El quadern gris / Josep Pla

Molt bé, he rellegit El quadern gris, de Josep Pla, i ara què?

No sóc un estudiós, i possiblement ja hi haurà gent més preparada que haurà escrit sobre aquest llibre tot el que calgui dir-ne. Tot i així, potser en puc parlar una mica, al cap i a la fi me l’he llegit dos cops, i sóc dels que creu que quan un es llegeix un llibre es guanya el dret a opinar. O sigui que som-hi!

Però em guanya un sentiment de feina inabarcable. És un llibre genial i completament planià. Els detalls, les observacions i un ús d’adjectius com ningú ha tornat a fer en català. Les petites coses, les petites històries tot passa per la seva lupa, pel seu microscopi més aviat. És un llibre íntim, un dietari, i el gran dibuix, la gran idea del món potser no queda del tot clara, però les petites coses queden retratades millor que fotogràficament, perquè l’exactitud que li falta queda substituïda per poesia, tot i que Pla digui que ell no és de fer versos.

Trobo que aquest és un bon llibre de Pla però potser no él millor per iniciar-s’hi. Amb els autors amb una producció molt gran sempre hi pot haver la por de no encertar amb el llibre, és un risc i són matemàtiques, un autor amb una dotzena de llibres té un cert risc, però estem parlant d’un autor amb unes obres completes que freguen la cinquantena, una mica com en Pedrolo (tot i que Pedrolo passa de cent). Són autors que intimiden al profà, potser per iniciar-se en Josep Pla serveixi aquest article, i aquest altre per Pedrolo. Fet l’autobombo, deixem que sigui el mateix Pla qui parli d’aquest llibre.

29 d’abril.— Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil masa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Aquests apunts són de la part ja de cap al final del llibre, quan ni que sigui de lluny Josep Pla comença a pensar que en algun moment haurà d’aturar-se. El llibre té parts absolutament memorables: una casa de senyoretes de Palafrugell que sembla treta d’una novel·la de terror, una descripció dels cursos de ciències a la universitat amb les seves sortides a Montjuïc absolutament del·lirants… Una que m’agrada especialment és cap al final, una nit a Girona, passejant i fent temps pel primer tren del matí a Barcelona, més de trenta pàgines d’un passeig ple de records, gairebé fantasmal en Pla sembla una ànima en pena passant comptes amb el seu passat d’internats.

Amb aquest llibre comença la seva col·lecció d’Obres completes (les definitives de Destino, les de les tapes vermelles), tota una declaració d’intencions. Tot i que algunes parts varen ser publicades com articles, el llibre aparegué el 1966, van ser més de quatre dècades de revisió i reescriptura del dietari original. Per això no sembla escrit per un noi de vint-i-un anys, per això i alguns anacronismes es parla d’aquest llibre com un “dietari de ficció”. Està considerat un dels millors llibres, sino el millor, de Josep Pla i és difícil no recolzar aquesta idea, clar que per dir coses d’aquestes l’ideal seria llegir-ho tot de Pla… se’m gira feina!