Dublinesos / James Joyce

Ja vaig explicar una mica el perquè d’aquesta marató de Joyce en el primer paràgraf de Retrat de l’artista adolescent, o sigui que si seguiu el link sabreu el què i veureu una mica perquè faig les coses que faig.

Vaig llegir Dublinesos fa molt, molt de temps, i em va deixar bastant fred però hi havia alguna cosa, sentia que era un llibre al que calia tornar, i aquí estic.

Posar-ne fragments em costa i per un cop no ho faré (excepte pel conte final). No hi ha fragments enlluernadors però tot el llibre ho és, i torno a estar en un d’aquests casos que he de decidir entre copiar molt o no copiar res. Prefereixo optar per l’opció que em dóna menys feina.

No sé com vaig llegir el llibre el primer cop, però ho deuria fer fatal. Aquesta segona lectura, amb més calma, reposada, i llegint no més de dos contes seguits i parar… així sí. Sense pressa, deixant que els contes calin i preparant el terreny pel final de festa que es marca Joyce amb Els morts,

Un conte amb extensió de nouvelle i que compta amb una molt meritòria adaptació en pel·lícula. El punt de partida és un element aparentment sense més, un sopar, un tradicional sopar d’unes dames irlandeses que sempre conviden si fa no fa a la mateixa gent, un acte entre de societat i de família. Com sempre amb Joyce, agafa el que sembla banal i li dóna una volta, ho carrega d’un sentit sense haver-se’l d’inventar perquè ja hi és, però cal veure’l, sentir-lo i transmetre’l perquè el lector també el senti, potser sense tenir ben clar què està sentint. Ha quedat enrevessat, però vindria a ser això. Un conte final, i crepuscular, en tot el sentit de la paraula.

Una nova generació puja enmig nostre, una generació motivada per noves idees  i nous principis. És seriosa i entusiasta d’aquestes noves idees i el seu entusiasme, fins i tot quan va mal dirigit, és, em penso, sincer per regla general. Però vivim una època escèptica i, per citar una frase, d’un pensament turmentat; i de vegades tinc por que aquesta nova generació, instruïda o superinstruïda com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, d’humor afable, que corresponien a una altra època. Escoltant aquesta nit els noms de tots aquests grans cantants del passat em semblava, ho haig de confessar, que vivíem una època menys espaiosa. D’aquells temps podria dir-se, sense exageració, que eren temps espaiosos; i si bé se n’han anat per no tornar, esperem, si més no, que en reunions com aquesta encara en podrem parlar amb orgull i amb afecte, encara serà viu als nostres cors el record d’aquells grans morts i desapareguts de qui el món no voldrà a gratcient deixar morir la fama.

La segona part del conte ens ofereix un canvi de tema, una evolució. Segueix el mateix to, però amb un element diferenciador, i l’aparició d’un desig que intuïm que serà frustrat, tot i que res ho fa preveure.

Es va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos de la faldilla farien ressaltar els clars. Música llunyana, posaria per títol al quadre, si fos pintor.

I el final del conte, un tancament perfecte al conte i al llibre. Un llibre recomanable per llegir-lo amb calma, conte a conte, a mi m’ha funcionat fer-ho així.

Bé, ara ja no hi ha excuses, ara cal anar pel Sant Cristo Gros…