El Gattopardo / Tomasi di Lampedusa

Cal llegir els clàssics. Aquesta és una de les meves frases, l’altre seria que un llibre concret no és per tothom però que a mi m’ha encantat perquè en això sóc una mica rarot. En aquest cas la frase que s’aplica és la primera, ens trobem davant d’un clàssic, a més a més ben editat en tapa dura, mida manejable i bon cos de lletra, però ja al pròleg la primera pega. Quin sentit té deixar sense traduir del francés un parell de cartes de l’autor que s’hi inclouen? Ho pregunto seriosament. Per més conya en aquelles cartes es tradueix la data i la fòrmula per adreçar-se al destinatari per deixar tota la carta en francés? Quin sentit té? És una queixa recorrent quan en llibres s’abusa de frases en altres idiomes, em sembla fantàstic sempre que es posi ni que sigui en una nota a peu de pàgina la traducció, o si és una cita d’aquelles al principi del llibre, tot i que em quedo igual. I això val també per les poesies que figuren als apèndix, allà en italià… en fi.

Al pròleg m’assabento que Tomasi di Lampedusa no va veure la seva obra publicada en vida, tota la meva solidaritat amb ell. I el llibre està ambientat a Sicília durant la unificació d’Itàlia, un fet històric del que pràcticament no en sé res, aquest enllaç ho explica una mica.

El protagonista és un dels nobles, membres d’una aristocràcia cada cop més pobre i menys rellevant, amb un poder que ja no es basa en res tangible. No és factible que aquesta agonia allargui gaire més, sobretot en el context de canvi històric en marxa, i aleshores arriba una de les frases icòniques d’aquest llibre i que s’ha fet servir en moltíssims casos.

Si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gent són capaços de declarar-te la República. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens.

Mentre tot aquest procés avança veiem com Fabrizio va movent els fils del seu poder, de la seva família, sempre atent a les tradicions i al lloc d’on bufa el vent. Tancredi, el seu nebot és un dels “revolucionaris” cosa que ell no veu del tot malament, si guanyen com sembla caldrà estar a bones amb ells. Una de les coses que li toca, com a patriarca, és preocupar-se de possibles enllaços matrimonials.

Un d’aquests enllaços seria el que uniria en Tancredi amb la filla del Gattopardo, la Concetta, però el gran home de seguida veu que allò no podrà ser.

Estava segur que el noi tenia un gran futur al davant; podria ser l’ariet del contraatac que la noblesa, amb un uniforme nou, podia dirigir contra el nou ordre polític. I per fer-ho només li faltava una cosa: diners. No tenia ni cinc. I per fer carrera política, ara que el nom ja no comptaria tant com abans, en feien falta molts, de diners; diners per comprar vots, diners per fer favors als electors, diners per dur un tren de vida que enlluernés. Un tren de vida… I la Concetta, amb totes les seves virtuts passives, seria capaç d’ajudar un marit ambiciós i brillant a pujar les relliscoses escales de la nova societat? Tímida, reservada i introvertida com era? No, ella no deixaria mai de ser la bonica col·legiala que era, és a dir, una cadena de plom als peus del marit.

La revolució està en marxa, que tot canviï per tal que tot segueixi igual aquesta frase (que només surt un cop en el llibre) el sobrevola, com una mena de lema que en cap moment cal perdre de vista. Per això en Tancredi es casa amb Angelica, filla d’un nou ric Calogero, sense nom ni noblesa ni tradició, però amb diners a cabassos. Els burgesos arribaven al poder sense ser-hi convidats.

Perquè banda, petards, campanes, “zingarelles” i tedèums en arribar, d’acord; però després, la revolució burgesa pujant les escales de casa seva en el frac de don Calogero, la bellesa de l’Angelica fent ombra a la gràcia continguda de la seva Concetta, en Tancredi accelerant els temps de l’evolució prevista, i que a sobre podia guarnit els motius reals amb l’embruix sensual; els escrúpols i els equívocs del plebiscit; les mil astúcies a què havia de recórrer ell, el Gattopardo, que durant tants anys havia esbandir qualsevol dificultat d’una grapada.

I a tot això alguns detalls de Sicília, és una illa, i això sempre confereix un caràcter col·lectiu (si tal cosa existeix) una mica particular.

Havia entrat en joc el maquiavel·lisme instintiu dels sicilians, que en aquells temps induïa molta gent, generosa de mena, a alçar bastides molt sofisticades sobre bases d’allò més fràgils. Com cirurgians d’allò més hàbils en el tractament però que partissin d’anàlisis de sang u orina errònies, i massa mandrosos per fer-les repetir, els sicilians (d’aleshores) acabaven matant el malalt, o sigui ells mateixos, precisament com a conseqüència de la refinadíssima astúcia que no es basava gairebé mai en un coneixement real dels problemes, o com a mínim dels interlocutors.

Els jocs de Tancredi i Angelica, escapant-se pels mils racons del palau de Donnafugata, racons que ni el mateix Gattopardo coneixia perquè una casa de la que es coneix tot no és un lloc on valgui la pena viure.

Una tarda desenfonyaren d’un canterano amb una pota de menys quatre capsetes de música d’aquelles tan apreciades per la ingenuïtat artificiosa del segle anterior. De les quatre, tres estaven inutilitzades i mudes per culpa de la pols i les teranyines; però la quarta, més nova i més ben tancada en el petit cofre de fusta fosca, consentí que el cilindre de coure eriçat de puntes rodés i les llengüetes d’acer, alçant-se, deixaren sentir de cop i volta una musiqueta gràcil, feta d’argentins aguts, el famós Carnaval de Venècia; ells ritmaren les seves besades als acords d’aquella jocunditat decebuda; i en afluixar l’abraçada quedaren sorpresos de veure que el so havia cessat feia estona i que les carícies que es feien no havien seguit altre ritme que el del record d’aquell fantasma de melodia.

Més sobre Sicília, no sé si el retrat és o no encertat, però complaent no ho és gens ni mica.

A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonen de cap de les maneres és, senzillament, “fer”. Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; nosaltres som tan blancs som vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; i tanmateix fa dos mil cinc-cents anys que som colònia. No ho dic per lamentar-me: en bona part és culpa nostra. Però estem esgotats igualment.

I passen els anys, implacables, amb el declivi que comporta la vellesa, i també amb certa lucidesa.

Era inútil pretendre creure el contrari, l’últim Salina era ella, el gegant ensorrat que ara agonitzava al balcó d’un hotel. Perquè el significat d’un llinatge noble rau en les tradicions, en els records viscuts; i ell era l’últim que posseïa records insòlits, diferents dels de les altres famílies.

Tot un tros de llibre on assistim a l’ensorrament d’un món, lligat a l’ascens del nou estat italià, però igualment inevitable. Un clàssic modern que tot i la monumentalitat es llegeix molt i molt bé, i que enllaça amb altres llibres que retraten aquests canvis en la societat, penso per exemple en Vida privada, de Sagarra, un món que s’acaba encarnat en els darrer especímens, fins que aquests inexorablement moren i no queda res més que un gos dissecat llençat per la finestra a l’espera que els escombriaires el recullin.