El malaventurat Senyor Clauss / Marta Pasqual

Primer llibre que llegeixo de Marta Pasqual, però el tema m’ha semblat interessant, nazis a Caldes de Malavella? Bé, no és un passat del que sentir-se orgullosos però casa nostra va servir com a refugi de molts nazis acabada la Segona Guerra Mundial, alguns es van quedar, d’altres van marxar encara més lluny (normalment a Sud-Amèrica) i alguns van ser entregats a les autoritats dels països aliats que els volien jutjar per crims de guerra. Van tenir destins diversos depenent de què havien fet i dels equilibris que feia Franco amb els Estats Units per simular que això d’aquí era un país presentable.

I bé, el llibre va d’això i alhora va d’escriure un llibre sobre això, un joc semblant al que hi ha a Soldados de Salamina i que una mica s’ha posat de moda, no és original però pot funcionar, de moment la història que més m’interessa és la dels nazis, tot i que quan l’autora-protagonista s’hi posa li diuen que va uns quaranta anys tard, que ara ja tots han mort.

Tot d’una, una vuitantena d’homes van passar a formar part de la vila. S’hi van quedar dos anys, repartits entre els tres balnearis, un hostal i algunes cases particulars.

Balneari Vichy Catalan, Caldas de Malavella, la Selva, Girona.

Suposadament, eren tots espies nazis que es preparaven per fugir cap a l’Argentina. Franco, és clar, els emparava. I, per acabar-ho d’adobar, més d’una desena d’ells, formava part de la famosa “Llista de repatriació”, una llista d’onze folis escrita a màquina i en anglès l’any 1945; una llista negra, molt negra, amb els cent quatre noms dels espies nazis considerats més perillosos pels serveis d’espionatge dels aliats: eren agents de l’Abwehr, una organització d’intel·ligència militar, les SS i la Gestapo de qui s’exigia l’expulsió. Potser per això, durant dècades, es va imposar el silenci tàcit i tallant al poble.
Qui eren aquests alemanys? Doncs hi havia una mica de tot, alguna cosa havien fet a la guerra o els aliats creien que ho havien fet, que venia a ser el mateix. En el cas del nostre protagonista, el senyor Clauss temes d’espionatge i subministrament a submarins alemanys, res massa heroic ni massa negre, res a veure amb els funestos camps, de totes maneres triar un balneari com a lloc de reclusió no deixar de ser curiós, com una mostra de deferència pels antics aliats del règim. Aquí calia fer equilibris, no podien no fer cas del aliats (sobretot els britànics) però tampoc anaven a posar a les terribles presons del franquisme a aquesta gent. Els balnearis eren el lloc ideal.
Feia algunes dècades que la burgesia i les classes benestant europees s’havien entusiasmat amb totes les virtuts terapèutiques de l’aigua. Els balnearis, convertits en una mena de temples lúdics i culturals, estaveb eb plena efervescència. Caldes de Malavella, d’ençà que el 1883 el doctor Furest havia reconegut que l’aigua que brollava del puig de les Ànimes tenia propietats medicinals, s’havia sacsejat de dalt a baix. Va ser l’inici d’una revolució que va canviar del tot la vida del poble, que, tot d’una, s’havia convertit en un lloc d’estiueig. Eren moments de gran esplendor. Hi arribaven escriptors, polítics, empresaris, tota mena de personatges destacats de la vida social que buscaven salons exclusius, comoditat i luxes. Però van anar passant els anys i la petita població de Caldes va canviar de clientela. Els personatges distingits van desaparèixer. El Vichy es va convertir en un hospital militar per a soldats republicans. Més tard, els balnearis de Caldes van obrir les portes a refugiats d’arreu, a mariners italians i a espies alemanys. En Luis va anar a espetegar al balneari Soler. Almenys durant un temps breu, perquè molt aviat se’n va cansar, de viure entre aquelles parets.
Balneario La Perla (San Sebastián, 191X)Confinats d’aquella manera, víctimes d’un equilibrisme diplomàtic i d’embaixades fent de més i de menys discretament… i els dies van passant i la situació dels “presoners” sembla eternitzar-se. Tot i no tenir una situació comparable a altres presoners de l’època no deixa de ser una privació de llibertat. El cas del protagonista és més sagnant perquè tot i ser d’origen i formació alemanya és espanyol nascut a Espanya i es troba que el reclama el regne Unit, per coses que va fer per Alemanya i el seu país no en vol saber res ni el reclama com a seu en tot això.
—A cambio, si le parece bien, le llevaríamos con nosotros a los mejores rincones de Caldas para pintar juntos. Mi padre nos ha contado que es usted aficionado a la pintura —va continuar en Jaume.
En Luis no era capaç de pronunciar ni una sola paraula. Davant seu tenia dos nois joves i plens d’il·lusió que estaven a punt de convertir-se en amics seus. Luis Clauss, el número 16 de la llista negra, el propietari a mitges de dos vaixells de pesca que portaven subministrament als submarins alemanys, l’home que no havia tingut res a veure ni amb la División Azul ni amb la legió Còndor, l’altre fill del cònsol, gairebé un any despres d’haver arribat a Caldes de Malavella per complir condemna, havia trobat una escletxa de felicitat enmig d’aquella tristos tan profunda.
Casa QuintanaVivien al balneari, o en cases del poble que els llogaven una habitació. Un poble que poc abans havia viscut una situació semblant amb un grup de mariners italians, una mena de turisme internacional de llarga durada, perquè tot i la vigilància —força laxa— de la Guàrdia Civil, semblen més un grup de turistes atrapats que no uns presoners. Un història curiosa la de Luis Clauss (bé, en realitat Ludwig), va lluitar a la Primera Guerra Mundial, va ser fet presoner pels soviètics i enviat a Sibèria (allò sí era un captiveri) i no acaba d’entendre que més volen d’ell.
Per cert, l’explicació sobre tota l’operació Carn Picada que obre el llibre m’ha encantat, les guerres són terribles però aporten anècdotes increïbles.
(Visited 57 times, 1 visits today)