El llibre blanc del Polònia
El Polònia fa anys, 15 ni més ni menys, i sí, potser és moment de mirar una mica enrere i recordar quins grans moments ens ha donat el programa. Per això serveix aquest llibre blanc que, en un gest molt “polac”, és negre.
Ara pot semblar estrany perquè hem integrat el Polònia a les nostres vides, però hi va haver un temps en què la crítica política era tabú, en general a tot arreu però a TV3 encara més, ni un acudit o broma (i no diguem imitacions) de Pujol en els seus llargs anys de mandat. Però amb Pasqual Maragall a la presidència es van començar a atrevir i, des d’aleshores, afortunadament els polítics han d’aguantar els humoristes, i si no els agrada doncs s’han de fer fotre. Una manera dura de dir-ho, però molts polítics (no ho dic per ningú Duran i Lleida!!!) estaven molt mal acostumats a que la premsa, i sobretot “la teva”, els tractés com en un saló de massatges (com deia Ferran Monegal) i no com en un tercer grau. Que potser tampoc cal, però un punt mig entre els dos extrems estaria força bé.
Però encara que el programa sigui sobre política el llibre no ho és, és un llibre sobre el cor de la bèstia que ha despullat la realitat d’aquest país els darrers 15 anys, mossegant quan era necessari i no casant-se amb ningú. Una de les directrius del director de TV3 quan els va contractar: balances i equilibris, mesurar bé el que es feia i sobretot repartir de manera més o menys equitativa i a totes bandes. El programa va enfadar bastant a tothom, o sigui que es va aconseguir. Com es fan els guions, com es va de la idea a la gravació d’un programa, els maquillatges, els muntatges necessaris pels musicals…
És un llibre per fans, òbviament, però també és el projecte més seriós sobre aquest fenomen de la televisió, imprescindible per entendre la realitat. Hi ha hagut moments en què la realitat semblava una mala còpia del Polònia. És un programa d’humor, sí, però no s’ha de prendre a la lleugera, amb la màscara de l’humor s’han fet alguns gags absolutament memorables. Entre els meus preferits els de després del 9N i el de resposta a les crítiques del primer. Metahumor, però n’hi ha molts més. I darrere de tot això hi ha feina, molta feina i molta gent treballant-hi al llarg d’aquests quinze anys.
El Polònia podria haver fet seu aquell eslògan que va fer servir el Gran Wyoming (o potser també el feien servir a El Informal?): ya conocen las noticias, ahora les contaremos la verdad.
Els milors gags, els millors musicals i com es van fer, les interioritats de 15 anys de programa, del que ja vindria a ser una família (en alguns casos literalment). Un llibre per aficionats del programa, un programa que, insisteixo, és més que un programa, és tota una institució. Rellegint-lo m’anaven entrant ganes de posar-me a YouTube a buscar el Lentamente, o el Croissant o el dificilíssim Bohemiant Rhapsody, o… Un llibre molt recomanable si us agrada el programa, i potser un regal ideal per a aquells fans del programa als què llegir se’ls fa difícil. Amb aquest llibre no tindran excusa, i no em puc resistir a acabar la ressenya dient:
Talleu, és bona!
