El fill del corrector / Adrià Pujol Cruells ; Arre, arre, corrector / Rubén Martín Giráldez

La darrera vegada que vaig llegir un llibre d’Adrià Pujol la cosa va quedar en intent i amb una entrada d’aquelles d’EVITAR. No és la millor disposició, certament. Espero que aquest experiment literari sí m’agradi, si és que no ja m’apartaré definitivament d’Adrià Pujol perquè òbviament no és per a mi.

Però sembla que ara l’he encertat. El llibre està en els dos idiomes, pàgina parell en català, senar en castellà, i amb notes al peu. El que comencen sent comentaris més o menys educats entre autor i traductor acaben tornant-se conyes i pulles de l’un contra l’altre, amb la partipació dels editors, que també surten, i tenim Nota del A., Nota del T. i Nota de los E. L’argument, les correccions i Josep Pla de seguida queda en un segon pla. La gràcia són les notes i, sobretot, com anar comprovant com la versió en castellà cada vegada s’allarga més perquè el traductor decideix unilateralment allargar coses, tot i les queixes de l’autor, que li demana que es cenyeixi al seu paper.

54. Debiste de ser un hijo insoportable, Rubén. Una de cal y otra de caldo. ¿Ya estás otra vez añadiendo/poniendo palabras que no he dicho/escrito nunca? Convoco por enésima vez a los editores, pido se pronuncien tengan la bondad. (N. del A.) Los divos pueden matar de aburrimiento a sus amigos y editores. Los verdaderos escritores no necesitan consejos (N. de los E.) “En los tiempos que corren es desdichada la madre que no tiene un hijo traductor. Hay peste de traductores; pero casi todas las traducciones son peste. Son unas malas y aun perversas traducciones gramaticales, en las que a buen librar queda tan estropeada la lengua traducida como aquélla en que se traduce.” (Fray Ferundio de Campazas) (N. del T.)

És una frikada (en lletraferit, o bobiculto en podríem dir “llibre inclassificable”), no ho negaré, i potser no és per a tothom i potser s’allarga massa, no ho sé, però porto una mica més de 50 pàgines i m’ho estic passant teta! Perquè les notes comencen a ser sobre el text, aquesta o aquella frase, que bé/malament s’ha traduït aquest gir o aquesta expressió… però poden acabar sobre qualsevol tema.

57. ¿Cuál es el orden canónico de premios y editoriales que tiene que seguir un escritor catalán en catalán para decir que ha triunfado, Adrià? A lo mejor cuando acabe con tu libro absorbo suficientes propiedades como para zamparme otro mundo, Galactus i Junyent. (N. del T.) Mira, te respondo porque los editores se han arrodillado ante mí y me han pedido que no abandone el proyecto. Hemos hecho un trato. Yo aguanto tus impertinencias hasta al final a cambio de no te voy a decir qué. Además conozco triunfones que ni han ganado premios ni publican en las editoriales de receta. Pero vamos a los interrogantes.

En cuanto a lo primero, pienso que el recorrido ideal (pero en franca revisión) para por ganar algún premio pequeño y bien considerado (los Vayreda, Casero, Documenta, el Pla, etc.) allende la calidad de las obras ganadoras, claro está. Luego el escritor paradigmático tiene que subir los peldaños de los premios medianos (los Sant Joan, Bertrana, Octubre, etc.), y así hasta el Sant Jordi. El Llull (el más bien dotado) no lo cuento porque en general lo ganan seres que no considero escritores escritores.

Y en cuanto a lo segundo, el panorama editorial catalán en catalán se ha convertido en un trencadís de pequeñas editoriales, con un par o tres que aspiran a medianas y con la sombra de los cachalotes moribundos —de los grandes grupos—. El glamur está en las pequeñas, el cobrar medianamente bien está en las medians y el formol con lentejuelas está en las hipertrofiadas. (N. del A.)

bookstore © electricnude, Creative Commons.

El llibre és tot ell una broma, una broma molt seriosa amb moltes veritats i un retrat del món literari català (barceloní) poc engrescador. Posat a buscar “peròs” se m’acut que el llibre guanyaria amb una extensió més curta, encara més. El llibre té unes 200 pàgines, i està en català i castellà, el que són unes 100 i 100, però com que cal anar saltant per una i altra part i anant a notes al peu que es mengen completament la pàgina (i la història, si sou dels que busqueu història), doncs no és una lectura àgil. Divertida? Sí. Interessant? Sí. Àgil? No, no és un llibre que es pugui llegir en una estona com qui no vol la cosa, això també seria un defecte, però ja va més a gustos.

88. Adrià: modifico este pasajepara adecuar mejor las correspondencias de mi traducción con las nuevas tematizaciones. Y dejo aquí el pasaje tuyo, traducido, no me lo vayan a descontar del recuento de caracteres, por si tus hijas se lo quisiesen repartir cuando ni tú ni yo estemos ya […](N. del T.)

Rubén: cuando tú y yo no estemos ya, nuestras hijas e hijos respectivos esconderán este libro a sus respectivas amistades, tenlo por seguro (N. del A.)

Un artefacte o experiment literari, recomanable si us agraden aquest tipus de coses. Si voleu un llibre més “normal” doncs aquí no el trobareu. No tinc clar si trec de la meva llista negra l’Adrià Pujol, però almenys li concediré més oportunitats, pocs autors que s’hagin menjat un EVITAR poden dir el mateix.

(Visited 44 times, 1 visits today)