El campeón ha vuelto / J. R. Moehringer

Aquest autor és el que hi ha al darrere de l’impressionant Open, i això sol ja és una carta de presentació més que bona. Em venia de gust una mica de no-ficció, més o menys, i per tant aquest llibre, que a més a més és prou curt, és una bona opció. Entra de ple en la no-ficció, és periodisme, és sobre com va fer un article sobre un mig oblidat boxador. L’autor estava en un mitjà que feia aigües per tot arreu i els seus caps volien que fes el que li manaven i no les seves excentricitats, que no duien enlloc.

Por primera vez comprendí que en realidad sólo hay dos tipos de historias en el mundo: las que los demás quieren que cuentes y las que quieres contar tú. Y nadie va a dejarte así, sin más, contar con las segundas. Tú tienes que pelear para ganarte ese privilegio, ese derecho.

El boxador és Bob Satterfield, un dels més durs a l’hora de pegar però que no sabia encaixar. Es rumoreja que és un sense sostre que malviu pels carrers, hi ha qui diu que és mort.

El “Campeón” el 2007, spoiler si doneu al link però la foto treta d’aquesta pàgina.

Som en un moment anterior a tenir internet i connexió fins i tot als calçotets, per tant no era tan fàcil com posar a Google el seu nom, a veure què sortia. L’autor troba el sense sostre, que afirma que va fer servir el nom de Bob Satterfield perquè tenia més ganxo que el seu, Tom Harrison. Un negre enorme, amb unes mans immenses i amb una aparença imponent, tot i els anys de viure al carrer menjant poc i bebent massa. L’autor hi estableix un llaç, com el pare que mai va tenir.

La mera visión de dos hombres golpeándose sobre un cuadrilátero suscita una reacción de sosiego, una reafirmación uterina de que todo es menos complicado de lo que nos han hecho creer. A partir de la brutalidad, la claridad. Como ocurre con el primer sorbo de cerveza fría en un día de calor, con el primer beso de amor en la oscuridad, con la primera victoria sobre un enemigo desigual, la parte más básica del cerebro se apacigua. Los colores se vuelven más vivos; las formas, más perfiladas; el mundo se define con mayor facilidad. Y esa definición era lo que yo andaba buscando el día en que salí en busca de Campeón.

El llibre és sobre la recerca, la identitat i també sobre la boxa com una metàfora de la vida, com el que explica un altre boxador amb qui parla en la confecció del reportatge.

—Para mí es como un arte —responde en voz baja, mientras va quitándose los vendajes que le cubren los puños.

Pero, según admite, ésa no es la verdadera razón. Sin dinero, sin un padre, el boxeo ha sido para él el único camino recto hacia la hombría. Muchos de sus amigos optaron por el camino equivocado, y no todos siguen vivos para lamentarlo. Los que prosperaron gracias a la venta de crack le daban dinero a Cray muchas veces y le suplicaban que no siguiera sus pasos. Algunos llegaron incluso a comprarle guantes y zapatillas para asegurarse de que las calles no acabaran con otro boxeador.

Ex-heavyweight boxer Bob Satterfield out of field because of an eye injury. (Photo by Francis Miller/The LIFE Picture Collection via Getty Images)

Bob Sattersfield, està mort o realment és el Campeón, el sense sostre? I realment… importa? Tot això en aquest llibre que es llegeix en un parell d’hores i que passa molt bé. Potser m’hauré de plantejar anar als seus altres llibres, com El bar de las grandes esperanzas i A plena luz.

(Visited 49 times, 1 visits today)