El Camino de los difuntos / François Sureau

Vaig arribar a aquest llibre després d’un article a Jot Down, concretament aquest. Això ho faig molt, quan en un article parlen d’un llibre me’l demano a la biblioteca, de vegades ni m’espero a acabar l’article i consulto el catàleg al moment, és el que té treballar a una biblioteca. El tema etarra ha estat tractat en novel·les, però sempre és un tema complex amb moltes ferides encara obertes.
En aquest llibre Sureau s’inventa un fictici Javier Ibarrategui, que després de deu anys a França demana ser acceptat com a refugiat. Però som als primers vuitanta, i França comença a prendre la política que el tema d’ETA és una cosa de la que se n’ha d’encarregar la jove democràcia espanyola, que de fet cal fer-ho així per no enviar el missatge que no es creuen aquesta democràcia. El protagonista del llibret és un jurista, un dels que ha de revisar aquest cas, entre d’altres, i a nivell tècnic no pot menys que defensar que se li denegui l’estatut de refugiat. Ibarrategui, calmat diu que si no li concedeixen se’n tornarà, però que allà la seva vida corre perill, pels GAL i d’altres grups parapolicials que feien la guerra pel seu compte amparats per l’estat, presumptament (almenys a nivells oficials). Per concedir l’asil cal que sigui l’estat el que et persegueixi, assumir això era excessivament incòmode.
Unes frases. Quan la vista ja pràcticament acaba, parla Ibarrategui:

Mirándome, dijo que no deseaba, si llegaban a asesinarlo, que nadie se sintiera responsable de su muerte. Ahora sé que era sincero. Pero en aquel momento, esa frase nos puso en su contra. Era como una bofetada que no creíamos merecer. Un chantaje moral. Inclinó la cabeza ante nosotros y salió sin mirar atrás.

Li deneguen, ell torna, i el maten. Previsible, i molt real tot i ser un personatge inventat. Al protagonista li queda el remordiment, va a visitar la tomba, conscient que hi ha un “camí dels difunts” (un camí de casa al cementiri, diferent per cada casa o família, transmés oralment, sense marques però real) que no sap si està seguint, el record d’Ibarrategui, quasi la seva presència ja l’acompanyarà sempre més:

La culpa tiene poderes de los que el amor carece.

I un petit apunt, el llibre té 48 pàgines, a bon cos de lletra, quasi ens trobem més d’un relat llarg o un article fins i tot, potser seria més raonable haver compilat més treballs del mateix autor en un sol llibre d’una mida més normal. Però que l’editorial s’hagi decidit no per lo més raonable i hagi decidit publicar aquest llibre perquè es defensi tot sol a les llibreries, em sembla una decisió valenta que cal felicitar!

(Visited 17 times, 1 visits today)