El llibre de l’estiu / Tove Jansson

El llibre de l’estiu és la meva primera aproximació a l’escriptora nòrdica (finesa però en llengua sueca) Tove Jansson, a veure què tal.

La primera paraula que em ve al cap després de llegir el principi és admiració. El paisatge és dur, feréstec i salvatge, em recorda aquesta estranya comunió entre persones i paisatge que es troba als llibres de Jim Harrison, per exemple, però fora dels Estats Units. Arribem a aquest paisatge seguint la nena Sophia i la seva àvia. Les descripcions de paisatges i animals són de les que deixen sense alè. L’acció se situa en una petita illa del golf de Finlàndia (més informació a la wiki en anglès), una zona on la vida devia ser qualsevol cosa menys fàcil.

I en aquest entorn, aquesta illa, tenim a la petita Sophia, a la seva àvia, i alguna amiga també, en aquella societat illenca tancada i estranya pels forans.

Quan bufa el vent del sud-oest, un té fàcilment la sensació que els dies se succeeixen sense canvis i sense incidents de cap mena. Hi ha la mateixa remor continuada i tranquil·la dia i nit. El pare no feia res més que treballar, sempre assegut a la seva taula. Les xarxes es tiraven i es recollien. Tothom anava per l’illa fent feines tan òbvies que ningú no en parlava, ni tan sols per despertar admiració o simpatia. Els llargs estius són sempre iguals i, com sempre, tot va creixent al seu ritme. Només la presència de la Berenice —ara ja fem servir el seu nom secret— plantejava complicacions imprevistes. Mai no s’havien adonat que la vida quotidiana de l’illa i el curs tranquil dels esdeveniments formaven un tot indivisible. La seva manera de viure, alegre i confiada, no havia comptat mai amb la companyia d’un convidat, i per això no entenien que la Berenice tingués més por d’ells que del mar, o de les formigues, o del vent que bufava de nit al bosc.

Narva. © Sergei Gussev, Creative Commons.

A poc a poc anirem entrant en aquest món. Un món amb una estranya connexió entre natura i humans i altres animals, com els gats que en ser uns animals amb la domesticació a mitges s’adapten de meravella a viure allà.

El Mappe es va tornar salvatge, i només apareixia per la casa molt de tant en tant. Tenia el mateix color que l’illa, un gris groguenc clar amb ratlles més fosques com el franit, o com les taques que fan els raigs de sol damunt la sorra. Quan el gat s’esmunyia pels prats que hi havia al costat de la platja, els seus moviments eren com quan el vent gronxa l’herba. Es passava hores vigilant enmig de les bardisses, com una silueta immòbil, amb les orelles en punxa i retallades en la posta de sol, i de sobte desapareixia… Aleshores algun ésser xisclava, però només una vegada.

El fil conductor del llibre són les petites històries entre l’àvia i la Sophia, amb els seus caràcters, i en una illa que esdevé un lloc màgic al record, segur, però que nosaltres anem descobrint com un entorn feréstec. Però tot i això, el descobriment del món té aquí un escenari difícilment igualable.

Es va posar a escoltar atentament per primera vegada a a vida. I quan va sortira fora, al penya-segat, va notar, també per primera vegada, el terra contra les plantes i els dits dels peus. Era un terra fred, granulós i extremadament complicat que anava canviant al ritme de les seves passes; la Sophia trepitjava còdols i herba humida, pedres molt grosses i llises, i de tant en tant alguna planta alta com un arbust li fregava les cames. El terra era negre, però al cel hi regnava una llum que semblava grisa. L’illa s’havia encongit i surava sobre l’aigua com una fulla transportada pel vent.

Tallinn. © Sergei Gussev, Creative Commons.

La natura salvatge esdevé un personatge més, un element més de la narració, absolutament imprescindible. De vegades podria semblar que és el nucli real de la narració, i que l’àvia i la Sophia només són excuses, uns accessoris perquè la narració tingui persones.

La Sophia sabia que, al mar, les illes molt petites no tenen terra, sinó torba. La torba està barrejada amb algues i sorra i cagallons d’ocell, que són molt valuosos perquè gràcies a ells tot creix tan bé entre les roques. Durant unes quantes setmanes l’any, apareixen flors a totes les clivelles de les roques, amb uns colors molt més intensos que en cap altre lloc del país. Però la pobra gent que viu a les illes verdes de l’interior de l’arxipèlag s’ha de consolar amb un jardí burgès, on els seus fills han de treure les males herbes i han de portar aigua fins que ja no poden més. Una illa petita, en canvi, es cuida tota sola. Beu aigua de la neu fosa i de la pluja primaveral i, en darrer terme, de la rosada, i, si hi ha sequera, s’espera fins a l’estiu perquè hi surtin flors. Les flors ja hi estan acostumades, i s’esperen tranquil·lament dins les seves arrels. L’àvia deia que no calia patir per les flors.

Un llibre poètic però sense sobrecarregar, un equilibri com el que mantenen els personatges entre la natura salvatge i la seva realitat de persones civilitzades, una línia molt fina que de vegades es pot traspassar. Els capítols curts afavoreixen una lectura ràpida i dinàmica, un llibre molt recomanable per veure el vessant més literari de la creadora dels Mumin, ni més ni menys. És impossible llegir el final del llibre sense emocionar-se, aviso.

(Visited 29 times, 1 visits today)