El gran momento de Mary Tribune / Juan García Hortelano

Vaig arribar a aquest llibre (en una edició de tapa dura, no la de butxaca que apareix aquí a l’esquerra), després de llegir aquest article, i l’únic que sabia de Juan García Hortelano és que compartia cognoms amb un altre escriptor que per això signava com Francisco Casavella.

El personatge es dedica no se sap massa a qué, però li queda temps per sortir i alternar i si un dia la ressaca és massa bestia i diu que no pot anar a treballar no li posen problemes. S’ha lligat a una americana força rica, Mary Tribune que s’instal·la amb ell a casa, és un dir perquè per casa hi passa poc. Amb els seus amics sempre bebent, i sortint i intentant fer-se mutuament el salt. Són els 60, s’ha assolit un cert benestar, per a alguns com el nostre protagonista, alhora que hi ha veus que reclamen llibertat i aquestes coses, completament al contrari que el nostre protagonista a qui tot això se li’n fot però es nega a pagar la vagància d’altri, ell vol viure el millor possible treballant el mínim possible i tirar-se al màxim nombre possible de dones, tant hi fa si són amigues o conegudes o dones dels amics o desconegudes o…
Diumenges al Jarama, intentant després anar a Segovia, perdre’s pel camí amb el seu 600 i tornar i intentar lligar amb una cambrera, amb unes amigues, amb altres amigues, fent de parella d’un d’aquells senyors de provincies que de tant en tant baixen a Madrid a treure el ventre de pena…I tot això regat amb grans quantitats d’alcohol, la beguda és la ginebra, el rom i el vodka una mica, el whisky no acaba de triomfar perquè és car (i ni vull pensar en la qualitat).
La troballa del llibre és la assistenta, una noia que comença i que resulta ser més lúcida que la majoria de personatges, que la veritat treballar no sembla que treballin gaire. Sembla que tinguin la vida modestament resolta, sense gaires excessos però sense doblegar gaire l’espinada.
A part de Mary, amb qui té una relació no gaire convencional, el protagonista no té gaire sort a l’hora de seduir a dones, és entre entendridor i patètic, i una mica assetjador masclista, almenys des del punt de vista actual.
També veiem el protagonista a la feina, no pas treballant però sí a la feina en un ambient de masclisme oficinil que ara ens posaria els pèls de punta però que no fa pas tant era el més normal (si heu vist Mad Men us en podeu fer una idea). La veritat és que l’oficina no és pas una carrera i de seguida que Mary s’ofereix a pagar-li la llicència ell se l’agafa i així pot seguir amb el seu no fer res i beure pels descosits, com si no hi hagués demà.
El llibre està ben escrit, és el millor que se’n pot dir, els diàlegs són bons, a estones molt bons, i els d’alguns personatges excel·lents. És el millor que es pot dir la novel·la aquesta.

És un puto tostón inacabable, amb personatges que em fan venir ganes de ser Stalin per enviar-los al gulag, aquesta ressenya és llarga perquè em vaig proposar acabar el punyetero llibre, però hauria fet santament engegant-lo a passeig a les primeres 100-200 pàgines, de les 841 que té!!!!!
La millor novel·la espanyola dels darrers cincuanta anys? Els meus collons!

(Visited 9 times, 1 visits today)