El futur no és el que era / Joan Mayans

Aquest llibre de Joan Mayans és el guanyador del premi Pollença 2019, som-hi!

En Kai i la Francina havien estat parella, però d’això ja fa molts anys. Ara tenen altres parelles i fills i unes vides que no acaben de ser com s’esperaven, una mica crisi dels quaranta. Però ara hi ha facebook, i d’una manera mig casual acaben quedant per un café amb l’excusa de posar-se al dia de les seves vides. O potser hi ha alguna cosa més que una trobada casual, un anar-se buscant per les xarxes, espiar pel facebook, fer-s’ho venir bé per dir alguna cosa…

Tots dos segueixen somrient. Estudiant-se. Ha passat una allau de gent i ara el passadís gairebé torna a ser buit. Un quart de nou del matí. No saben del tot com continuar. No existeix un manual d’instruccions per gestionar la trobada inesperada amb una antiga parella a la qual fa més de quinze anys que no veus. El Kai desitjaria que el moment no s’acabés mai, però, alhora, té pressa per enllestir-lo i anar-se’n a algun lloc privat per assaborir-lo. La Francina trucaria ara mateix a Santa Coloma, suspendria la sessió de treball amb qualsevol excusa i se n’aniria a passar el dia amb el Kai,

—Bé, jo hauria de… —trenca ell el silenci.

—Sí, és clar, jo també hauria…

Tisdagskväll © svensmail, Domini públic.

I passa el que tots imaginem, una mena de retorn al passat, un passat idealitzat potser perquè era més simple, no necessàriament millor. Amb tots els dubtes de què els pot aportar reprendre una relació anys després quan la vida ja els ha portat per camins separats i en principi assentats amb les respectives famílies i fills.

—No, no. Ho destrosses. Destrosses el record. Si teniu un rotllo ara, als quaranta i pico anys, què pot passar? Només pot anar malament. No sou els que éreu. Teniu nens. Teniu parelles. Teniu les tetes caigudes i la polla fluixa. Teniu feines, obligacions i necessitats. No teniu energia per tenir una història bonica. No teniu marge per sorprendre-us. Ja coneixeu la millor part de cadascú. Ara només coneixeríeu els vostres límits, la manca de paciència, la tensió de les mentides i el pes del vostre passat.

Perquè la vida en parella i els fills els han transformat, i l’aventura els pot tornar a fer sentir vius dins d’uns matrimonis que s’enfonsen a la rutina i de la qual tots els seus membres n’intenten escapar com poden. Però en aquest llibre seguirem els quatre membres de les dues parelles. En un primer moment pot semblar que són comparses, però no és així. Aquesta és Helena, la dona del Kai, després de la mort d’un company de feina. Ha quedat descol·locada.

Fugir. Pot fugir una funcionària del Departament de Comunicació de l’Ajuntament? Pot fugir una mare responsable de dos infants innocents? D’alguna manera, potser sí. L’Helena es va autodescartar ràpidament de la cursa per a la successió del Manel. Va recuperar la seva jornada reduïda sense donar explicacions. No va dir-ne res a ningú: ni als seus pares, ni als seus fills, ni, especialment, al Kai. L’efecte immediat va ser disposar d’un estrany volum d’hores buides que passaven per davant d’ella sense que se n’adonés. Fugir és un verb que l’Helena va aprendre a conjugar en subjuntiu. No dir-ho a ningú no era una mentida. Era una rebel·lió. Aigua escolant-se per les escletxes del vidre esquerdat, empantanegant i podrint els fonaments de la seva vida d’ordre.[…]

A casa, el Kai no va notar res. Potser l’Helena va dissimular més amb ell que amb els altres, com si fos conscient que les seves fantasies amb el Manel eren una forma de traïció. Potser simplement el Kai no s’hi va fixar gaire, perquè entre ells ja feia temps que la logística havia vençut la mística. El cas és que l’Helena caminava pel món com si portés un vestit d’astronauta i ningú semblava adonar-se’n o atrevir-se a demanar-li explicacions. Com si fos normal. Com si no hagués de passar res més.

I el Kai i la Francina es lien, perquè volen i perquè les circumstàncies són les que són i pel que sigui.,L’emoció de fer una cosa prohibida ajuda i, sobretot, veure com de fàcilment poden funcionar sense aixecar sospites. Potser les sospites no les desperten perquè a l’altra part no li importa.

Quinze minuts més tard, ell puja al tren que el portarà cap a casa i envia un whatsapp per dir que està de camí i per preguntar si cal que dugui res. Vint-i-cinc minuts després, ella fa girar la clau de la porta de casa seva i crida un “Hola!!!” que només és contestat pel soroll accelerat d’una sèrie de dibuixos de la tele. Tots dos, en paral·lel, tapen el seu secret amb els rituals domèstics de cada dia. Es deixen envoltar per les simfonies quotidianes que, de manera molt similar, interpreten les seves respectives famílies. Per dins, però, noten l’escalfor de quelcom prohibit, emocionant, egoista i significatiu. I, almenys en aquest moment, quan encara senten els dits de l’altre enfonsats en la seva carn, ni els passa pel cap penedir-se’n.

Day 96 © Sylvia Currie, Creative Commons.

Coincideixen casualment tots quatre al Cosmocaixa i això acaba provocant dues coses. Una discussió que sembla definitiva entre la Francina i el Kai, i que tots quatre es vegin. Això farà que un dia en Jep (la parella de la Francina) es pregunti què coi fot aquell paio sortint del portal de casa seva i comenci a lligar caps. En Jep també té lo seu. La Francina té clar que se’n va al llit amb altres fent servir el mateix sistema i la mateixa seducció que va fer servir amb ella. No se sent traïda per això, sinó perquè l’home que la va enamorar ja no hi és, és avorrit i previsible i tot el contrari del que en el seu moment la va seduïr. Aquesta és la traició de què el culpa.

Què ha de fer aquest home madur, bombardejat per estímuls publicitaris i contes de fades de Hollywood, que retraten, insistentment, una vegada rere l’altra, la mateixa comèdia romàntica? Canvien els actors, les ciutats i els estils. Però la trama és idèntica. L’exaltació de la seducció, l’espurna d’uns diàlegs de laboratori, l’explosió dels sentiments i la cirereta del sexe apassionat, on tots els homes tenen prou força i les dones són prou lleugeres per poder ser aixecades a l’aire i empalades contra la paret que sempre hi ha, convenientment, davant la porta d’entrada de l’apartament. Què han de fer ells? Mirar-s’ho? Mesurar la sal que es posen als àpats? Vigilar-se el colesterol? Fer-se revisar la pròstata? Controlar les pulsacions davant els anuncis omnipresents de sostenidors, condons i bodymilks? El món els ha programat per ser adolescents perpetus. Qualsevol dona castanya de cabells llisos amb qui es creui al metro pot ser la seva Jennifer Aniston. Qualsevol alumna rossa dels cursos del màster, la seva Scarlett Johansson. Qualsevol morena de la barra del frankfurt, una Catherine Zeta-Jones amb qui compartir una tòrrida aventura travessant la ruta 66 o, com a mínim, l’N-340. La vida és una sitcom i ell no està disposat a renunciar al seu paper. Encara no.

Blush – Alemania © Arturo de Albornoz, Creative Commons.

Perquè sí les sospites de la Francina ràpidament se’ns confirmen. El Jep ha normalitzat l’adulteri, normalment amb estudiants de màster, però un darrer cop no li ha sortit bé i el rebuig el corseca per dins.

El blau de la cuixa de l’Inge va marxar en quatre dies. El forat en la reputació del Jep probablement duraria anys. Per sort per a ell, tot va ser tan ràpid i inesperat que ningú va tenir els reflexos de treure el mòbil i gravar-ho. Si algú ho hagués fet, la seva carrera estaria acabada. L’Inge va triar no denunciar-lo perquè, honestament, pensava que prou càstig tenia ja. Va demanar el trasllat d’expedient a la Complutense per al segon semestre i no la va veure més. […] Quan unes setmanes després, la boira va començar a escampar, el departament i el deganat van analitzar la situació i van optar per oferir al Jep mantenir-lo en plantilla, però amb un rol mínim i un sou reduït, però suficient per anar tirant. Fer fora un professor titular requeria massa explicacions i tacava la imatge del departament i la universitat.[…] El Jep ho va trobar una excel·lent solució. Es va congratular de formar part d’una institució tan protectora, endogàmica i miserable. No el perdonaven, és clar. El que havia fet no era perdonable. L’hi recordarien sempre, però el tolerarien.

És amb aquest ànim que quan descobreix l’aventura de la Francina i el Kai no decideix fer-ne un drama. Decideix seduir l’Helena, la dona del Kai, i d’aquesta manera recuperar l’empenta i l’orgull i el que sigui que li havia arrabassat l’Inge. Tornar a un cert sentit d’equilibri. No el molesta que la dona el traeixi, sinó que cregui que se’n pot sortir, que li pot fer això a ell justament. Perquè a ell no l’abandonen, ni li fan el salt, aquestes coses és ell qui les fa i encara està paint que l’Inge el tractés com ell tracta les dones i que això una mica més i acaba amb ell. Una mica més sobre el Jep i com el veia la Francina.

“Ja m’està bé”, repeteix. No es va creure el Kai ni cap altre dels seus ligues i noviets dels seus anys més joves i vitals. I després va aparèixer el Jep amb el seu mocador palestí i una bossa desgastada de professor contracultural, fumador de Pueblo, lector de Trotski i signador de manifestos. I va i se’l creu. A ell sí. El més trampós de tots. S’ha de ser gilipolles. Potser és que necessitava creure-se’l. A ell. A algú. A qualsevol. Necessitava aturar la ruleta. Baixar dels cavallets. Parar la música. Créixer. Fer-se adulta. Ser mare. Avançar cap a la següent fase de la vida. I va triar el més imbècil, egòlatra i vanitós de tots. “Ja m’està bé”, torna a repetir, mentre enfila el carrer de casa seva.

Kufiya © Michał Huniewicz, Creative Commons.

I a tot això hem parlat poc de l’Helena. Com ha superat la seva depressió-crisi? Jugant al pòquer, en timbes, amb unes despeses que comencen a fer feredat. Ho dic per si algú es preguntava si no hi havia algú “bo” entre aquesta tropa, doncs no.

—Això m’agrada. Sembla el títol d’una novel·la: El futur no és el que era. No? T’ho imagines? A la solapa diria que és una obra sobre els desenganys de la maduresa i la mentida de l’eterna joventut. Què et sembla?

—Els desenganys de la maduresa, sí. El placebo de l’eterna joventut. Podria dir també que, per sortir de la grisor, assumim nous riscos. Descobrim que podem ser imprudents. Agressius. Fins i tot violents. Autodestructius. Neopunquis de cinquanta tacos.

Aquest seria un bon resum de la novel·la, la resta de coses com les infidelitats, siguin d’un vell amor siguin en sèrie, el pòquer, l’engany i d’altres que em deixo són només accessoris, els símptomes (o potser la cura) de quelcom més indefinible, més “problema del primer món” sí, però real i que hi és i que cal fer-hi alguna cosa o altra.

Un amic, sobre la relació Kai-Francina i fent un paral·lelisme amb el futbol (per cert, calen més paral·lelismes d’aquests a la nostra literatura!):

—El Barça de Guardiola va ser l’hòstia. Però en el seu moment. Ni el mateix Guardiola juga així, ara. Aleshores era l’estil adequat. Ara és un altre. El context no és el mateix. El món no és el mateix. I lo teu amb la Francina també va ser l’hòstia, segur. Però també en el seu moment. Tu no ets qui eres fa vint anys. I segur que ella tampoc. I tot ha canviat. Tu no tens una aventura, tens una recaiguda.

guardiola © Pimkie, Creative Commons.

Hi ha coses de l’argument que no explico, però puc afegir que el ritme va augmentat amb una part final que us deixarà sense alè. Un llibre molt recomanable que em fa preguntar-me per què no sabia res d’aquest autor? I també em miraré el premi de narrativa Pollença amb un cert respecte.

(Visited 48 times, 1 visits today)