El passatger; Stella Maris / Cormac McCarthy

Ara feia temps que no m’acostava a Cormac McCarthy, la darrera (i fins ara única) ressenya que vaig fer-ne va ser fa més de deu anys, aquesta, i encara abans havia llegit la trilogia de la frontera (alguna editorial podia publicar-la en català?). És un dels grans de la literatura americana, algú capaç d’escriure coses estil western i no caure en el ridícul, una mica a l’estil d’un altre autor que m’agrada força Jim Harrison i que us recomano.

En aquest volum ens trobem dues novel·les El passatger i Stella Maris, suposo que tindran algun tipus de connexió perquè l’editorial hagi preferit un sol volum enlloc de fer calaix amb dos. Doncs res, em poso amb El passatger, que té un inici francament estranyot, alternant capítols rars perquè sí (en cursiva i afortunadament més curts) amb capítols més llargs però més normals. Almenys al principi no es veu clara la relació, suposo que ja anirà sortint. La història que no és un pur deliri parla d’un avió accidentat al fons del mar a tocar de la costa i dels submarinistes que van a mirar allò.

L’Oiler havia tallat el mecanisme del pany i la porta era oberta. Era just passada l’entrada de l’avió, ajupit contra la mampara. Va fer un gest amb el cap i en Western es va aturar a la porta i l’Oiler va il·luminar amb el llum el passadís de l’aeronau. Les persones assegudes als seients, els cabells flotant. Les boques obrtes, els ulls mancats de cavil·lacions. La cistella de treball era a terra al costat de la porta i en Western va allargar el braç i va agafar l’altre llum de busseig i va avançar cap a l’interior de l’avió.
A poc a poc, es va anar empenyent amb les cames pel passadís, passant per dalt dels seients, amb les botelles arrossegant-se per spnre seu. Les cares dels morts a pocs centímetres. Tot el que podia flotar era contra el sostre. Llapis, coixins, gots de cafè de poliestirè. Fulls de paper amb la tinta escorrent-se i formant taques jeroglífiques. Una claustrofòbia creixent. Es va doblegar sobre si mateix i va fer la volta i va recular.

Tenim un personatge poc parlador i una mica torturat pel que va fer a Vietnam (si us voleu fer una idea recomano el llibre Nam, ressenyat en aquest mateix blog), el seus traumes… bé aquí ho teniu:

De què et penedeixes? T’ho puc preguntar?
Penedir-me.
Sí.
De tot.
I si me n’expliques una part?
D’acord. Dels elefants.
Dels elefants?
Sí. Dels putos elefants.
No t’entenc.
En sortir de Quang Nam amb l’helicòpter es veien uns elefants a les clarianes, i els mascles reculaven i aixecaven les trompes i ens desafiaven. Imagina-t’ho. Quin atreviment que tenien. No sabien què érem. Però vetllaven per la parenta. Per les criatures. I cap aquí que venim nosaltres en aquell helicòpter de combat armat amb aquells coets de 70 mil·límetres. No els podies disparar gaire a prop de l’objectiu perquè el coet havia de recórrer una certa distància per armar-se. Per armar l’ogiva. Ni tan sols eren gaire precisos. De vegades les aletes no s’obrien bé i es posaven a trontollar com un coi de globus. Podien acabar en qualsevol lloc. Així que potser vam pensar que a fer punyetes. Potser se salvaran. Però no fallàvem mai. I saltaven enlaire. Fotien una explosió. Imagina-t’ho, tio. No havien fet res. I a qui anirien a queixar-se? Així que penso en això. Em penedeixo d’això. Entesos?

Quan parlo de les parts que són pur deliri em refereixo a coses així:

Potser va ser un gos el que la va despertar. Alguna cosa a la carretera a la nit. Després la quietud. Una ombra. Quan es va girar hi havia una cosa a l’ampit de la finestra. Ajupit a la banqueta amb les mans clavades als genolls, mirant de cua d’ull, el cap girant a poc a poc. Orelles d’elf i ulls freds com bales de pedra en la claror crua del llum de mercuri del pati que queia sobre el vidre. Es va moure i es va girar. Una cua de cuir serpentejava sobre les potes de llangardaix. Aquells ulls cecs la buscaven. Gronxant el cap en el coll eixut dins del collar de ferro negre que duia. La noia va seguir aquella mirada sense parpelles. Alguna cosa a les ombres més enllà de la llum de la claraboia. L’alè del no-res. Una negror sense nom ni mesura. Va enterrar la cara entre les mans i va xiuxiuejar el nom del seu germà.

A veure, començo a entendre’n el sentit però em fa la impresió que l’autor, en aquestes parts, s’està agradant a sí mateix, i això normalment no sol coincidir amb el gust dels lectors. Per exemple el personatge preferit de George R.R. Martin a Joc de trons era Bran, un dels personatges més ploms que s’han vist mai. Però en fi, van passant coses mentre sembla clar que en aquell avió estavellat hi falta algú.

El que va caure disparat sobre la moqueta eren si fa no fa quatre grapats dobles de monedes d’or de vint dòlars Àguila doble de la Fàbrica de Moneda dels Estats Units tan brillants com el dia que les van encunyar.

Es va quedar assegut mirant-se-les. En va recollir una i la va fer girar a la mà. No en sabia res. Quin valor podrien tenir. Si ni tan sols es podien vendre. Mai no havia sentit a parlar de Saint-Gaudens. De la seva estranya odissea com a artista. Va apilar les monedes com si fossin fitxes de pòquer. N’hi havia dues centes. Tres mil dues-centes en total? Un valor nominal de seixanta-quatre mil dòlars. Quin valor real devien tenir? Deu vegades més? Acabaria descobrint que es quedava molt curt.

Però arriba un moment què ni la part “normal” del llibre es lliura d’el que sigui que pretén l’autor, un exemple? Aquí el teniu:

Així i tot. Sigui com vulgui, la idea de les partícules puntuals és contrària al sentit comú. Allà hi ha alguna cosa. La veritat és que no tenim una bona definició del que és una partícula. En quin sentit un “hadró” està “constituït” per quarks? Amb això, el reduccionisme agafa el bou per les banyes? No ho sé. La concepció de Kant de la mecànica quàntica —i cito— és “allò que no està adaptat a les nostres facultats cognitives”.

Més? Més!

Per a l’escèptic, tots els arguments són circulars. Suposo que això significa que fins i tot aquest ho és. Sigui com vulgui, no em vull ficar en un embolic sense obectiu sobre el significat de la mecànica quàntica. És la teoria física més reeixida que hem tingut mai. Si la interpretació de Copenhaguen té cap desencert, és el fet que Bohr havia llegit molta filosofia dolenta. Potser hauríem d’anar fent via.

Ha perdut el senderi Cormac McCarthy? No ho sé, però no pinta bé. Tota la novel·la El passatger no deixa de donar una sensació erràtica, com si l’autor no tingués gens clar que ens vol explicar, o cap on ens vol dur. Anem seguint històries d’accidents, passats, amors, persecucions i feines perilloses, però amb una connexió molt feble. Potser tot plegat tindrà sentit amb la segona part i tot llegint Stella Maris la cosa agafi una consistència que ara mateix no li sé veure.

El panorama és força descoratjador, oi?
No li va contestar. Van pujar al cotxe. En Kline va engegar el motor. No sé ni si tan sols ho entens, va dir.
Entendre què?
Que estàs detingut.
Estic detingut.
Sí. No estàs acusat de res. Estàs detingut i prou.

Hi ha una persecució, més o menys, al prota el processen, ecos de Kafka? Una mica sí, una mica a la desesperada. La fugida no deixa de ser un territori còmode pel nostre escriptor, tot i que nosaltres cada vegada tenim més preguntes.

Es va traslladar a una barraca a les dunes just al sud de Bay St. Louis. Als vespres recorria la platja i es quedava contemplant el cel per sobre de l’aigua grisa, on bandadesde pelicans baixaven amb dificultat per la costa amb aquells vols lents en tàndem damunt la marejada mar endins. Ocells improbables. A la nit veia com s’encenien els llums al llarg de la carretera elevada. Llums al llargde l’horitzó, el trànsit lent de vaixells o els llums distants de les plataformes de perforació. La casa tenia aigua freda procedent d’una cisterna, però no electricitat. Una petita estufa panxuda de ferro colat on cremava la fusta arrossegada pel mar. No tenia diners per comprar bombones de gas per a la cuina, així que també cuinava a l’estufa de llenya. Arròs i peix. Albercocs secs. El temps va començar a refrescar i passava els dies assegut a la platja enmig del vent cru procedent del golf, embolicat amb una manta de l’exèrcit i llegint sobre física. Poesia antiga. Intentava escriure cartes a la germana.

Es pot fugir d’un mateix? Del tot?

En Kline va mirar enfora cap al carrer. La identitat ho és tot.
D’acord.
Podries pensar que les empremtes digitals i els números et donen una identitat diferenciada. Però aviat no hi haurà cap identitat tan diferenciada com simplement no tenir-ne cap. La veritat és que tothom està detingut. O ho estarà aviat. No els cal restringir-te els moviments. Només han de saber on ets.
A mi això em sona a paranoia.
És paranoia.

Té moments brillants, però no canvien del tot la sensació de que la novel·la fa aigües, o que potser no ha acabat mai de funcionar com a conjunt, que li cal molta feina d’edició per arribar-hi. Però bé, suposo que a hores d’ara cap editor té nassos de dir-li això a un dels autors més respectats de les lletres nord-americanes.

I arribem a la segona part. Segons l’autor això seria una altra novel·la, però no, és la segona part de tot plegat que du el nom d’Stella Maris i és el manicomi on ingressa per voluntat pròpia la germana del protagonista, que ja sabem que és morta, en Cormac no porta bé això de mantenir els espòilers. I totes les coses que han quedat pendents suposem que les anirà recuperant com a part de la seva teràpia, i són moltes coses, una ment genial per les matemàtiques i bastant negada per altres coses, una herència fantàstica rebuda en monedes de vint dòlars (això ens sona) i una infància a Los Alamos, Nou Mèxic, amb tota la gent que treballar en el projecte atòmic americà.

Per cert, si ens creiem el que se’ns diu, els dos germans (el protagonista de la primera part i l’Alice protagonista de la segona) estan morts alhora i sobrevivint-se mutuament, és a dir els dos s’han sobreviscut mentre l’altre és mort, alhora…entenc que és un joc i no una errada. I el que tenim són les converses de l’Alice amb el psiquiatre:

Mai no m’has acabat de dir per què hi estàs en contra.
El que no he fet és donar-te la resposta que busques.
Si tu ho dius.
No saps què són els antipsicòtics i no saps com funcionen. Ni per què. Tot el que tenim al capdavall és un espectacle de discinèsies tardanes que caminen tantejant el camí aferrades a la paret. Agitant-se, bavejant i parlant entre dents. I per als que segueixen la travessia cap al buit hi ha estacions de pas en què els missatges tot d’una es tornen encara més descoratjadors. Potser una esgarrifança sobtada. Hi ha dades al món que només estan disponibles per a aquells que han arribat a cert nivell de dissort. No pots saber què hi ha allà baix si no has estat allà baix. L’alegria en canvi amb prou feines ensenya gratitud. Un silenci pensatiu.
Només un silenci.
Deixant de banda la seva buidor general sembla que hi ha un límit màxim de benestar. Suposo que només pots ser feliç fins aquí. En canvi sembla que per a la pena no n’hi ha cap, de límit. Cada estat de misèria més profunda en va seguit d’un altre que no et pots ni imaginar. Cada un d’aquests estats de misèria suggereixen que el pitjor encara ha d’arribar.
Em pensava que havíem començat més positius avui.

Unes 200 pàgines d’això… Sí, té moment brillants però tot i així no és que sigui de lectura gaire agraïda, així en general. Per sort ens va explicant coses que havien quedat penjades o només apuntades a la primera part, sobre la feina dels pares, del pare concretament.

On és Trinity? És a Nevada?
Nou Mèxic.
El teu pare hi va ser?
Sí. Esclar.
Us en va parlar?
No gaire. N’he llegit els informes que es van publicar. El grup del meu pare va ser a uns deu quilòmetres de la zona d’impacte. Els van donar unes ulleres molt fosques. Em penso que eren com unes ulleres de soldar. Però el meu pare va portar les seves perquè es pensava que no podria veure gran cosa amb les ulleres especials del govern. Suposo que es pot interpretar com una metàfora. Però l’única cosa que havien de fer aquelles ulleres era protegir-los de la llum ultraviolada. Van sentir el compte enrere per uns altaveus. Estaven tots bastant nerviosos. Alguns perquè esclataria i d’altres per si no ho feia. Tinc el record del meu pare explicant-nos que en veure el primer raig de llum va fer el gest de posar-se es mans davant de les ulleres i que se’n va veure els ossos amb els ulls tancats. No van sentir cap soroll. Només van veure una llum blanca abrasadora. I després aquella mena de núvol de color lila vermellós elevant-se cel amunt per acabar-se transformant en l’icònic bolet blanc. El símbol d’una era. Tot allò enlairant-se lentament fins a arribar als tres mil quilòmetres d’altura. El vent generat per l’ona sísmica era supersònic i et feia mal a les orelles durant un moment. I per últim, esclar, el soroll. Una detonació intempestiva seguida d’un retrunyiment pesarós, el baluern propagant-se pel paisatge en flames cap a un món que no havia existit mai en aquest costat del sol. Les criatures del desert evaporant-se sense poder emetre ni tan sols un lament i els científics observant amb els vidres negres de les ulleres reflectint una imatge idèntica. I el meu pare observant-ho a través dels dits de la mà fent com qui no hi veu. Però si sabien alguna cosa era que ja era massa tard per saber-la.
Què van dir? Els científics.
Es van quedar allà quiets i van dir Hòstia santa.
No van dir això.
No crec que diguessin res. Simplement es van quedar perplexos. Un amic del meu pare, un físic que es deia Bainbridge i que era el cap del programa, va dir ara som tots uns fills de puta.

Però a aquestes alçades jo ha estava desitjant acabar amb el llibre d’una vegada. A veure, té moments brillants però el conjunt em dóna la sensació de no estar prou conjuntat, de no ser un llibre rodó. Als fans de Cormac McCarthy els agradarà perquè el llibre és molt del seu estil però més “desmelenat” però difícilment serà un llibre que us atrapi si és el primer que llegiu d’aquest autor, si esteu buscant això us recomanaria millor Tots aquells cavalls, o potser fins i tot Meridià de sang, aquest El passatger/Stella Maris el deixaria per si ja sou fans de l’autor, sino pot estabornir una mica i allunyar-vos-en, i seria una pena.