El almuerzo desnudo / William Burroughs

Intueixo que aquest llibre em costarà, així que potser començar amb una mica d’humor. Està considerada la gran obra de Burroughs, només de pensar que la va escriure sota la influència de totes les substàncies que descriu a Yonqui em poso a tremolar.
I la introducció quasi té més a veure amb Yonqui que amb aquest mateix llibre, bàsicament resumeix que s’ha passat anys enganxat, aquesta introducció fa més per allunyar a qui sigui de les drogues que mil campanyes benintencionades de les que sempre es fan (amb éxit nul). I fa una revelació: diu que és estúpid i inútil perseguir els grans de la droga, el problema són els ionquis, se’ls ha de curar perquè si desapareix la demanda tota la resta s’enfonsa, intentar una altra cosa només serveix perquè res no canvii i qui sigui es pugui lucrar amb el tema del narcotràfic.

Anem amb el llibre. Aquest llibre necessita llegir-se d’una manera concreta. Si no heu llegit els dos Tròpics, de Henry Miller (Tròpic de Càncer, Tròpic de Capricorn) ja us hi podeu posar. Els dos llibres tenen un principi on s’expliquen coses per després passar a les paranoies de l’autor, de manera més o menys inconnexa, oblidant-se de la trama, l’argument, els personatges, escriptura automàtica. Interessant? Sí. S’entèn? No gaire. S’ha d’entendre? No, s’ha de gaudir, si l’autor passa de posar-hi un ordre i un sentit nosaltres podem llegir sense intentar-ho, gaudir amb les frases, els fragments, les imatges i tot això. Imagino que Burroughs va llegir els Tròpics, són de 1934 i 1939 (tot i que no es van publicar legalment als EUA fins el 1961), mentre que El almuerzo desnudo és de 1959. Burroughs va escriure El almuerzo desnudo posat fins a les tranques, no en tinc el més mínim dubte, i de manera conscient o inconscient el llibre aprofita la beta oberta per Miller i s’hi recrea, o potser fins i tot en fa un homenatge, això ja ho deixo al que cadascú prefereixi.

L’entranyable Bill

Molta gent m’havia dit que no havia pogut amb aquest llibre, per això l’he agafat amb precaució. L’argument? No. Hi ha molta droga, molts ionquis, molt sexe, moltes coses que mèdicament no són possibles però tenen el seu punt bizarro. Hi ha molt de tot, i molt de lo pitjor. Els personatges no coneixen el punt mig, són extrems, de drogadictes de sortits de pervertits o de tot junt i tot alhora. No és un llibre convencional, de cap manera. I potser no és un llibre essencial, i estic segur que molta gent ha escollit aquest llibre per acostar-se a l’obra de Burroughs i potser n’ha acabat fugint.
A mi m’ha anat bé llegir el llibre centrant-me en cada capítol, intentant gaudir del que passava i de l’argument de cada capítol com peces separades, com un recull de contes que després tenen un fil conductor però que funcionen autònomament.
Se’n va fer una pel·lícula, Cronenberg ja és un director peculiar i posat amb un text així d’estranya va quedar una cosa molt molt estranya que potser ja tocaria tornar a veure. De fet l’hauré de tornar a veure perquè estic acabant el llibre i no recordo que hi hagués gaire relació entre una i altra més enllà de la raresa extrema.

Un llibre recomanable sí, però cal anar amb compte i tenir una mica clar a què es va. El llibre va rematat amb un petit “assaig” sobre les drogues de l’autor que n’és tot un expert, és interessant i s’aprenen coses, però cal tenir en compte que està escrit als anys 50, l’heroïna i la cocaïna eren minoritàries, perquè ens fem una idea de com han canviat les coses.