El diable es va aturar a Orà / Joan-Daniel Bezsonoff

Ja he llegit força llibres de Joan-Daniel Bezsonoff o sigui que agafo aquest El diable es va aturar a Orà amb la millor de les disposicions.

Tenim una novel·la negra, o almenys misteriosa perquè apareix un cadàver i tenim de protagonistes a uns policies. Serà aquesta la sèrie detectivesca que tot escriptor ha de tenir? Ja ho veurem, no descartaria res, però això és un altre tema, de moment tot plegat comença amb una descripció de la ciutat d’Orà. Una ciutat completament desconeguda, però que confirma el gust de l’autor per escenaris exòtics, preferentment colònies franceses (bé, ara són excolònies però en el moment que s’ambienten ens llibres encara eren colònies), com amb Les rambles de Saigon o amb L’amor, la guerra i altres ocupacions. El protagonista és Roger Ferrandis, un home ja a la cinquantena i que anirem coneixent, a ell i a la seva visió de la vida, així en general.

Als vells films americans, l’acció comença sovint amb un tràveling panoràmic. L’any 1954 Orà apareixia com una ciutat improbable en un penya-segat amb un escapador cap a la mar gràcies a un barranc. Els espanyols hi van edificar un castell, els àrabs una alcassaba blanca i bruta. El pintoresc és la cortesia de la misèria. Els francesos va implantar tota una ciutat moderna, una germana de Lió o Marsella amb jardins i palmeres a cada cruïlla. A dalt de tot de la muntanya del Murdjajo, la Mare de Déu emparava la ciutat.Aquell passat turmentat i cosmopolita es revelava en el panorama. Sense respectar les regles elementals de ls gramàtica ni l’accent de les respectives capitals, els oranesos parlaven el francès, l’espanyol meridional, el valencià i l’àrab local.

Algérie - Oranie

El llibre no deixa de ser un retrat d’un lloc i un moment, un retrat amable i potser mitificat de l’Algèria francesa i sobretot de la ciutat d’Orà.

A Orà, la vida real tenia lloc al carrer. A la gent li agradaven els plaers senzills. Fer un vermut quan havien plegat, menjar tapes als bars, rodar pels carrers a la ventura. La meitat de l’any podien banyar-se en alguna de les nombroses platges de la cornisa oranesa.

Le port D'oran 1956 Algérie -Photo JP Vasse (Retina Kodak)

Anem veient que en Ferrandis resulta ser un faldiller, encantat amb la seva dona però que no pot evitar perseguir-ne d’altres. El llibre està ambientat als anys 50, o sigui que potser això estava més normalitzat, o potser simplement no es veia gaire malament, era una cosa que es disculpava.

A la manera dels intel·lectuals que no tenien carnet del partit tot simpatitzant amb les seves posicions, el comissari Ferrandis es considerava un company de viatge de l’Església catòlica. Malgrat els seus dubtes, solia anar a missa. A despit del seu catolicisme intermitent, gairebé s’enorgullia d’haver aguantat cinc anys abans d’enganyar la dona. S’havia encaterinat de la Josette, una secretària de la comissaria: la primera d’una llarga sèrie. En Ferrandis, eclèctic, desitjava totes les dones.

Hem trobat un cadàver, se n’anuncien més, i la noia en qüestió és més o menys testimoni, cal vigilar-la i protegir-la, però crec que el protocol en aquests casos no és ben bé el que ell aplica.

Mentre el desig el trastornava, es demanava com podria seduir una noia tan bonica com la Marie-Dominique. En Ferrandis tocava la seva partitura. Explicava anècdotes divertides tot donant tanda. En aquell moment, ella era la persona més important del món. En Ferrandis no mentia pas. L’apassionava el descobriment d’una nova personalitat com si explorés un país desconegut. Aviat en dominaria la llengua, la geografia, la història, en coneixeria tots els tresors, la cinematografia, la literatura, l’arquitectura. La Marie-Dominique li somreia, li feia ganyotes tendres i es passava la mà pels cabells. Com una orquestra que renova el miracle tocant les primeres notes d’una simfonia, suspesa en l’aire, en Ferrandis li va amanyagar la mà i ella li va tornar la carícia.

I wanna hold your hand

Una actitud que té assumida, però no completament lliure de remordiment. No tenia cap problema a estimar dues dones alhora, i això, paradoxalment, era un altre problema. No he dit abans, la testimoni-amant ocasional és la Marie-Dominique i la dona oficial és l’Arlette, de qui n’aprecia especialment les prestacions sexuals.

Quan deixava la seva amant a l’hotel i se’n tornava, melangiós, es demanava per què no es divorciava. Una resta de tendresa? La goda davant la perspectiva de canviar de casa i de traslladar els seus llibres i les seves coses? A més a més, l’Arlette, quan condescendia a fer l’amor, li donava una voluptat celestial. Tot un festival! En Ferrandis era presoner dels sentits i necessitava encalanar-se en ella cada dia. El sexe era una droga. […] Ara l’acusarien sens dubte de col·leccionar les frases masclistes i de comportar-se amb les senyores com un pocavergonya.

La investigació principal arriba a un cul de sac i només poden esperar que l’assassí cometi alguna errada. Aquesta és la seva conclusió i els policies vinguts de la metropoli hi estan d’acord i fan un informe dient que no és que Ferrandis sigui un inútil, és que no hi ha per on tirar. Mentrestant, tenim un altre cas, una mica menor pel mig, mentre Ferrandis va fent observacions.

Algèria continuarua sent francesa. En Ferrandis no creia pas en el sentit de la història. Els homes feien la història, l’escrivien amb energia, voluntat i un poc d’imaginació, Algèria continuaria sent el balcó de França al sud de la Mediterrània.

Rue d'Arzeu à Oran - 1955 - Photo JP Vasse (Retina Kodak)

A en Roger li feia molta pena que totes les meravelloses ciutats d’Indoxina, els fars, els ports, els observatoris meteorològics, les escoles, les universitats, l’École Française d’Extrême Orient, els museus, els teatres, els balnearis elegants, els jardins, les vil·les es cobrissin d’una molsa estrangera i es podrissin a la jungla de la història com els temples d’Angkor Vat.

Ens anem acostant al final i aleshores pràcticament de cop i de manera una mica així-així es resol el crim principal. Però no sabrem les motivacions de l’assassí, res de res, el llibre s’acaba en el moment que comença a confessar. Si la idea és que hi hagi més llibres i ens n’enterarem després doncs té un passi, si la idea és que allò no importa doncs… A veure, normalment aquestes coses tenen el seu interés, el crim i la investigació és l’excusa per fer el retrat, però una excusa que cal resoldre. En l’apartat positiu el llibre es llegeix molt bé, el retrat d’Orà és molt viscut però sense fer-se pesat, i el llenguatge té algunes sorpreses i girs poc habituals en català principatí (l’autor és de la Catalunya Nord) francament interessants. Però la part criminal hauria d’estar millor resolta, potser l’etiqueta de Novel·la negra no és la més encertada, si això acaba sent una sèrie em llegiré el següent, això sí ho tinc clar.

(Visited 31 times, 1 visits today)