menester i sempre els tindràs si els has respectat. I per a tu això ha estat norma. Perquè la mare t’ho ha demanat i la mare et demana poques coses i les que et demana són de sentit comú.

El mitjans de comunicació de masses han fet molt per “romantitzar” aquests personatges, una mica com el que va passar amb els quinquis als 80, una època que el Rambo ha evitat per poc, i perquè segurament la delinqüència urbana no era el seu àmbit.

© Will Dabbs, foto treta d’aquesta pàgina.

[…] com s’acarnissarien amb tu, perquè ets català, Martí Cots, i on s’és vist que puguis escapar-te disparant contra la sacrosanta Guàrdia Civil i ferint un dels seus agents que es juguen la vida per Espanya, i que hi hagi gent que et dona suport, quina mena d’escàndol és aquest, colla de terroristes i separatistes i judeomaçons. Sort que vares marxar el 1993 i internet encara era a les beceroles i no sabíem com ens canviaria la vida, perquè hauria estat brutal llegir els comentaris anònims a la premsa l’endemà quan es publiqués la teva escomesa i quan algú no hagués censurat prou la teva actitud.

Una de les seves gestes, fugir de la Guàrdia Civil amb un tractor, passar a França, fugir dels gendarmes, arribar a Itàlia, escapar-se dels carrabinieri quan ja el tenien detingut i emmanillat… Costa no admirar, ni que sigui una mica, aquesta tenacitat pràcticament suïcida, o sense el pràcticament.

—El que no pot ser és que un tipus sol i amb l’edat mental d’un nen de dotze anys hagi burlat més de cent gendarmes i un helicòpter.– El capità Molina treu foc pels queixals, pensant on collons deu ser tota la grandeur de França davant aquella colla d’incompetents incapaços de parar un pagès en un tractor, per molt enemic públic número u que sigui a la Cerdanya. I es caga en tot quan li van passant el teu informe de malifetes: robatori d’un cotxe, robatori d’una moto, assalt a una pobra dona per robar-li el lloguer del mes. Tot en menys de vint-i-quatre hores. Un bonic historial que no ha fet més que començar.

[…]

Així és com la llegenda d’en Rambo de la Cerdanya es converteix en internacional, en el precís instant en què els carabiners poden explicar que en menys de deu minuts un tipus s’ha tret les manilles, ha sortit del lavabo i ha pujat a un tren i s’ha fet fonedís després que cent gendarmes francesos i un helicòpter el perseguissin per tot el sud del país, on ell havia entrat amb un tractor groc. Torno a repetir-ho: si fossis americà ja tindries la teva pròpia sèrie de televisió.

MM © Colby Stopa, Creative Commons.

I sobre l’actitud suïcida de Rambo:

Bona part dels agents que el segueixen tenen més estudis que ell, tenen una vida més convencional, més arreglada: fills, família, hipoteca. Coses a perdre, en definitiva. En Rambo no té res per perdre i tot per guanyar i per això és tan agosarat amb els seus envits. El policia que el persegueix té por de la bala que li pot encastar, i de l’esvoranc que ha de saltar. Ell no, ell salta o dispara, segons el que convingui en cada moment, i no pensa en les conseqüències perquè no les tem o perquè les assumeix. En canvi, el policia primer pensa en la seguretat pròpia i després, només després, en el fill de puta que té al davant.

Un llibre que m’ha reconciliat amb l’autor, tot i que la manera de narrar-ho tot dona una sensació una mica dispersa, a mig camí d’una novel·la i d’un llibre de true crime. De totes maneres la lectura és trepidant, i el fet de estar basada en un personatge real (que encara està viu!) li dona un plus. Una cosa que es repeteix és que persones com el Rambo són una errada del sistema i que a la presó simplement ha aprofitat per aprendre a ser millor criminal.

Molt recomanable, i per cert, m’ha encantat la picada d’ullet final amb Andreu Boix / Albert Villaró.

(Visited 30 times, 1 visits today)