El pèndol / Anna Gas Serra

Hi ha Premis Mercè Rodoreda que m’han agradat, i també n’hi ha que no, a veure cap a quina banda caurà aquest de l’autora Anna Gas Serra.

El llibre recull una dotzena de contes, d’una extensió raonable (no són mininovel·les, però tampoc microcontes o contes minimalistes). I estan molt bé, molt i molt bé. De vegades són desconcertants, en alguns jo he pensat allò de “però què?!” (sí, allò que si sou amants dels anglicismes seria what the fuck i sou amants dels acrònims en anglès seria WTF). Sorprenents, frescs, ben escrits i amb el ritme que necessita un conte, mantenint la tensió més que no pas amb un ganxo final.

El tema? La vida, més o menys, això també inclou, per exemple, la visió d’un professor a Excurs.

—M’agrada aquesta brusa, contrasta amb el dia que fa. El carrer gris, el cel gris, i tu de verd llima. Hauries de plantar-te un dia a l’aula amb mi perquè et veiessin els meus alumnes, que cada cop van més negres i maquillats de manera estrambòtica. Això sí, tots i cadascun amb el pentinat de moda, semblen sortits d’una revista de sala d’espera. M’hi esforço molt, perquè entenguin que formar part d’una massa uniforme calçada amb quatre varietats de Fila els hauria de provocar més vergonya que orgull, però no serveix de res. No només són adolescents, sinó que són els adolescents que suspenen la filosofia a l’institut i que els pares forcen a venir a l’acadèmia a rebre unes classes de repàs que, malgrat ser tot el contrari de la tabarra que els dona el sapastre que fa de professor a l’institut, no els interessen en absolut.

LJ Fila shoes © Bryan Horowitz. Creative Commons.

O una conversa entre amigues sobre les filles adolescents, per exemple, al conte Ariadna.

No, comprèn-me… Espera que agafo un clínex… Comprèn-me: sempre he tingut una relació preciosa amb la meva filla i ara en qüestió de mesos se l’està carregant sense miraments. I li és igual, Magda… Sí, t’ho dic jo, que no li importa gens… Després de l’incident d’aquella nit, en què vaig aconseguir dormir com a màxim una hora, encara em va atacar més. És com una bèstia silenciosa, l’Ariadna. Sembla que no hagi trencat mai cap plat, no t’alça mai la veu, sempre té l’habitació impecable… Però a l’hora de la veritat és com una cobra que t’escup el verí quan li dones l’esquena, a traïció. Estàvem sopant tots quatre junts —cosa mai vista últimament— i ella estava de morros, gairebé no aixecava la vista del plat i menjava com si tingués pressa. Què tens, filla?, li demano, i em deixa anar que per què vull que s’estigui més temps a casa si quan sopem junts no parlem, només mirem la tele en silenci. Ah! És que jo ho faig tot malament, veus? És que m’odies!, li dic, no et reconec, Ariadna. I ella esbufega i diu, és que no se’t pot dir res, i va el meu marit i assenteix. Tu calla, Lluç! Què has d’opinar, si tant se te’n fot que la teva filla hi sigui o no! Llavors ella s’aixeca i marxa, i la segueixo pel passadís i la intento convèncer que torni a acabar-se la sopa, però m’ignora, es tapa les orelles i es tanca a l’habitació. I quan en surt després d’una estona —a sobre!— agafa i se’n va.

_MG_1145.jpg_effected © Jordan Cameron. Creative Commons.

Petits moments que fan que mentre llegim el conte pensem “coi, això està molt bé”. Hi ha un conte que comença com els altres però es va descobrint com el més trist i poètic, Camí ascendent.

A ell tampoc no li agradava agafar el metro. Era un home temperat i excepcionalment sensible als estímuls de l’entorn, per la qual cosa detestava haver de sofrir els diversos canvis d’ambient a què el transport soterrani el sotmetia: del carrer engreixat de fums a l’andana irrespirable; d’allà, a l’interior d’un vagó de vegades refrigerat i d’altres no; i després, una altra andana i un altre carrer igualment desproporcionats. Per això, fins que no vaig tenir prou pes i alçada perquè no se m’endugués la velocitat no vam començar a anar en moto. Agafàvem l’autobús. La línia que frequentàvem fa anys que va desaparèixer, però, per dins, els busos d’ara no són tan diferents d’aquells o, com a mínim, conserven l’estructura primitiva que els fa tan exquisits. De petita, i encara ara, em fascinava que existís un vehicle de tals dimensions que hi podies viatjar dreta al costat de moltes altres persones, algunes assegudes en fileres al costat de desconeguts, com en un teatre. Ell m’agafava de la mà i m’encoratjava a fer una bona gambada per pujar-hi sense ensopegar.

01-22-1953_11269 Nieuwe bus GVB © IISG. Creative Commons.

L’autora s’ha dedicat sobretot a la poesia, però aquest recull de contes és d’allò més destacable i posa el seu nom com un dels que s’han de tenir en compte. Jo almenys miraré de no perdre’m el proper que faci. Molt recomanable, un recull de contes com manen els cànons, variat i amb entitat pròpia.

(Visited 268 times, 1 visits today)