El gall foll / Henry Miller

Aquest és un d’aquells llibres de Henry Miller que es van publicar després de mort. Sóc força escèptic amb la necrofilia literària. Si l’autor va decidir deixar d’insistir amb un llibre doncs lo seu seria respectar-ho, però ens pot la curiositat. Aquest llibre parteix (com quasi tot Miller) d’experiències autobiogràfiques, la dona de Miller i la seva bisexualitat i ell al mig, com el gall foll del títol (títol que en anglès és Crazy Cock, que també té un altre significat que us animo a descobrir).
En aquest llibre l’estil de Miller no està tan definit com en els seus grans llibres. S’intueix, però sembla com si l’autor no s’atrevís. Una mica com els principis dels seus dos Tròpics, que són novel·les més o menys convencionals fins que l’estil de Miller s’apodera de tot (també de la trama) i costa saber per on naveguem, però tampoc és una cosa que ens preocupi gaire. Aquí està contingut, i es centra en explicar la història, les metàfores i les imatges hi apareixen però com elements d’ambientació. És un llibre ideal per aquella gent que troba a Henry Miller excessiu, pels que en són fans és un llibre bo però fluix, aquesta història narrada com va narrar gran part dels Tròpics podria ser molt i molt potent.
De totes maneres la seva narració d’aquest triangle amoròs amb ell enmig és prou interessant. Per una part ell, Tony, que no treballa i intenta escriure perquè quan acabi el seu llibre tothom es barallarà per publicar-ho i s’hauran acabat les penúries, per l’altra banda la seva dona Hildred que treballa de cambrera i el manté (una réplica de la vida del propi Miller), a vegades sembla que Tony sigui més el macarró de Hildred que el seu marit) i Vanya, amant de Hildred i clarament lesbiana, mentre que Hildred és bisexual, o almenys està enamorada dels dos, i els dos li aporten coses diferents. En aquells anys la paraula lesbiana es feia servir com a insult, i si la homosexualitat (masculina o femenina) estava mal vista la bisexualitat ja… i ja sé que em deixo unes quantes condicions més però estem parlant d’un llibre escrit als anys 30.
El dinar de Nadal a cals pares de Tony, amb aquest trio, és de lo millor del llibre, i les borratxeres posteriors també. Trobo que aquest Miller contingut és millor per la narració, és menys espectacular però més concís (és un dir, ho adjectiva absolutament tot), com si s’esforcés a saber a on ens vol dur i es mantingués fidel a aquesta idea, sense deixar-se divagar.

Un cap al tard, com si estigués electrificat, va saltar del llit, devorà un suculent sopar, bo i violant totes les regles del règim que li havien imposat, i es va posar a escriure. Com més fort picaven de mans, com més xiulaven i engolien i cantaven, millor escrivia. Els mots sorgien al seu dedins com làpides i dansaven sense peus; ell els amuntegava com una acròpoli de carn, els ruixava amb odi venjatiu fins que es balancejaven com cadàvers penjats d’un fanal. Els ulls dels seus mots eren guitarres i estaven enllaçats amb llaçades negres, i posava estrafolaris barrets sobre els seus mots, i sota les seves faldilles, potes de taula i tovallons. I obligava els seus mots a copular els uns amb els altres, per fer néixer imperis, escarabats, aigua beneita, els polls dels somnis i els somnis de les ferides. Asseia els mots i els enllaçava a la cadira amb les negres llaçades, i després queia sobre ells i els fuetejava, els fuetejava fins que la sang corria negra i els ulls esquinçaven els seus vels. El que en recordava de la seva vida eren els xocs, els orgasmes sismogràfics que deien: “Ara estàs vivint”. “Ara estàs agonitzant”.

 

IMGP3476 © Blanca, Creative Commons.

 

(Visited 63 times, 1 visits today)