El mar de cap per avall / Pep Puig

Ja he parlat altres vegades de Pep Puig, n’he ressenyat tots aquests llibres i n’he gaudit molt, així que agafo amb ganes aquest El mar de cap per avall que, per alguna banda, he llegit que és el revers adult (i tenebrós) de Caminant junts per la lluna.

D’alguna manera, Pep Puig escrivia sempre el mateix llibre, hi havia uns elements tan fixos que semblava que fes això, anar aproximant-se a la mateixa història de diferents maneres un cop i un altre. Això començava a no ser així a Els metecs, tot i que l’escapada al poble va ser un retorn als seus temes de sempre. I es va confirmar una mica més amb Caminant junts per la lluna, o m’ho sembla a mi. Potser només és el fet de canviar un poble per l’altre i passar d’un poble d’interior a un de costaner, amb un protagonista que és el mateix (anys després) que el de l’altre llibre, aquí ja adult i ja gran i fent servir el poble com a lloc on fugir.

Altafulla, a l’hivern, és com una illa. Desapareguts tots els estiuejants i, per tant, buida de cotxes i motos, i apagat el xivarri de bars, gelateries i restaurants, i desmantellats els dos xiringuitos, el del Marítim i l’altre, i deserta la platja —els dos quilòmetres de platja, de les roques del Fortí a punta de Tamarit— de famílies i criatures i colles adolescents, el mar —el soroll del mar, el silenci del mar— a poc a poc va envaint el passeig i els carrerons d’apartaments buits cap endins i cap als costats, i al cap d’uns dies és fàcil tenir la sensació que la seva presència t’envolta per tot arreu, bressolant-te dia i nit. És una sensació agradable, sobretot de nit, perquè et sents com a recer, lluny dels perills del món, pràcticament salvat, i si de tant en tant no pots evitar la claustrofòbia i la malenconia que els entra als habitants de les illes, no cal que esperis l’arribada de cap vaixell incert, sinó que simplement has d’encaminar-te fins a l’estació de tren, o agafar el cotxe i enfilar la carretera d’àlbers que hi ha a la sortida cap a qualsevol altre indret.
Esclar que marxar d’Altafulla (de la part de “baix a mar”, que en diem els que vivim a la platja) no és tan fàcil. Perquè encara que no sigui ben bé una illa, quan agafes el tren o el cotxe tampoc n’acabes de marxar del tot, no només perquè sempre hi acabes tornant —o quasi sempre; de fet, de vegades ens arriba la notícia de gent que no ha tornat— sinó perquè no trigues a descobrir que aquest mar pacífic i fantasmal ha eixamplat el seu territori amb la intenció que no et deixis de sentir protegit, i alhora recordar-te que mai te’n podràs escapar.

Les Botigues de Mar

De què fuig el protagonista? Doncs una mica d’ell mateix, d’una vida que cau a trossos, una mica crisi de l’edat madura.

Estava exhaust. El meu matrimoni —per dir-ho d’alguna manera— no havia fracassat perquè ho havíem deixat córrer, sinó per tots els anys que feia que ho havíem deixat córrer i encara no ho havíem deixat córrer. Suposo que havíem aguantat tot el que havíem aguantat pel Roc, però quan se’n va anar a València a estudiar Belles Arts, a la seva mare i a mi ens va fer l’efecte que d’alguna manera era ell que havia aguantat per nosaltres. I que per això se n’anava, perquè no haguéssim d’aguantar més.

Va coneixent gent, a poc a poc perquè tampoc en té ganes ni és el que ha vingut a fer, però va coneixent un grupet de gent, entre ells la Marie.

Tard o d’hora havia de passar, suposo, i va passar en aquest moment. El partit em va deixar d’interessar de cop. Allà la tenia, la Marie, pocs minuts abans de saber que es deia Marie, fent un petó al seu fill —el Víctor només podia ser fill seu— i posant una mà davant dels ulls del seu home —el Fran només podia ser el seu home— perquè deixés de mirar el futbol i estigués un segon per ella i li fes un petó.
No era la seva bellesa. Ens podem creuar amb una dona espaterrant pel carrer i girar-nos per veure com s’allunya, però el que ens atreu d’una dona sempre és invisible. La Marie no em va semblar ni de lluny una bellesa. Era el que no es veia. L’aire, una barreja estranya entre timidesa i coqueteria, encara que no era coqueteria, potser millor una certa consciència de ser el centre i un desig secret de no ser-ho.

I la bibliotecària, aquí la cosa va més de pressa, de fet sembla que es trobin amb una certa pressa; en el cas de la Marie l’observa, però amb la bibliotecària pot participar, o fer el que comença a veure que li agradaria fer amb la Marie (o potser no i és que jo soc un malpensat).

Ella ja havia fet prou passos; ara em tocava a mi.
—Qui t’espera a casa? —li vaig preguntar.
—Ningú.
—No estàs casada?
—Sí, però no m’espera ningú.

Librarian Avenger

I comencem a tenir els elements, el grup d’amics (molt en especial la Marie), la bibliotecària, i l’escenari, amb totes les peces disposades veurem què en surt, però la cosa pinta molt bé i els personatges ens són interessants des de bon principi. La relació amb la Marie es va refermant amb trobades d’una innocència ambigua, i la cosa amb la bibliotecària va seguint:

Aquell primer any amb la Gradisca ens vam anar veient més o menys un cop per setmana. De mitjana. Improvisàvem. O hi anava jo directament, o ens enviàvem missatges. Com que no tenia cotxe, perquè no hagués de baixar a peu la passava a buscar per la biblioteca a l’hora de plegar, o una mica abans, fèiem la comèdia i ens dirigíem cap a baix-a-mar.
Si hagués tingut vint-i-cinc anys, potser hi hauria anat cada dia; però amb l’edat que tinc o la que ja tenia, aquell ritme ja ens anava bé, o almenys m’anava bé a mi. No era un sexe sofisticat ni gaire amorós. Era higiènic, desacomplexat, creatiu i gens complicat. Esbojarrat i divertit. Des del punt de vista sentimental suposo que ens teníem tant de carinyo perquè no hi havia risc d’enamorament per cap dels dos.

Aleshores arriba l’Edu al poble, un trompetista força esquerp que entra com sense voler al grup d’amics i que, tot i que sembli injust atribuir-li la responsabilitat d’engegar-ho tot a rodar, el narrador ja ens diu que si l’hagués de descriure ràpidament ho faria així. O sigui que anem llegint esperant el desastre, un desastre que involucra la Marie i que pot trencar un fàcil equilibri on el protagonista estava prou a gust. Bàsicament, tot i que el protagonista, el Marcel, s’enllita amb certa regularitat amb la Gradisca, està encaterinat d’una manera gairebé platònica de la Marie, i l’Edu amb el seu posat distant i sorrut i en part tan semblant a ell que només poden ser rivals… bé, us imagineu una mica el què, no?

45/365: V

Si explico més ja entro de ple en l’espòiler, i tot just estem a mig llibre. Passen coses, la tensió augmenta, i també els paral·lelismes entre la ficció que està traduint el Marcel i la seva pròpia vida, una de les marques de la casa dels llibres de Pep Puig. El llibre que tradueix és L’estranger, de Camus.

Un quart de vuit de la tarda. M’havien entrat unes infinites ganes de cardar. No em van sorprendre, en el fons eren les mateixes infinites ganes de cardar de cada vegada. La por ens la fem passar cardant. De qui és aquesta frase? Tenia la sensació d’haver-la traduït diverses vegades. We overcome fear by fucking. Nous surmontons la peur en baisant. Superiamo la paura scopando. Em poso l’anorac i vaig a la biblioteca. M’hi duia un impuls tan fort que hi vaig entrar amb l’esperança que no hi hagués ningú. Hi havia les dues adolescents de sempre. […]
—Si ens féssim més petons ens acabaríem enamorant, ho saps oi?
Quan li començava a abaixar les calces, em va dir que parés. Em vaig instal·lar en un racó, com els primers dies. Encara que les dues adolescents se’n van anar abans, la Gradisca es va voler esperar fins a les vuit. Ho vam fer dues vegades. Una a la biblioteca. L’altra a casa meva. La meva tristesa es va multiplicar per dos.

A hores d’ara la pregunta és si l’autor aconseguirà mantenir la tensió i el protagonista la seva història. Una història que cada cop s’esquitxa més d’històries i detalls del seu anterior llibre, un passat del qual d’una manera o l’altra no s’acaba d’escapar. Cap a la part final tenim una tempesta, un mar de cap per avall que per un moment sembla que passaran coses, però no, o no gaire.

Una gota i després l’altra. Després una altra i després l’altra. Si no has mirat el cel, qualsevol pluja et pot agafar desprevingut. Em vaig aixecar del sofà i vaig sortir al balcó. Em va sorprendre més la foscor del cel que aquell principi de pluja. Però la pluja encara era més estranya. A primers de setembre t’esperes més una gran tempesta, que no una pluja tranquil·la. Un rodolar de trons llunyans va desmentir la meva impressió. En realitat no plovia sinó que feia vent i tronava. Duia tantes hores sense fer res que ni me n’havia adonat, que s’acostava la tempesta del segle, i ja la tenia a sobre.

Storm

I després un sopar familiar, a imatge dels que es feien per acomiadar l’estiu a l’altre llibre. L’apartament ple de gent, però tots amb les seves parelles o separats amb fills o sense… parents, amics, diferents generacions repetint una escena una mica com una cerimònia de record als que ja no hi són, una cosa que els diferents personatges interpreten a la seva manera, i nosaltres (que sabem algunes coses més) a la nostra.

No feia ni una setmana que se n’havien anat tots, progressivament, com en una obra del Txékhov, i des de llavors m’havia instal·lat en una mena de letargia barreja de malenconia i vagància, que només havia trencat per anar un o dos cops al bosc de la Marquesa.

Valoració? El llibre és molt bo. Són gairebé 500 pàgines, ben plenes i amb un cos de lletra digne, un llibre que editat de manera més espaiada s’hauria enfilat a les 700 de llarg. És un llibre llarg, però no se’n fa, tampoc es llegeix en un no res, demana temps i entrar-hi, però un cop ho feu les pàgines aniran passant a una velocitat sorprenent. Si Pep Puig feia la impressió de poc o molt tornar sempre sobre el mateix, aquí també. Van quedar moltes coses per explicar després del llibre anterior. Un escenari de joventut, però ara ocupat per un personatge sortit directament d’Els metecs, com si el llibre La vida sense la Sara Amat actués de barrera a la seva obra i tanqués el cicle del poble i la joventut i s’obrís el cicle de l’home ja més gran i separat.

El llibre ens arrossega, ens emporta i sentirem i patirem amb el protagonista i de tant en tant ens quedarem glaçats pensant “què acabo de llegir?”. I a més a més, si heu llegit altres llibres de Pep Puig, fareu les connexions, i si no gaudireu igualment de la història (que és del que es tracta) i de com està explicada, com aconsegueix que pràcticament no hi hagi baixades en un llibre tan llarg. En fi, a mi m’ha agradat molt, el recomano i a mi em sap greu no haver-lo llegit abans, imagineu. I si no heu llegit Caminant junts per la lluna us recomano que feu una mini-marató i llegiu els dos llibres un rere l’altre, val molt la pena (i no em vingueu amb manies d “és que és un llibre juvenil i jo soc adult”, llegiu-lo i després opineu!).

(Visited 16 times, 1 visits today)