El paradís no era això / Marta Batallé

M’ho vaig passar francament bé amb L’origen de les cols violeta. És per això que, en veure el nou llibre de Marta Batallé, ni ho he pensat i m’he posat amb El paradís no era això, i des de les primeres línies he vist que he encertat de ple.

Tenim a tres protagonistes que viuen al mateix edifici del Raval. El Raval d’avui en dia és pràcticament més un personatge que un escenari. És un barri sense l’aura i la sordidesa decrèpita del vell barri Xino, però tampoc ha millorat massa fins a arribar a ser un barri “dels bons”. El miratge olímpic va millorar el barri, o potser simplement va canviar un tipus de pobresa per una altra?

Al barri ara hi ha apartaments turístics, carteristes multireincidents, narcopisos, llauners i camells, turistes de festa boja, prostitutes multinacionals, plantacions de marihuana… Tot això amb unes temperatures barcelonines que ho converteixen tot en una mena de brou on tenim els protagonistes. La Mai, una noia amb un passat traumàtic que anirem descobrint; el Santos, un rocker que ara trampeja com pot amb negocis de legalitat dubtosa; i l’Helena, que amb la seva família tradicional destaca en aquest grup, la seva normalitat clarament no és la del seu entorn. A més a més, la seva angoixa i la seva sensació d’infelicitat semblen no tenir motiu.

Tens molta sort: un marit que t’estima, un nen sa, vius al Primer Món. La terapeuta ho repetia com un mantra: t’has de concentrar en el que tens, no busquis allò que et falta. A tots ens queden coses per conquerir. […] L’aire contaminat de Barcelona, el rastre dels avions expulsant tones de diòxid de carboni, les xemeneies industrials, els residus abocats al mar. Marxem d’aquí, escapem-nos a una segona residència. Hem de ser previsors, hauríem de contractar un pla de pensions, ja no som tan joves. El somni de la classe obrera. Un miratge enmig d’aquells adolescents que traginen les seves pertinences en els carros metàl·lics dels supermercats acompanyats per gossos famèlics al seu mateix carrer.

Viure al carrer / Vivir en la calle (03) © Arrels Fundació, Creative Commons.

Un món on els més joves han de compaginar els somnis amb les feines precàries, com un camí cap a alguna cosa però amb el perill de cronificar-se. El món de la Mai i l’Helena vindria a ser el mateix, però la manera com s’hi comporten o com s’hi enfronten (i això d’enfrontar-se pot ser literal) és radicalment diferent.

El carrer destil·la l’aroma d’un barri obrer qualsevol. Cambrers convertits en gàrgoles a les portes de cada restaurant s’esforcen a atraure els comensals del nord d’Europa. Les venedores de les cremes antiarrugues formen un ball de màscares que dansa al ritme que dicten els turistes itinerants. La Mai saluda la noia que cada matí ofereix demostracions de planxes de cabells a la porta d’un local minúscul.

El Santos és un músic, un antic rocker que va deixar el seu grup just abans que fessin el salt a la fama. La música, un món màgic i fantàstic de diners i sexe i drogues i groupies, o potser no?  O potser és que les coses han canviat molt i tot això ja no és així? Al marge dels seus intents de negoci es guanya uns calés fent classes de guitarra, però el xoc generacional des de la seva cinquantena fins als nanos a qui explica lliçons és cada vegada més fort, no és una bretxa, és un abisme.

—Escolta’m bé: si mai arribes a ser professional, et passaràs molta estona desmuntant escenaris. Invertiràs el teu temps a compondre, viuràs a l’estudi i repetiràs els mateixos acords milers de vegades… Ningú no es converteix en una estrella sense hores de feina, col·lega. La música és esforç i constància, no té res a veure amb la fama fàcil que prometen els concursos de la tele.

Groupies T.Raumschmiere © Sebastiaan ter Burg, Creative Commons.

—Val, col·lega… Però estudiar està sobrevalorat. Ningú no guanya pasta currant. Només has de veure qui acumula més subscripcions als canals de YouTube: paios que es dediquen a llançar un pastís a la cara d’un pringat i a sortir corrents, a abocar-se un cubell d’aigua gelada a sobre, a gravar qui té la pixada més llarga… Milions de reproduccions, aquesta és la vida real. Avui en dia, la penya es mor per participar en aquests programes que et graven les vint-i-quatre hores… Això és el que vull, ser milionari, no fotre ni brot.

El Raval és el barri de la diversitat, i això és bo, fins que deixa de ser-ho. Perquè tots volem ser tolerants i guais i totes aquestes coses, volem ser-ho però no ho som, o no del tot, o no sempre o sí però no.

La tolerància envers la diversitat ètnica ha passat a ser funcional: es deixa tallar els cabells per un barber àrab, es fa reparar el mòbil per un pakistanès i ha descobert que el xinès de la cantonada li canvia la pila del rellotge a una tarifa més assequible que el joier de tota la vida. Sense comptar les compres d’urgència al colmado filipí del carrer. Però no tolera que a classe d’en Max hi hagi més d’un deu per cent de nens amb necessitats especials provinents d’altres racons del món.

DSC01828 © harveypekar84, Creative Commons.

Els tres personatges principals i les seves situacions avancen, es creuen unes amb les altres i al final s’ajunten al voltant d’un porro, mentre intenten fer plans i veuen com la vida els ha passat per damunt i no saben com. Un llibre molt recomanable, trepidant, que es llegeix molt bé i que deixa amb ganes de més. Si no fa gaire deia que un llibre guanyaria amb una retallada del 50%, en aquest cas no m’hauria importat continuar llegint. Un retrat lúcid del món actual, amb totes les seves contradiccions i contrastos gràcies a un escenari que pràcticament juga com un personatge més, com ja he dit abans. Vaig passar-m’ho molt bé amb L’origen de les cols violeta, i ara m’ho he passat encara millor amb El paradís no era això, només em queda esperar amb ganes el proper llibre de Marta Batallé.

(Visited 231 times, 2 visits today)